"La mobilització ciutadana és l'única cosa que pot canviar el món"

dijous, 1 maig, 2003 - 02:00

L'Ana és una de les persones que ens animen a mobilitzar-nos i treballa perquè la mobilització no s'aturi, perquè el nostre esforç serveixi per aconseguir un món menys injust, i perquè els polítics que decideixen sobre nosaltres tinguin en compte la nostra veu.

Forma part de la plataforma Aturem la Guerra, creada arran del conflicte liderat pel president nord-americà que ha acabat en una guerra "preventiva" contra l'Iraq. Aquesta plataforma la formen més de cent entitats entre associacions, partits polítics i sindicats. Són els impulsors dels actes que protagonitzen els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya: manifestacions, cassolades, concerts, etc.

L'Ana és una dona compromesa que ha viatjat més d'una vegada a l'Iraq, i que ha pogut conèixer de prop la seva gent.

Com va ser el teu primer acostament a la realitat iraquiana?

L'any 1999 el Comitè de Solidaritat amb la Causa Àrab (CSCA) va organitzar un viatge a l'Iraq, just després de la intervenció Guineu del Desert, amb la intenció que poguéssim conèixer de primera mà l'efecte que l'embargament econòmic provocava sobre la població civil. En tornar, la gent que vivíem a Catalunya vam pensar que havíem d'organitzar alguna plataforma per difondre aquesta informació. Així va néixer la "Plataforma per l'aixecament de les sancions a l'Iraq". Més de quaranta entitats i partits polítics van subscriure el nostre manifest per demanar l'aixecament de l'embargament. Ara nosaltres continuem organitzant viatges perquè més gent pugui conèixer aquesta situació.

Quines van ser les sensacions i les vivències que vas experimentar la primera vegada?

Havien estat atacats feia molt poc per l'exèrcit americà. Jo em pensava que així que trepitgés sòl iraquià se'm tirarien al damunt perquè pertanyia al bàndol dels atacants. Molt al contrari, em va sorprendre l'hospitalitat de la gent, la capacitat que tenen per diferenciar els governants dels pobles governats. És un poble molt culte, preparat, madur i tolerant. És tot el contrari del que ens volen fer creure.

Realment no és la imatge que ens ha arribat. D'on prové aquest nivell cultural i social?

No hem d'oblidar que Mesopotàmia va ser el bressol de grans civilitzacions. Actualment és un poble amb un índex molt alt d'escolarització i alfabetització. Abans de l'embargament, l'Iraq era un país mitjà en desenvolupament humà. Ara, amb l'embargament, ha tornat a baixar.

Has estat dues vegades més a l'Iraq, l'any 2000 i, recentment, el 2002. Quines diferències hi has trobat?

Es notava una certa millora de la situació aparent als carrers. Gràcies a la capacitat de treball del poble iraquià, els països de la zona s'han adonat que l'Iraq és un territori molt ric, i alguns han trencat, tímidament, l'embargament, com en el cas de Síria. Això ha incrementat el nivell de vida de la gent.

Amb un sol país és possible millorar la situació?

No n'hi ha prou, però millora. Per exemple, abans els funcionaris guanyaven 2 dòlars al mes, i amb el comerç amb Síria els van apujar el sou fins als 60 dòlars mensuals.

També l'ONU ha iniciat alguna acció, no és cert?

Sí, l'any 1997 l'ONU va començar a qüestionar la sanció, que causava morts i desnutrició. Van crear el programa "Petroli per aliments", que, pel seu mecanisme de funcionament, no és tan útil com hauria de ser. També hi ha falta de fluïdesa, perquè els materials i els productes que són susceptibles de ser utilitzats amb finalitats militars no poden entrar al país. Per exemple, les plaques de les radiografies, la pasta de dents, que conté fluor, les bosses per a les transfusions, productes farmacèutics, els llapis, perquè contenen grafit, i moltes coses més.

Quins indicadors teniu per saber l'efecte de l'embargament?

Segons dades de l'ONU, l'esperança de vida ha passat dels 66 anys als 57. El 25 % dels nens deixen d'estudiar, quan abans no hi havia treball infantil. El 25 % dels nens neixen amb un pes per sota dels 2 quilos. L'aigua potable arribava abans al 93 % de la població; ara, només al 44 %. La malnutrició infantil supera el 66 %. I això sense parlar del sòl contaminat amb urani empobrit, que causa malformacions en els nadons. Vols que continuï?

Quines creus que són les causes reals d'aquesta guerra?

El petroli sembla la més evident, però no és l'única. Un altre motiu és la persecució que els Estats Units duen a terme contra Saddam Hussein, que en altres moments de la història va arribar a ser aliat seu. És un dictador, però no és pitjor que altres de la zona, com a Kuwait o a l'Aràbia Saudita, però aquests països, com que són aliats d'Occident, tenen el beneplàcit nord-americà. Un altre motiu és el negoci de les armes: la inestabilitat al golf Pèrsic afavoreix la indústria armamentista. Una altra raó és la proximitat d'Israel i el control de la zona en benefici seu.

Encara n'hi ha més?

Crec que també hi ha un interès personal de Bush, que vol enllestir el treball fet pel seu pare, que no va poder entrar a Bagdad.

Què creus que passarà ara amb l'ordre internacional tan afeblit?

Des de l'11 de setembre, l'ordre ha estat unipolar, a favor dels Estats Units. O ets amb ells o en contra d'ells. No sé on ens portaran aquests governs incapacitats per fer-los front. Ara han destruït un país de l'Orient Mitjà, però també poden continuar per l'Amèrica Llatina... Cap país no pot estar tranquil.

Què hauria de passar?

És imprescindible que el poble americà, que és el que vota, es mobilitzi. Jo demano a les plataformes ciutadanes que els ciutadans del món exigim el vot a les eleccions americanes, ja que les seves decisions ens afecten directament a tots.

Parlem ara de les mobilitzacions arreu del món.

La mobilització ciutadana és l'única cosa que pot canviar el món. L'única cosa positiva d'aquesta guerra és que ha estat un revulsiu per als ciutadans. Vivim un moment històric, en què estàvem massa "apalancats", i hem decidit sortir al carrer. Hauríem de saber aprofitar aquesta empenta per continuar denunciant totes les agressions imperialistes que es duen a terme.

En part a causa d'un altre factor: Internet.

Evidentment, hi té un paper important. És la comunicació global, però també és la dispersió de missatges. Hem de saber distingir la informació.

Què me'n dius, del 15 de febrer?

Va ser una jornada històrica. Va ser la primera mobilització mundial. Milions de persones van voler recordar als que ens manen que no són els amos dels nostres destins, ni del destí del poble iraquià.

També els mitjans de comunicació hi tenen un paper transcendental.

Sí, per descomptat: els uns ensenyen allò que els altres volen amagar. Hi tenen un paper molt important. Però crec que haurien de ser més didàctics. Qualsevol imatge hauria d'anar acompanyada d'una explicació, d'un discurs polític, que expliqués per què passa allò. Un nen ferit provoca molta pena, però, a més, hauríem de tenir prou informació per analitzar les causes de les seves ferides. De totes maneres, crec que en aquest conflicte ho han fet molt millor que altres vegades.

Un missatge esperançador per acabar.

Que la gent no tingui la sensació que tot el que fa no serveix per a res. L'Iraq ja està perdut, però hi haurà altres conflictes, i aquest comportament cívic es tindrà en compte altres vegades. Serveix perquè els governants s'adonin del poder dels ciutadans. A més, ara hem descobert també el nostre poder com a consumidors, en veure els efectes que tenen els boicots a unes multinacionals determinades. Això els fa més por, perquè ataca directament l'economia.

Destacats:

"El poble iraquià és un poble molt culte, preparat, madur i tolerant. És tot el contrari del que ens volen fer creure."

"La mobilització ciutadana és l'única cosa que pot canviar el món. Vivim un moment històric."

Descripció:

L'Ana forma part d'aquest grup de persones del Prat que es mou perquè els altres ens moguem. El dia 8 de febrer, abans de la gran manifestació del dia 15, ja es va organitzar a la nostra ciutat una jornada de dejú per la pau. Va ser un èxit: es van recollir més de 1.600 signatures en un dia, i més de quaranta ciutadans van acampar a la plaça de Pau Casals. Des de llavors fins ara no s'han interromput els actes: manifestacions, minuts de silenci, trobades a la plaça de la Vila, cassolades, etc. El que calgui perquè ens sentin. I els del Prat fem molt de soroll!!

Dolors Pérez Vives