L'art d'inflar el globus

dissabte, 4 març, 2017 - 17:30

No seré objectiu, i potser exagero, però és que m’encanta exagerar. L’art d’inflar el globus fins al punt que una mínima bufada el faria explotar, en el que la màgia s’esvaeix i tot esdevé mentida. D’altra banda la música del Petit de Cal Eril és de veritat. La del nen que mira el món que l’envolta amb un bri de lúcida ingenuïtat. El de Guissona fuig dels llocs comuns i et convida a refugiar-te en el seu univers particular. Et burxa a la recerca del teu nen interior, en alguns més amagat que en d’altres.

Plou, però això no impedeix que algunes famílies s’hagin aventurat a aquesta primera proposta de concert familiar a La Capsa, amb un horari perfecte per gaudir amb els més petits (a les 19 h i entrada gratuïta pels menors de 12 anys). El set de la banda descansa sobre d’una catifa gegant a la platea, superant el mur i la distància que proposaria un escenari elevat.

Una posada en escena cuidada i original. Entre xiulets i aplaudiments els músics prenen posicions, tots fent pinya al voltant de l’Eril. La seva fina veu filtrada pel delay de cinta que fa que el seu nen jugui i ho gaudeixi, dues bateries cara a cara en constant diàleg, i als flancs, baix i teclat. Darrere seu, tot emmarcant l’escena, quatre panells amb imatges de land art que ens acosta a la natura sempre present a les composicions del músic de Guissona.

El públic els encercla ajagut a terra, la majoria de nens miren embaladits l’arsenal d’instruments i relíquies analògiques que duen els músics, però també hi ha d’altres que en algun punt del concert també s’animen a ballar els ritmes d’una banda sòlida, delicada, però contundent.

El concert comença amb “el cap” i la van seguint altres cançons del seu últim disc “La força, 2016”. El globus es va enlairant amb un ritme lent i narcòtic. Arriba “Vol” amb el seu mític començament “nus a la platja farem l’amor, nus sota l’aigua fem-nos petons”, la intensitat creix amb “Partícules de Déu” i algunes cançons de “La figura del Buit, 2013” i “Vol i Dol, 2010” que encaixen perfectament en aquest format més concís i depurat. Les armonies vocals fan enlairar encara més el globus amb cadència hipnòtica. L’Eril és home de poques i tímides paraules, però ja parlen les cançons per ell. La intensitat minva amb la nua “l’adéu” i la màntrica “amb tot”. Però tot seguit, després de marxar i tornar a aparèixer a escena, acaben ben amunt amb els bisos “Estramoni” i “El farmacèutic de Lleida”.

Els músics ja han marxat, però el globus continua surant sobre els nostres caps, i a risc que rebenti i esmicoli la màgia, puc dir que El Petit de Cal Eril és una de les propostes més evocadores i genials de l’actual panorama estatal i els seus directes, delícies per a tots els públics; grans a la recerca del seu nen amagat i petits que volen aprendre. En detriment d’altres propostes més extenses, no direm noms per no creant-se enemics, que atempten contra la capacitat dels nostres menuts de crear i sentir l’art.

Xavi Alías