“El pessebre ja ha deixat de ser patrimoni només dels cristians”

dimarts, 17 desembre, 2024 - 09:30

Josep Peraire és un gran aficionat als pessebres. Fa anys que munta el del Centre Cívic Sant Jordi – Ribera Baixa –enguany inaugurat el 16 de desembre- i també forma part del grup de gent gran que elabora cada any el pessebre de la pl. de la Vila –inaugurat el divendres 13-. En aquesta entrevista -extreta de la que va concedir a elprat.ràdio fa uns dies- ens explica la seva relació amb el Prat, d’on li ve l’afició pel pessebrisme i què en pensa de tot plegat. 

Josep, vostè no és del Prat, però ja fa molts anys que hi viu.
Abans vivia a l’Hospitalet, però vaig néixer l’any 33 a la Sagrera, a Barcelona. Mon pare va morir a la guerra i vam anar a viure amb els tiets i la iaia. De jove ja havia vingut molt al Prat, gairebé cada diumenge, en bici, a peu o en patinet, anava a la platja, on vam muntar un aparell per navegar. Vaig arribar a muntar un aquari amb uns 200 peixos agafats per aquí. A la ciutat no hi paràvem, hi passàvem de llarg, feia aquella pudor de la Seda... És increïble el canvi que ha fet el Prat, que ara és una autèntica ciutat.

I com és que hi va venir a viure?
Per acompanyar la meva filla, que hi havia vingut a viure abans. Anys abans havia fet alguna feina d’impressió per a la farmàcia de l’avinguda, quan la van inaugurar, al costat de les pintures Rull. Aquella zona del Prat era encara un desert. Jo tenia molt mala impressió del Prat. Però la meva filla em va dir: “No la coneixes”. I vaig venir a mirar i vaig veure ja el naixement d'una ciutat ben ordenada, molt còmoda. S’han arreglat molt els carrers i ara és un lloc molt còmode per a la gent gran. I tranquil·la, tot i que cada cop menys, suposo que pel metro, dic jo, no ho sé.

Quina era la seva professió?
Aprenent de tot i oficial de res. Amb 14 anys vaig començar a treballar en una fàbrica d’agulles injectables que va muntar un oncle meu, i em va anar molt bé, vaig arribar a ser-ne soci. En paral·lel vam muntar una copisteria i impremta.

D’on li ve l’entusiasme pels pessebres?
A casa sempre el muntàvem, era tradició. Ja en teníem un que venia dels avis. Però eren unes figures clàssiques, i els nens les tocaven... i a una li trenquen les orelles, a una altra el nas... I en vaig comprar un altre, però tampoc va agradar als joves. I aleshores vaig dir: en faré jo un que puguin tirar per terra si fa falta. I vaig anar fent diferents pessebres al llarg dels anys. I també vaig fer un Sant Jordi, amb un drac de 60 centímetres, que el vaig donar al Centre Cívic Sant Jordi – Ribera Baixa, que encara el tenen. I amb el pessebre va passar el mateix. I ara cada any el munto allà, des de fa uns nou anys. Té molt d’èxit. Primer em van deixar dues taules, i ara ja quatre, que fan dos metres quadrats.

El pessebre del centre cívic Sant Jordi - Ribera Baica S’ha anat fent gran.
Sí, i estic veient que el pessebre ja ha deixat de ser patrimoni només dels cristians. L’antiga essència del pessebre es va perdent. Es va decidir fer una cosa mixta, una part pessebre tradicional i una altra més de fantasia, sempre pensant en les criatures, perquè els agradi més. Hi he fet peces mòbils, en un hi havia un tauró, en un altre vam celebrar els 50 anys de l’arribada de l’home a la lluna... i així vaig fent. De les poques virtuts que tinc, és que soc creatiu. Em sap greu no haver sabut explotar prou la gran riquesa que és la informàtica i totes les seves possibilitats, però per edat ja no...

“L’antiga essència del pessebre es va perdent.
Es va decidir fer una cosa mixta, una part tradicional
una altra més de fantasia, pensant en les
criatures, perquè els agradi més.”

Com va arribar a participar en el pessebre de la pl. de la Vila?
Perquè la meva dona anava al casal de la Caixa Penedès i allà hi havia un que feia el pessebre i em va proposar d’anar-hi. Llavors vaig veure l'esforç que estaven fent aquella gent, molt a precari, amb poques eines adequades, però que aconseguien uns resultats impressionants. Ha evolucionant molt, ara sí tenim mitjans i ha entrat gent de nivell, que fan càlculs, que saben d’electrònica... Abans gairebé tothom es veia amb cor de fer coses, però ara alguns s’espanten veient el nivell que hi ha. Jo mateix, si fos ara, no hi entraria, i això que em considero hàbil. Jo hi he après molt, hi ha gent que t’ensenya coses noves. Hi dediquem moltes hores de feina, moltes. A principis d’octubre ja ens hi posem.

S’hi fan amistats, allà dins, mentre feu el pessebre?
Sí, però mira: no parlem de futbol, no parlem de política, no parlem de senyores. No hi ha cap discussió, hi ha una gran harmonia tant entre els homes com entre les dones. Hi ha alegria en fer-ho, hi ha admiració per allò que es fa, crec que admirar allò que fas també és positiu.

I la gent del Prat us ho reconeix, oi?
Jo diria que sí. Mira, jo us recomano que, quan aneu a veure el pessebre, no hi feu un cop de vista ràpid, sinó que us hi fixeu i penseu “com ho ha fet, això, aquesta gent?”. Perquè hi ha coses d’un nivell impressionant, uns detalls d’una gran qualitat. I si penses que això ho has de cremar d’aquí a un mes...

Però, aviat, a pensar en el pessebre de l’any vinent, oi?
Sí, però nosaltres ens hem apoderat de la paraula pessebre i no ho complim. No ho complim. El que és realment un pessebre és una part mínima. La cova, el naixement, hauria de tenir més presència. Jo he vist davant meu persones preguntant-se on és el pessebre...

Marc Quinto i Aires