Entrevista: José Manuel Rodríguez Minguélez (Pediatre)

dimecres, 1 desembre, 2004 - 14:45

Aquest centre, ubicat a la seu de l'antiga Maternitat, és un dels pioners en aquesta especialitat, que intenta salvar les vides de nadons nascuts abans de temps o amb problemes de salut immediatament després del part.

José Manuel Rodríguez Minguélez prové d'una família d'un poblet de Lleó que va veure inundat el seu passat en construir-s'hi el pantà de Riaño. La seva família va abandonar Burón, que va quedar sota les aigües, i es va instal·lar al Prat. José Manuel tenia 13 anys i encara recorda com un dels seus pitjors moments la desaparició del lloc que l'havia vist créixer.

Mira que per la meva professió estic habituat a viure sensacions potents, però el sentiment que tinc quan torno a Riaño i veig enfangats i sense vida els llocs on he viscut, jugat, estudiat... continua sent una de les sensacions més dures. Potser si el poble hagués quedat absolutament inundat seria menys impressionant, però en èpoques d'estiu queda a la vista, i és pitjor.

I què vas fer quan vas arribar al Prat amb 13 anys?
Doncs continuar estudiant. Vaig fer el batxillerat i després, a l'igual que els meus altres dos germans, vaig estudiar medicina. Després em vaig especialitzar en pediatria i ja em vaig quedar a fer el MIR, és a dir, les pràctiques, a l'Hospital Clínic, on continuo, i del qual estic molt orgullós.

Per què?
És el primer hospital en el rànquing d'hospitals a Espanya. És molt bo, pioner en molts aspectes, i és un servei públic en el qual s'atén tothom de la mateixa manera.

Veig que el teu pare va marcar la teva vocació.
Sí, és clar. Abans era més habitual que els fills escollissin la professió del pare. De totes maneres, jo ho vaig fer perquè m'agradava. Sempre he vist el meu pare fent de metge, i encara ara, que està jubilat, compartim consulta. Ell escriu, pinta...

Ara ets a la UCI de nadons, i ets especialista sènior en aquesta especialitat. Què significa això per a tu?
M'encanta. Passo vuit hores diàries amb aquests nens, més les guàrdies. Quan veig que podem salvar nadons prematurs que gairebé pesen 500 grams, i que han nascut amb 25 setmanes de gestació...

També ha de ser dur perquè, per desgràcia, no tot deuen ser èxits.
Si, és dur, però és més dur des de fora, per als pares i els familiars. Els metges hem d'intentar deixar les emociones a part, perquè hem d'estar a punt per fer la nostra feina, que és molt difícil i requereix moltíssima atenció. De totes maneres, són moltes més les satisfaccions, ja que, actualment, aconseguim tirar endavant més del 80 per cent dels pacients.

Aquesta especialitat requereix molts mitjans tècnics?
Sí, molts, i també humans. No t'oblidis d'explicar que la tasca de les infermeres és primordial, que no tot el mèrit és dels metges. Les infermeres fan una gran tasca, molt difícil de portar a terme.

Veure els nens a les incubadores és una imatge que provoca molta tendresa.
Sí, la veritat és que els adults no tenen la percepció de la gravetat en la qual es troben aquells nens i nenes. Es pensa que una incubadora fa les mateixes funcions que la placenta de la mare, i no és així. Els nadons necessiten molta assistència i el seu estat, moltes vegades, és crític. Els pares sí que solen ser conscients d'això.

Sembla impossible poder salvar la vida de nadons que haurien de continuar dins l'úter matern per poder desenvolupar-se.
La neonatologia ha canviat molt, i ho continua fent a passos agegantats. Quan vaig començar aquí, fa dinou anys, era impossible pensar moltes de les coses que ara aconseguim fer. L'obstetrícia i la ginecologia hi han influït molt favorablement, perquè ara hi ha un control més gran de l'embaràs. Ara es pot saber si un fetus es troba bé dins la mare o ha de néixer. Això fa que morin menys fetus intrauterins, ja que es poden treure abans que morin.

Hi ha més prematurs ara que fa uns anys?
Molts més. Perquè hi ha diversos factors que ho afavoreixen.

Com ara?
D'una banda, l'edat, cada vegada més avançada, de les mares. Cada vegada es tenen els fills més tard, la qual cosa implica un risc més gran de naixements prematurs. No hi influeix només l'edat, sinó també la forma de vida, ja que està comprovat que l'estrès físic o mental també pot provocar el part. D'altra banda, ara hi ha la possibilitat que dones amb índexs alts de risc puguin quedar embarassades, com en el cas de les hipertenses, de les diabètiques, de les dones que han patit trasplantaments d'òrgans, etc.

I altres causes?
Una altra cada vegada més freqüent: els embarassos assistits. Amb la fecundació in vitro s'implanten entre dos i tres embrions a l'úter de la mare. Si tots tiren endavant es produeixen embarassos múltiples de bessons i trigèmins. Això és desaconsellable, sempre és un factor important de risc de néixer abans d'hora i de tenir problemes greus. En aquest tema s'està arribant a l'acord d'implantar com a màxim dos embrions, per anul·lar la possibilitat de trigèmins.

Digue'ns algun altre aspecte que t'apassioni de la teva feina.
El de la formació. A l'Hospital Clínic arriben els metges residents joves, als quals hem d'ensenyar les tècniques. És un aspecte molt important, i quan, al cap d'un cert temps, ells són els qui porten aquí un nadó ben atès des d'un altre centre, és un orgull per a mi.

Quines altres curiositats ens pots explicar?
Que tenim un servei anomenat Programa d'Assistència Domiciliària que permet que els nens prematurs de més de 1.800 grams que han superat la fase crítica puguin ser atesos a casa seva. Així, d'una banda aconseguim que les famílies estiguin millor, a casa seva, i de l'altra deixem lliures les places per a altres casos, que són molts i, de vegades, n'anem molt escassos.

Com és que a més tens una consulta al Prat?
Perquè m'agrada molt. És un altre aspecte de la meva professió. A la consulta tracto amb nens més grans, amb els quals em puc comunicar; la relació amb les famílies és diferent. Per sort, no atenc grans patologies, sinó que són malalties lleus. És molt gratificant, ja que qui ve a la consulta és perquè em té confiança.

Hi ha alguna peculiaritat entre els nens i les nenes del Prat?
Sí, i no només del Prat, sinó de tota la corona metropolitana. Es tracta de l'obesitat infantil. Cada vegada hi ha més nens i nenes obesos, és a dir, amb un sobrepès important. És un problema creixent, del qual ens avisen els metges d'adults. Si no aconseguim controlar aquesta obesitat creixent, d'aquí a trenta o quaranta anys tindrem adults amb greus problemes cardiovasculars, de diabetis, tensió, etc.

És un tema molt seriós. A què es deu?
Es deu als canvis d'hàbits socials. Cada vegada els nens mengen productes amb més greixos i amb menys interès nutricional. També són més sedentaris, ara no poden jugar al carrer i cada vegada passen més temps davant l'ordinador. Tot això hi influeix.

Què hem de fer els adults per evitar-ho?
Doncs mentalitzar les famílies que es tracta d'un tema de salut pública, que han de controlar l'alimentació dels fills i han de promocionar l'activitat física. Un dels hàbits més fàcils d'adquirir és el del pica-pica. Hi ha molta gent que, a més a més dels cinc àpats, també menja entre hores. Això de picar és molt agradable i provoca hàbit, ja que, com tot allò plaent que fem, allibera endorfines, una substància que segrega el mateix cervell i que fa que es creï addicció als elements externs plaents.

Quines contradiccions al món! Fam d'una banda i excés de pes de l'altra.
Doncs sí, però ja que nosaltres no patim la fam, a veure si resolem el tema de l'obesitat. L'ésser humà és l'únic animal que acumula greix sense necessitat.

Dolors Pérez Vives