“La gent del Prat se l’ha estimada sempre, la Ricarda”

dimecres, 4 agost, 2021 - 11:15

Luis Martínez és segurament un dels millors testimonis de la Ricarda i les vicissituds que ha patit aquest singular paratge del Delta del Llobregat en el darrer segle: hi ha viscut 81 dels seus 94 anys. El masover de la finca és història viva d’un indret que ara Aena pretén destruir, desvirtuant-lo amb arguments com que és un espai artificial. Davant d’aquest intent d’imposar la desmemòria, Martínez és testimoni viu del ric patrimoni natural, històric i cultural que atresora la Ricarda.

Què li diria a la gent del Prat que és per a vostè la Ricarda?

La gent gran com jo recordem l’avenç que va suposar. Fins que van arribar les fàbriques de la Seda i la Paperera hi havia una misèria de collons de mico al Prat. Us en podeu fer una idea si veieu les casetes que encara queden al carrer de l’Arús o a les cases d’en Janet. A Cal Minguet, que va ser la primera casa que va tirar l’aviació, jo encara recordo que hi havia tres germanes i les dues petites tenien paludisme. També hi havia tuberculosi. Gent com Eusebi Bertrand i Serra van ajudar a tapar els fondos amb sorra per convertir-los en camps de cultiu. La gent vella que ha sentit parlar d’allò, sap que gràcies a això el poble està com està. La gent del Prat se l’ha estimada sempre, la Ricarda.

Viu a la Ricarda des de fa 81 anys. Què l’hi va portar, el 1940?

Els masovers que hi havia aquí, que eren en Baldomero i la Maria Vallejo, cercaven algun nano que vingués a ajudar-los amb l’aviram. Una rentadora que venia aquí i era veïna de la meva mare li ho va proposar. Ella havia quedat vídua i jo, que tenia 12 anys, era el gran dels meus germans. Vaig venir aquí a treballar. Era la postguerra, molt dura. Durant dos anys vaig estar anant a dormir cada dia al Prat. Fins que va morir la meva mare. Llavors em vaig quedar aquí com a afillat dels masovers.

També va treballar a l’antiga granja de la Ricarda...

Llavors era Cal Torrero, i la portava en Salvador Parés. Tot el blat del Prat es batia a l’era de la granja, amb una màquina molt antiga. Jo era un nano petit i podia entrar a dins de la màquina per engreixar-la; en canvi un home adult no hi cabia. Així que vaig anar a treballar a la Granja. Allà vaig aprendre a fer anar la màquina de batre, a portar el tractor, a fer funcionar els pous de pressió que regaven els camps... En Parés em va ensenyar a quines èpoques calia sembrar i com calia sembrar productes com l’arròs: un quilo de llavors, una mujada! Em vaig fer expert en agricultura. Entre el Parés i el Baldomero em van fer una persona; vaig començar de vailet i vaig acabar sent encarregat de la finca.

Aquella granja va ser pionera en la modernització de la producció làctia. Vostè encara va veure vaques?

La vaqueria sencera no l’he vist mai, però teníem set vaques i fèiem llet dos cops al dia. La de la tarda, la desnatàvem i un cop a la setmana en fèiem mantega. També fèiem iogurts. La llet del matí, la portaven a repartir a Barcelona, a les cases dels amos, els Bertrand, i a les d’amics dels amos. En tartana, els portàvem llet i verdura.

Com era anar a Barcelona en tartana a portar llet?

Normalment la portava un home i jo ho feia quan es posava malalt. Anava en una tartana i una mula i no calia que portés les regnes, perquè l’animal ja sabia on anava. Pujava pel carrer Muntaner, i anava per la via del tramvia, aprofitant els rails, per no patinar amb el greix i l’oli dels cotxes. Quan passava el tren, xiulava molt, fins que la bèstia s’apartava, el deixava passar, i seguia per la via. Anava per sis cases de la Bonanova, i se sabia la ruta!

Abans relatava que aquí s’hi feia arròs.

Sí. Quan jo tenia 15 o 16 anys fanguejava: amb cavalls i amb rodes de ferro molt amples anàvem mesclant la terra amb l’aigua. També se’n feia a Ca l’Arana, on tenien un molí. Al principi, l’arròs se’l quedava Abastos [l’organisme franquista encarregat del racionament en la postguerra] perquè hi havia molta gana. Es va deixar de fer arròs quan es va fer el càmping que després es va dir Cala Gogó. Volien que vingués turisme, i es va prohibir per evitar els mosquits.

Després van venir els enciams i les carxofes...

Va anar bé després de es guerres mundials, quan els camps d’Europa estaven desfets i calia abastir-la. Primer, vam començar a exportar patates. Després, carxofes i enciam. Aquests tres productes s’embarcaven des del Prat cap a Europa, primer en vagons i després gairebé sempre en camions. Al Prat hi havia cinc o sis embarcadors d’enciams. Va ser una època de molta feina.

Com era viure a tocar de l’estany de la Ricarda?

Recordo que a l’estiu pescàvem anguiles; en dèiem la trucada. Dos homes agafaven una xarxa, amb dos pals, un a cada punta, i enfonsaven la xarxa a l’aigua, a uns dos metres dels canyissos de la vora. Uns altres anaven als canyissos, perquè a l’estiu les anguiles hi van a buscar l’ombra. Llavors trepitjaven l’aigua. Els que aguantaven el pal, quan notaven que les anguiles que fugien topaven contra la xarxa, cridaven “Ja truquen, ja truquen!” Llavors aixecàvem la xarxa plena de peixos. Era una diversió; menjàvem anguiles i després fèiem una paella. Sempre començàvem per Sant Joan. També anàvem a mar a collir tallarines. Un cop fent-ho em va picar un peix aranya, i el doctor Soler em va guarir a canvi d’un quilo de tallarines.

A l’estany, s’hi banyaven?

Anàvem amb barca, i quan el grau estava obert, la trèiem al mar. El grau era la boca del lago. Quan l’aigua perdia força el mar el tapava. Quan l’estant es tornava a omplir, s’obria.

Bona part d’aquest paratge ja ha desaparegut...

L’aviació s’ha menjat des de la carretera de València, l’actual carretera de la platja, fins a on hi ha l’hangar nou d’Iberia. La finca arribava des de la platja fins allà. L’aviació es va menjar la peça de la Telegrafia, amb deu hectàrees; la de la granja, amb quinze; la de Cal Minguet, amb quinze o vint més...

“Tapar el lago faria que els
camps no escorreguessin per enlloc”

I què pensa ara dels plans d’ampliar la tercera pista?

És molt difícil d’entendre-ho. Si tenen la terminal 2, que abans era l’única que hi havia, i no la fan servir, per què volen fer més pista? Penso que hi ha altres coses pel mig; interessos hotelers i coses d’aquestes.

Per defensar la destrucció de la Ricarda, Aena difon la falsedat de que és artificial...

No és artificial, és un braç de riu antic. Com l’estany del Remolar, o el de l’Illa. Abans tot el pla del delta, fins al Castelldefels, era ple d’aigua. El lago de la Ricarda i el Remolar són braços que deixava el riu quan es desbordava.

I què en pensa, de la proposta de destruir la Ricarda i fer un estany a una altra banda?

Et posaré una comparació. Aquí hi ha un ull de mar que li diem la Magarola. Era un estany com la Ricarda, i van intentar tapar-lo i no van poder. Ara potser podrien tapar la Ricarda amb camions, però el lago fa dues funcions. Primer, alimenta la capa freàtica. Segon, permet escórrer els camps que hi ha sembrats al seu voltant quan plou. Tapar el lago faria que els camps no escorreguessin per enlloc.

Bertran Cazorla