Olga Tarrasó i Julià Espinàs. "No evolucionarem, si no innovem. No es pot copiar el que ja s'ha fet".

divendres, 20 desembre, 2002 - 01:00

La remodelació del casc antic d'Alella, del Sot de la Foixarda, l' ordenació de la façana marítima de Vilanova i la Geltrú, el front marítim de Badalona, la plaça de la Creu a Igualada, són alguns dels projectes més propers i coneguts, obra conjunta d'Olga Tarrasó i Julià Espinàs. Per separat i formant part d'altres equips, han elaborat projectes com el parc de Can Mercader a Cornellà, o diverses actuacions a Barcelona -passeig Marítim de la Barceloneta, Moll del World Trade Center, urbanització de la cobertura de la ronda del Mig...- Han elaborat projectes a ciutats més allunyades, com ara Gwanj-ju (Corea del Sud) o Berlín (Alemanya).
Són una parella que han unit les seves experiències i la seves formacions per crear un equip que planteja l' arquitectura, l'urbanisme i el disseny com unes disciplines integradores dels diversos elements que componen un projecte de creació d'espai públic. Són parella sentimental i, també, en la feina, on tenen les mateixes directrius i la mateixa forma de veure les coses. Les seves experiències han aportat al Prat, uns espais moderns, innovadors i integradors de la ciutat. Amb ells hem parlat una estona perquè ens expliquin els seus punts de vista amb relació als criteris d'ordenació que regeixen l'urbanisme de les ciutats modernes.

- La remodelació de l'avinguda del Canal ha estat un èxit. La gent hi va a passar l'estona; els nens, a jugar, i sembla que la majoria s'hi sent molt còmoda.
- No saps com ens satisfà saber-ho, perquè el procés de realització de les obres acostuma a ser poc gratificant. Si quan l'obra està acabada, les persones que la utilitzen s'hi senten a gust, per a nosaltres és una gran satisfacció, perquè vol dir que hem aconseguit el que buscàvem.

- També la Zona Verda de La Granja té una gran acceptació entre els veïns.

- Doncs és un altre motiu d'alegria. Aquest projecte és un gran exemple de la funció integradora i del paper estructurador que els espais públics han de tenir a la ciutat. Vàrem veure que La Granja és una zona per on passen molts fluxos de gent, del nord cap al sud, cap el parc Nou i al mercadet, des del centre del Prat. Vam pensar que el barri es podia beneficiar d'això fent que el seu espai públic fos integrat alhora en el sistema d'espais públics de la ciutat.

- Com és la urbanització actual de les ciutats?

- La construcció de les ciutats és un procés que sempre va canviant, perquè també la societat varia. Podríem dir que el fenomen més important en els darrers anys al nostre país ha estat la recuperació de l'espai públic com a espai d'intercanvi. En les regions mediterrànies, tradicionalment, ja havia estat així. Sempre han existit les places i, als pobles, la gent treia les cadires al carrer per relacionar-se amb els veïns. Però en les darreres dècades aquests hàbits han anat canviant, en part, a causa del desenvolupament del progrés tècnic. La televisió, la utilització del cotxe per desplaçar-se, etc. han que fet que les persones visquin d'una forma més aïllada, més tancada i individualista.

- I què va passar?

- Que el paper de l'espai exterior comú com a lloc d'intercanvi i de relació havia baixat molt. A aquest procés natural d'aïllament provocat pel progrés, s'hi va afegir una altra circumstància: la urbanització poc respectuosa amb l'individu que es va fer al nostre país durant l' etapa política de la dictadura. Si ho recordem, fa vint anys, a les ciutats hi havia poques places, jardins i parcs que afavorissin la relació entre els ciutadans. .

- I què més va succeir?

- A finals dels anys 70, amb el canvi polític, hi va haver l'expressió dels moviments socials: les associacions veïnals, les noves expectatives polítiques, la necessitat de trobar nous models de societat, etc. van fer que la gent sentís la necessitat de comunicar-se , de trobar-se. Va ser, també, el moment d'inici dels ajuntaments democràtics, que alhora que construïen les infraestructures i els equipaments necessaris, van fer palesa la necessitat de llocs de trobada entre la ciutadania.

- Va ser un moment de canvi important?

- Molt important. A les grans ciutats, aquest urbanisme democràtic es nota molt, sobretot als barris més perifèrics. El Prat va ser una de les ciutats que més ràpid es va fer ressò d'aquesta necessitat. Va ser un procés a dues bandes, per una part la reivindicació ciutadana i per l'altra l'actitud dels polítics que s'ho van creure molt i van ser els qui ho van tirar endavant. El Prat ha canviat moltíssim el seu aspecte urbà.

- Arran de totes aquestes circumstàncies, sembla que es va iniciar una nova manera de fer urbanisme...

- Sí, s'ha anat desenvolupant el que podríem anomenar "el model Barcelona", un model que hem exportat i s'ha anat expandint per moltes ciutats espanyoles i de la resta d'Europa. S'ha convertit en una referència en molts llocs. Geòlegs, sociòlegs i professionals d' estratègies urbanístiques treballen sobre el nostre model.

- Es pot considerar assolit el repte de recuperar els espais públics?

- Creiem que sí. Ara, la gent passeja molt més que fa vint anys, perquè l'espai públic s'ha creat per a aquest ús, i la ciutadania ho ha entès i ho te totalment incorporat a la seva vida quotidiana.

- Quin ha estat el paper dels professionals en tot aquest procés?

- Tenim una paper integrador de tot això. Sense la decisió política no hauria estat possible, però un cop donat el pas, els equips interdisciplinars -arquitectes, enginyers, jardiners, gestors...- han d'aconseguir que els espais públics siguin projectes estructuradors de ciutat. Han de formar part de la ciutat, dels eixos i dels fluxos de la ciutat. No es pot pensar en un espai, com si fos una illa dissenyada, aliena al seu entorn.

- Una de les característiques d'aquest model de què parlem és l'atreviment en el disseny d'espai i d'objectes. La ciutadania ho entén? Li agrada?

- Una cosa és la restauració d'un espai i una altra, la creació d'un de nou. Els espais nous han de tenir un llenguatge nou. Crec que la gent ha assumit molt bé aquesta filosofia. Al principi, potser no s'entenia que no es posessin fanals d'aspecte "historicista", però ara ja no es troben a faltar, al contrari, s'agraeixen noves formes. No evolucionaríem, si no innovéssim. No podem copiar el que ja s'ha fet.

- Un criteri que s'està imposant és el de la sostenibilitat. Com es pot aconseguir?

- És difícil, perquè hi posis el material que hi posis, sempre prové de la natura. Però, dit això, hi ha maneres de fer-ho, com poden ser l'aprofitament de materials reutilitzats , com les antigues llambordes, fer el terra el més permeable possible, fer propostes de manteniment fàcil, utilització de fustes controlades, etc.

- Cap a on creieu que va l'urbanisme de les nostres ciutats?
- No som urbanistes i en podem teoritzar, però pensem que, per pura lògica, s'hauran de revaloritzar les estructures existents, és a dir, no excedir en el nivell de densitat de població correcte - que en altres moments s'ha descompensat- i mantenir la qualitat de l'edificació i del paisatge.

Dolors Pérez Vives

Destacat:

Confessen que pateixen molt durant el procés de construcció de qualsevol projecte, però només veure'ls s'intueix que són uns enamorats de la seva professió. No els costa confessar, que malgrat el patiment, s'ho passen molt bé i es diverteixen moltíssim fent la seva feina. Són els protagonistes anònims -per a la majoria de ciutadans- d' espais on compartim la vida amb altres humans. Els seus projectes són un reflex de la seva forma de ser i de relacionar-se: senzills, sobris, moderns, propers, didàctics i molts respectuosos amb qui tenen davant.