“Cada vegada es veuen més dones en el món de la construcció”

dimarts, 4 març, 2025 - 08:30

La pratenca Cristina Ruiz és cap d’obra de l’empresa Calaf, encarregada de la construcció de l’edifici d’habitatges de lloguer assequible que promou la Cooperativa Obrera de Vivienda (COV) del Prat, que s’està aixecant en un solar municipal a l’av. de l’Onze de Setembre. Aprofitant la proximitat del 8M, Dia Internacional de les Dones, entrevistem la Cristina perquè, entre altres motius, ocu-pa un càrrec de responsabilitat en un ambient, el de la construcció, força masculinitzat.

Cristina, quina ha estat la teva tra-jectòria professional?
Jo vaig fer la carrera d’arquitectura tècnica, vaig acabar l’any 99, però dos anys abans ja vaig començar a treballar. L’any 2002 ja vaig ser cap d’obra d’una empresa constructora, i fins ara. He anat passant per diferents empreses, perquè el món de la construcció ha tingut èpoques de crisi, el 2008, el 2011... però mai he estat parada, sempre he tingut la sort de poder trobar feina, tot i que he passat per dos ERO en empreses diferents. A Calaf hi porto 10 anys.

El fet de ser dona ha estat un obstacle?
No, no ho considero així, no m’he sentit en una situació desfavorable a l’hora d’accedir a la feina que jo volia. Ara bé, és evident que hi ha diferències. Potser els homes tenen aquella necessitat d’accedir a càrrecs de més responsabilitat que les dones, de voler anar més ràpid. Nosaltres estem més acostumades a portar un altre ritme en la manera d’avançar o de pujar dins de les empreses.

“Sembla que les dones hem de fer 
un sobreesforç perquè ens facin cas”

Algú t’ha dit mai que sent dona no et convenia estudiar arquitectura tècnica?
Sí, a la família algú em va qüestionar per què volia fer aquesta carrera. Que si després et casaràs i tindràs fills com t’ho faràs... D’aquests comentaris ja en fa molts anys, però sí que te’ls trobes.

Com és ser dona en un ambient molt masculinitzat? Les dones només lidereu un de cada quatre despatxos d’arquitectura.
És veritat que hi ha poques dones, però els últims anys això està canviant, cada cop es veuen més dones en el món de l’obra, de la construcció. No t’has de sentir com que ets una dona en un món d’homes, ets una dona que té la seva feina, la seva responsabilitat i ja està. Sí que hi ha coses que continuen passant, o comentaris que et fan, o la manera de tractar-te pel fet de ser dona, o jove. Que et diguin nena, o reina, o guapa... comentaris que a un noi, o a un home, no li farien mai. 

En els darrers 20 anys, com ha evolucionat la situació?
Recordo que quan vaig començar la carrera hi havia molt poques dones, a les primeres feines també. De fet, he estat en un parell d’empreses on jo era l’única noia cap d’obra. Ara, a Calaf som moltes les dones amb càrrecs de responsabilitat: caps d’obra, de producció, al departament jurídic, al de prevenció de riscos... Ha canviat molt. Recordo que, fa més de 15 anys, vaig fer una entrevista de feina en una empresa del Prat i una de les preguntes que em va fer directament el cap de l’empresa era si jo tenia pensat tenir més fills. Jo tenia una filla petita en aquell moment. Clar, li vaig respondre que no, però estic convençuda que als meus companys homes no els van fer aquesta pregunta. Entenc que ara això ja no passa. Però si hagués respost que sí a la pregunta, què hagués passat? 

T’ha passat mai que algú hagi qüestionat la teva autoritat pel fet de ser dona?
Algun cop sí que m’ho he trobat, sobretot quan era més jove. Sí que és veritat que les dones sembla que hem de fer un sobreesforç perquè ens facin cas o per transmetre convicció. Al final es tracta que homes i dones tinguem les mateixes oportunitats, les mateixes condicions laborals, no estar qüestionades pel fet de ser dones. Crec que anem en aquesta línia. 

Creus que falten referents femenins en el món de l’arquitectura?
Sí. Falten referents en molts ambients i situacions de la vida. Falten dones per-què, sovint, quan busques un referent és més fàcil trobar un home, i la dona sol estar per sota, o no s’evidencia la dona. 

No et vas criar al Prat, oi?
No, hi vaig venir fa ja 25 anys. La meva parella és d’aquí i al final vam decidir venir a viure al Prat. Ens vam comprar el primer pis aquí. I molt bé, estic encantada de viure al Prat, m’agrada molt.

Com valores l’oferta immobiliària actual a la ciutat? Justament som a l’Eixample Sud, un nou barri en ple creixement.
Al Prat s’estan creant molts habitatges, però en continuen faltant. Sobre tot falten del tipus que estem fent nosal-tres ara aquí, de lloguer social, assequi-ble. Aquí estem fent 101 habitatges i crec que la demanda a la COV era de milers de sol·licituds. És una passada el que està fent la Cooperativa aquí. 

“Falten dones referents en molts 
ambients i situacions de la vida”

Què destacaries d’aquest edifici? Es fa igual, pel que fa a qualitats i processos, que els del mercat lliure?
Sí, és com qualsevol altre. Nosaltres seguim un projecte, unes normatives, amb això no hi ha cap diferència. Estem fent uns pisos com podrien ser els de qualsevol altre edifici d’habitatges d’aquí a l’entorn. 

Construir al Prat és diferent? Em refereixo a que el nivell freàtic és molt alt.
Bé, això és una dificultat afegida a l’execució de l’obra, és cert. Cal rebaixar el nivell freàtic per poder fer bé la fonamentació de l’edifici i continuar després amb l’estructura. Cal bombejar l’aigua, abocar-la al canal de regants, per poder treballar amb la cota de l’aigua per sota de la d’execució de la llosa, en aquest cas del pàrquing. Un cop l’edifici ja té un pes que pot compensar l’empenta cap a amunt de l’aigua subterrània aturem el bombament. Després es fa un tractament d’impermeabilització a les lloses. No suposa cap problema. 

Com va el procés d’execució de l’obra?
Ara portem 14 mesos dels 22 totals previstos. Ja hem acabat la fase d’estructura i façanes i estem treballant en els interiors. La idea és tenir l’obra acabada al setembre. 

Luis Rodríguez Alonso