“El carrer és masculí”

Lídia Pitarch, amb el seu llibre.

dimecres, 2 abril, 2025 - 11:00

La pratenca Lídia Pitarch ha publicat recentment el llibre “Entre portales. Relatos de mujeres que viven en la calle” (editorial Iaria), fruit de la seva pròpia experiència a la Guàrdia Urbana de Ciutat Vella de la capital catalana i de la informació recollida per elaborar la seva tesi doctoral sobre sensellarisme femení. Es tracta d’un llibre dur, que treu a la llum una realitat sovint amagada i amarada de prejudicis. Segons explica Pitarch, el llibre “mostra fragments de les vides d’aquestes dones per reflexionar sobre les dinàmiques de gènere i el paper de les polítiques públiques en la seva atenció o expulsió dels carrers”. Un bon regal per a aquest Sant Jordi.

Lídia, recentment hem vist com, pocs dies abans del Congrés Mundial de Mòbils, es van expulsar de l’aeroport desenes de persones sense llar, moltes dels quals ja hi tornen a ser. De qui és la responsabilitat?
Quan els conflictes deriven de realitats socials de màxima vulnerabilitat, les administracions es passen la pilota entre elles i s’espolsen les competències. Això t’ho trobes en qüestions de salut mental, de drogodependències, d’habitatge. En el cas de l’aeroport, la competència hauria de ser de l’Estat. En realitat, però, hauria de ser competència de totes les administracions. No es pot fer un abordatge estrictament municipal perquè les persones tenen llibertat de moviment i algú que avui és a l’aeroport demà pot ser a Sant Boi i demà passat a Barcelona, on hi ha unes 1.400 persones que viuen i dormen al carrer.

En quin moment vas començar a rumiar la idea d'escriure aquest llibre?
Després de l'atemptat de la Rambla. Jo venia de fer un màster en emergències a les grans ciutats, una mica premonitori... El que se'm va quedar en el pensament era que, a banda de morir, el pitjor que et pot passar en una emergència és quedar-te sense llar. I al llarg del treball, a Ciutat Vella ja anava coneixent molta gent que vivia a carrer, que estava en una emergència social contínua. I em preguntava què feien les administracions al respecte. I allà vaig començar a fer el doctorat, que va anar sobre les gestions que fan els municipis a diferents llocs del món sobre la gent que viu a carrer. Durant la covid, a la Guàrdia Urbana m’arribaven casos de que no tenien on confinar-se o escollien seguir al carrer enlloc d'anar a un centre amb 150 persones més en lliteres. El que m'arribava era d'una violència molt greu, i de tots els barris de la ciutat. VA ser llavors que vaig pensar que això s’havia de saber.

 "Hi ha molta aporofòbia, por al pobre.
Què és el que fa por, realment? Què és el que molesta?"
 

Per què pensem que no hi ha dones a carrer?
Primer, perquè és una realitat que no volem veure. Després, perquè a les dones és més difícil localitzar-les al carrer, sobre tot en llocs poc turístics o mal vigilats. El sensellarisme l’associem a un home, però sí que és veritat que, fora de l’estereotip, el carrer és masculí. La dona no vol estar al carrer, perquè implica violència, possibles abusos i agressions sexuals. Les dones solen fer acords o negociacions amb grups d'homes perquè les protegeixin, però a la vegada sap que l'agrediran. Per tant, abans d'arribar a carrer una dona fa tot el que està al seu abast, sigui un pis d'un conegut, un pis ocupat, un sofà a casa d'algú, perquè moltes vegades quan les trobem a carrer ja han trencat tots els lligams anteriors. Si no, tornarien a un lligam anterior, encara que allà hi hagi violència.

Quantes dones viuen al carrer a Barcelona?
Al voltant de 120 o 130. Però aquestes serien les que comptaríem en un mes. Si agafem un any sencer, en serien més, perquè les dones fluctuen molt entre espais. La dificultat la tenim en detectar quantes dones estan en les situacions més invisibles, és a dir, les que no veiem, les que estan en pisos, en locals ocupants, en sofàs... A Catalunya, l’únic municipi que fa recomptes des de fa més d’una dècada és Barcelona.

Hi ha algun perfil de les dones que viuen al carrer, pel que fa a l’edat, procedència...?
Hi ha de tot. Al centre de Barcelona hi trobem dones més joves, moltes d'elles de diferents ciutats de la Unió Europea. Solen estar en un període de transició d'identitat, en què de sobte es trobes soles en una ciutat que no coneixen, sense diners, i no volen tornar a casa perquè allà hi tenen conflictes. Però també hi ha casos de dones grans que viuen al carrer. I quan dic grans, vull dir de 50 anys, perquè 50 anys al carrer és com 70 fora del carrer. Són dones que s’han quedat soles, el marit ha mort i no s’han pogut sostenir, han perdut els lligams amb els fills... I de sobte les veus dormint en una parada de bus, o viatjant en bus amunt i avall tota la nit.

Molta gent critica les persones sense llar perquè no volen anar a un centre d’acollida i prefereixen estar al carrer. Alguna raó tindran, no?
El problema és que les administracions són molt poc flexibles. En molts casos no admeten gossos, i per a algunes dones el seu gos és la seva seguretat. Tampoc permeten que hi portin massa pertinències, i clar, no les volen deixar al carrer per por a perdre-les. Algunes persones tampoc volen compartir habitacions amb altres 20, en segons quin lloc no els permeten veure, no fumar... Això és, directament, no entendre la vida d'una persona que ha acabat al carrer, perquè li estàs fent unes exigències que un percentatge molt elevat de la població no acceptaria, doncs imagina't una persona que porta mesos vivint al carrer.

Encara falta molt perquè la ciutadania prengui consciència d’aquest problema?
Molt. Jo he rebut queixes de persones que volien fer fora de la gespa d’un parc una persona sense llar perquè no els feia nosa per passejar el gos... Hi ha molta aporofòbia, por al pobre. Què és el que fa por, realment? Què és el que molesta?

Isa Gonzalo Isla

Extracte d’una entrevista a elprat.ràdio que podeu escoltar sencera aquí.