“Hem hagut de reinventar l’hospital per fer front a la COVID-19”

Jordi Gascón, davant de l'Hospital Universitari de Bellvitge.

dijous, 11 juny, 2020 - 10:15

La sanitat pública s’ha transformat de dalt a baix en els darrers mesos per fer front al repte inèdit que ha suposat l’epidèmia de la COVID-19. Des de l’atenció primària, tal i com exposaven fa unes setmanes les responsables d’aquest servei a la nostra ciutat, fins a l’hospitalària. Un dels responsables de Bellvitge, el doctor Jordi Gascón, explica com han hagut de reinventar el centre. I recorda, mentre malda per recuperar la normalitat assistencial, que no podem abaixar la guàrdia per evitar que l’epidèmia rebroti.

En quina situació es troba actualment la nostra regió sanitària?
La situació és bastant similar a la de la resta del país. Estem en fase postCOVID; de desescalada. Això comporta un relaxament de les mesures de confinament. La població cada vegada té més accés a comerços, a la restauració... A l’hospital adaptem l’assistència a aquesta situació. És complex, perquè tot i així cal garantir una sèrie de mesures de seguretat i doblar circuits: encara hi ha pacients covid, i per tant cal establir circuits paral·lels que permetin l’accés al sistema sanitari tant dels pacients COVID com per pacients no COVID, sense que entrin en contacte.

A l’inici de l’epidèmia, la nostra zona sanitària es va veure especialment colpejada. Què ho explica?
No ho sabem i hi ha factors diversos. Des de qüestions genètiques que no coneixem fins a qüestions climatològiques o culturals. Fins i tot a la densitat de població de determinades ciutats. Una raó epidemiològica que també podria justificar-ho, però això ho hauríem de traçar i no ho podem fer, és per on es mou la població. La raó o raons per les quals això pot haver passat són diverses i no les coneixem. Hom en pot hipotetizar moltes, i algunes serien aquestes que he anomenat, però no tenim la certesa de quin factor explica per què en unes poblacions l’impacte és major que en unes altres.

“Estem molt agraïts a
l’Ajuntament del Prat,
perquè ens ha ajudat moltíssim”

Fa unes setmanes, les responsables de l’atenció primària a la ciutat ens van explicar com havia calgut adaptar aquell servei. Com ho ha fet l’hospital?
Vam fer un hospital nou; l’hem reinventat. El vam canviar de dalt a baix.

L’edifici de consultes externes va passar a ser una estació de treball telemàtic i els ordinadors servien perquè els metges es connectessin des de casa per poder fer visites a distància. El vestíbul es va convertir en una sala d’hospitalització prealta; això va ser possible gràcies a tots els efectius de l’hospital i també a l’ajuda absolutament incondicional, generosa i desinteressada de l’Ajuntament del Prat, que ha respost a les diverses demandes que s’han fet sense pensar-ho. Estem molt contents i molt agraïts a l’Ajuntament del Prat, perquè ens han ajudat moltíssim. No ha fet falta obrir el vestíbul, d’acord, però tenir-lo ens va generar molta tranquil·litat, i això va ser possible en part gràcies a l’Ajuntament.

L’hospital  també va haver de tancar les proves diagnòstiques. I tot el que és hospitalització, es va reconvertir. Vam arribar a tenir prop de 500 pacients covid ingressats. Això va voler dir adaptar la manera de treballar i les eines que s’havien de fer servir en aquestes unitats, canviar circuits...

També es van haver de canviar les urgències i els crítics. Urgències va haver de funcionar separada en dos àmbits: l’àmbit covid i l’àmbit no covid. Vam fer un triatge avançat que permetia detectar ràpidament casos covid i portar-los a una altra unitat, tot segmentant la urgència perquè els pacients no coexistissin. Pel que fa als malalts crítics, l’hospital normalment té 68 llits funcionant, i va passar a tenir-ne gairebé el doble. Això són molts, molts més.

A l’hospital hi ha molta gent que també ha fet molta feina perquè això sigui possible: els estaments assistencials, i també serveis generals, serveis d’informació...

Això ha comportat canvis que probablement persisteixin, perquè poden representar una millora a l’hora de treballar. La visita a distància per exemple no té per què desaparèixer. Pot ser una manera d’evitar desplaçaments innecessaris a pacients. No ho havíem fet abans, però ja que hem comprovat que té una bona acceptació per part dels pacients i dels metges, potser l’hem d’usar.

“És absolutament bàsic que tothom
fem servir la mascareta, ens rentem bé
les mans, i mantinguem la distància.
Si no ho complim, podem tenir un ensurt”

De tot el que han viscut, quin moment ha estat especialment dur?
De moments durs, n’hi ha hagut molts. Tots aquests canvis que he explicat poden ser durs, però en el fons és un repte professional. A més, era cansat i complex, però durant aquelles setmanes era molt fàcil, perquè tothom entenia que s’havia de fer.

Una de les coses que recordo amb certa duresa va ser la constitució d’equips COVID: els equips de metges que s’encarreguen de les unitats on hi ha pacients amb covid ingressats. Només va caldre demanar-ho perquè tots els serveis a qui vam demanar metges proporcionessin voluntaris. Però a títol personal, tenia certa duresa dir a un company que havia d’anar a visitar a aquella unitat, perquè l’estava posant en risc. El risc va associat a la nostra feina, tothom l’assumim, però el fet de triar la gent sí que tenia una certa dificultat emocional.

Una altra situació dura que recordo va ser el cap de setmana en què se’ns acabaven els llits de crítics. Cada dia omplíem una unitat d’hospitalització. I va haver un moment en què ens en quedaven un parell de lliures, i dos llits d’UCI. No més. Recordo aquell cap de setmana com especialment dur. En algun informatiu he sentit la frase “ens va venir d’un dia o dos”. Estic d’acord. Si això dura un o dos dies més, no sé què haguéssim fet. Alguna cosa haguéssim fet, segur. Teníem el vestíbul de consultes com a as a la màniga, però el tema crítics era més difícil perquè requeria tenir més dispositius. Vam tenir sort, i després la cosa va començar a afluixar.

I en tercer lloc, era molt dur veure com companys nostres es posaven malalts; era especialment colpidor.

“Hem arribat a tenir 500 pacients
COVID ingressats. Si això dura un
o dos dies més, no sé què haguéssim fet”

I algun moment esperançador?
Contínuament n’hi havia: quan cada dia al passar la guàrdia veies que es buidava una unitat d’hospitalització sencera, que per urgències havia passat un munt de pacients però no s’havien col·lapsat... I veure com tothom hem afrontat això junts, m’ha semblat molt esperançador i molt definitori de qui som i de com vivim la nostra professió.

L’hospital està recuperant la normalitat?
Aparentment la pandèmia està controlada, però no podem estar segurs; seria possible que hi hagués un rebrot. La situació és prou bona pel que hem passat. Però trencar un got és molt fàcil, reconstruir-lo no: per tancar les consultes i les proves diagnòstiques només cal fer-ho. Reiniciar l’activitat és molt més complex, perquè tot està entrellaçat i tot és dependent. Afortunadament, ens entenem de meravella amb la primària i amb els seus directius. En el fons, a tothom ens preocupa el mateix, que són els pacients. De moment s’ha prioritzat la cirurgia que calia reprendre de forma prioritària, que és l’oncològica i que ja està tota retornada. Queden moltes visites de consultes, moltes proves diagnòstiques, molta cirurgia no prioritària que també s’ha de fer. S’ha de posar fil a l’agulla, i fer-ho el més ràpid possible, pensant sempre en el benestar dels nostres pacients.

Què recomanen a les persones usuàries?
Recomano que s’informin per les vies oficials, i que facin cas de les mesures que ens proposen des dels governs. Si tenen dubtes, que consultin. Que siguin prudents i que respectin les normes bàsiques de prevenció. És absolutament bàsic que tothom fem servir la mascareta en els àmbits en què sabem que és obligatori fer-la servir, que ens rentem bé les mans, i que mantinguem les distàncies de seguretat. Si no ho complim, podem tenir un ensurt.

“Els autèntics herois de tot això
són les persones que s’han
quedat tres mesos a casa seva”

Aquest estiu no serà gens normal...
Recomano seguir les directrius, i actuar amb prudència a l’hora de complir amb les mesures de protecció.

Vol afegir alguna cosa?
Cada dia a les vuit ens aplaudien per les coses que fèiem. Però, ho dic de tot cor, a qui s’ha d’aplaudir és a tota la ciutadania, perquè si no hagués el confinament com s’ha fet, això no s’hagués controlat així de bé. Els autèntics herois de tot això són les persones que s’han quedat tres mesos a casa seva sense sortir o sortint només en les condicions o en els dies que podien.

Bertran Cazorla