Joan Barril. "És bo que els pares estiguem al costat dels fills, ni al davant ni al darrere"

divendres, 20 desembre, 2002 - 01:00

La seva opinió, la reflectim en aquestes pàgines perquè el mes de setembre passat va venir a la nostra ciutat, al teatre Modern, per impartir la "Lliçó inaugural del curs escolar 2002-2003". "Inaugural pot ser que sí, però de lliçó no en tindrà res", varen ser les primeres afirmacions de Barril en aquesta xerrada , en què va reflexionar en veu alta sobre molts dels temes que preocupen pares, mares i persones de la comunitat educativa. La conferència, la va titular "Mai no és tard". Vegem per què.

- Mai no és tard, per què?
- Perquè poc a poc anirem aprenent coses noves. Ningú no podrà dir "jo sóc això i no tinc temps de fer res més", sinó que ens adaptarem a situacions i farem coses que no hem fet mai. Vint anys enrere, no podíem ni pensar moltes de les coses que ara fem: no pagar amb diners (targetes), escriure més que mai però no cartes (e-mails), veure, a la televisió, els programes quan vulguis i on vulguis, saber tot el que passa a l'Afganistan sense moure's de casa...
- Un tema que vas tractar va ser el del coneixement. Què significa aquest concepte en el segle XXI?
- No ha variat gaire la idea, però sí que ho ha fet el contingut: coneixement és tot el que conforma el món exterior. És adaptar les informacions a nosaltres. És aplicar la informació a les nostres vides per obtenir la felicitat: el treball, l'experiència, saber l'alineació del nostre equip de futbol...
- I la informació, què és la informació?
- El conjunt de coses que fan que sapiguem més coses que abans i les puguem aplicar als nostres interessos. Per exemple, ara, al primer món, tots sabem que estem en situació de privilegi, perquè coneixem la realitat de la resta del planeta i podem fer comparacions.
- I la felicitat, què és la felicitat?
- La felicitat és l'absència de conflicte. Al món desenvolupat, les necessitats bàsiques les tenim cobertes: podem tenir precarietat laboral, manca d'horitzó per als joves, etc. però existeix un àmbit suficient de felicitat. Malgrat les deficiències, tenim un marge ample poder dedicar-nos més a nosaltres, per millorar i créixer.
- "Sense el dubte no podem avançar", vas dir a la conferència. Què vas voler dir?
- El dubte és fonamental. No ens ho podem creure tot, perquè cada cop hi ha més intermediaris entre la realitat i els transmissors, i mes canals d'informació. Hem de dubtar permanentment, és una eina per relativitzar les coses i també per fer-les més atractives. Cada cop més el que importa és l'enigma, no les certeses, que són més ensopides: qui va matar Tuthankamon, què hi ha més enllà... Dintre del dubte hi ha més possibilitat de diàleg.
- No es pot parlar d'educació sense anomenar les "noves tecnologies", quin paper creus que juguen en aquests moments?
- Ara hi ha una enorme confusió entre el coneixement i l'eina. Parlar del que es pot fer amb un ordinador ens farà tanta patxoca com si ara parléssim de què és el telèfon cada cop que truquem. El "papanatisme" de la pantalla és una cosa que s'acabarà, quan deixi de ser novetat. L'ús de les coses sempre és millor que no pas la fascinació per la màquina.
- Però les noves generacions ja comencen a tenir incorporada aquesta tecnologia i forma part de les seves vides...
- Els petits i joves es troben entre la màquina i els pares. I els pares estan cada cop més perplexos davant d'una màquina que els fills fan servir i que ells no controlen. Es pot fer servir bé o malament , a l' igual que la televisió i altres mitjans. La televisió pot ser un element d'introducció a la violència, però també és una finestra brutal al coneixement.
- Afirmes que els millors cangurs són la televisió i l'ordinador, i també que hi ha una deserció dels pares...
- Sí, crec que en bona part, hi ha una renúncia dels pares a fer de pares. La televisió i l'ordinador són eines, i els pares són els que han d'ensenyar a utilitzar-les. Crec que la televisió s'ha de veure, però plegats, creant àmbits de complicitat. És com quan ensenyes el teu fill o filla a anar en bicicleta, un cop en sap tant pot anar a una casa de barrets, com a un seminari o estimbar-se contra una paret. Estigues-te al seu costat!
- Tot té a veure amb la forma de vida actual...
- Sí, una forma que encara no coneixem gaire bé. Per exemple, fins als 35 anys es reben ajuts per a joves - quan Jesús va morir amb 33 -. A partir dels 42, ja hi ha polítiques de suport als aturats. L' esperança de vida està al voltant dels 100 anys, quan fa 3 anys era de 74. Alguna cosa haurem de fer!
- Sí, quines se t'acudeixen?
- Per exemple, la integració de la tercera edat a tasques productives ( que no vol dir assalariat), canvis d'usos de l'entorn. Una cas pràctic: a Olot hi ha les vies del carrilet que unia la Garrotxa amb Girona i que fa anys que no funciona. Doncs ara l'han asfaltat i s'ha convertit en un magnífic carril bici. Les estacions que hi havia pel camí, bé han de servir, no?. Poden ser petites fondes o bars per als ciclistes i poden estar regentades per gent gran que ja s'ha jubilat. Això és adaptar-se als temps.
- També vas parlar de "responsabilitat ciutadana". Com penses aquest concepte?
- Ens hem convertit en una ciutadania mandrosa, que ens percebem com a clients de l' Administració. Els ajuntaments d'esquerres han tingut una part de responsabilitat en aquesta actitud, perquè amb el seu afany de fer coses i millorar, ens han acostumat massa bé. I ara, què passa?, que hi ha una part de la ciutadania que actua de forma insolidària amb l'Administració.
- Canviant una mica de tema, creus que ser pare és un ofici, com diu el títol d'un dels teus llibres?
- Molts cops t'ho has de prendre com un ofici, perquè no sempre t'agrada el que has de fer: que si els deures, si el menjar, ara vull sortir de nit...I el més difícil és quan en comptes de manar, has de negociar . Això sí que és dur!, perquè has d'ensenyar el fill o filla a negociar i això també vol dir cedir, perquè tot el que facis amb ells, ells ho faran després.

Dolors Pérez Vives