Eric Fuentes ens posa al dia sobre el projecte Trainer

divendres, 2 desembre, 2016 - 17:30

Una vegada hem creuat l’equador de l’experiència Trainer a La Capsa, és potser el moment de fer una petita valoració de com està funcionant aquesta peculiar relació entre tres grups musicals d’índole totalment diferent i un servidor, fent la funció de productor, coach, monitor o simplement col·lega conseller. D’una banda el pop poètic i detallista de Macondo, per un altre el rock intens, tan prop del clàssic com de l’indie de Blackswans, i per un altre el punk descarat i combatiu de Puta Blava.

Macondo han estat, fins a l’últim assaig, dues persones: Laura Alcazar, cantautora amb una veu sòlida, propera, diàfana i sensible, i a la vegada una multiinstrumentista amb la difícil tasca de sostenir la base rítmica de les cançons amb la seva guitarra acústica (fins a precisament l’últim assaig, en què ha aparegut el Marcos, un excel·lent bateria que l’allibera una mica d’aquesta càrrega i ajuda a arrodonir el so global de les cançons). L’altra meitat de Macondo és Carlos Salamí, guitarrista enamorat dels grans noms de l’indie espanyol, des de Nacho Vegas a The New Raemon passant per McEnroe (dels qui precisament fan una versió). En Carles té una gran capacitat per crear arranjaments de guitarra elegants mitjançant efectes atmosfèrics i a estones minimalistes, on la veu de la Laura troba el seu embolcall ideal.

La meva missió particular, ajudar-los a concretar guitarres en ocasions borroses, afirmar la seguretat de la veu de la Laura, vetllar per la fluïdesa del repertori i donar idees rítmiques quan aquestes han estat necessàries.

Blackswans són cinc amics de Viladecans que saben molt bé el terreny que trepitgen, probablement per experiència però també per intel·ligència, i és que els quaranta fan que un músic sàpiga valorar més que mai el poder fer música, quan els compromisos familiars amb parelles i fills, més els laborals als temps difícils que corren, fan que cada minut d’assaig sigui considerat or, i el ritme de treball sigui intens i precís. Amb la mateixa dosi de talent que determinació, construeixen cançons plenes de detalls i harmonia; en Joan llueix els seus brillants dotis interpretatives des de la guitarra, i la seva personal veu darrere del micro, al mateix temps que el Mendi, baixista extremadament sòlid i imaginatiu, coordina els moviments dels altres membres; el Trosky i el seu gran bagatge al “mundillo” de l’indie aporta modernitat i elegància des de la bateria, mentre que l’Alberto i les seves arrels de blues-rock clàssic aporta elegància i amabilitat, no solament musical sinó personal. La guinda, els teclats d’en Xavi, enamorat de la tecnologia que s’amaga darrere de les seves tecles i sap quan cal sonar a Hammond i quan sonar a sintetitzador analògic dels vuitanta. La meva labor, construir un repertori de directe ordenat i coherent, treballar amb detall les tres veus cantants i ajudar, com a productor a les dues cançons noves que estan treballant.

Finalment, Puta Blava són els més imprevisibles, irreverents i explosius. Un grup de punk en l’ona dels grups sobretot bascos dels vuitanta, que s’inspiren en Cicatriz, Eskorbuto, Tijuana in Blue, però també en els Ramones i els Misfits per gaudir de dues hores d’assaig intens i festiu. Tocar en una banda de Punk implica baix interès pel virtuosisme i pel so hi-fi, però també que és un gènere que evoluciona, com tots, i que amb el temps ha aconseguit tenir la mateixa actitud rebel i transgressora d’abans, però amb un so més potent i rodó que aporta més força i ajuda a donar contundència al conjunt. Doncs aquest ha estat l’aspecte on he incidit més, a aconseguir mantenir la mateixa actitud però amb un so una mica més madur. La seva tendència a les distorsions agudes i afilades té a veure més amb el no haver dedicat molt de temps a cuidar el so, que a una decisió artística per se, així que hem treballat sobretot el so de les guitarres. Els he donat algunes eines (provar diferents actualitzacions d’ampli, diferents pedals de guitarra, fins i tot diferents pues i alguns trucs d’interpretació) perquè puguin millorar la força i contundència de la seva música sense perdre un àpex d’autenticitat. Albert i la seva bateria hiperactiva dirigeix el “cotarro” com una allau, mentre que la fúria del Jordi al baix i a la veu fan que la seva presència imposi energia i proximitat. Pel seu costat, el duo de guitarres d’en Juanjo i el Xavi es debat entre el so del rock urbà més clàssic i les tendències properes al hardcore-metall, donant així una àmplia perspectiva del gènere. I, aquí en primera fila, la veu d’en Xavi i la seva afable personalitat plena d’idees creatives i humilitat desbordant.

Estic segur que els propers dies seguiran sent igual de profitosos i plaents. Realment un projecte d’aquestes característiques és lloable i digne d’agrair als quals ho organitzen i financen, perquè estic més que segur que els grups estan aprenent; de vegades, pel simple fet d’haver de fer-ho bé davant d’algú que els diu si van per bon o mal camí. Per a mi, el més important és que aquests músics hagin confiat en mi des del primer moment i que segueixin fent-ho, potser fins i tot més encara, el dia d’avui.

Eric Fuentes
2/12/16