Cinema i història: Pride

Sessió del 16 de març de 2016 del Cine club al Capri

Direcció: Matthew Warchus.
Guió: Stephen Beresford.
Fotografia: Tat Radcliffe.
Muntatge: Melanie Oliver.
Música: Christopher Nightingale.
Intèrprets: Bill Nighy, Imelda Staunton, Dominic West, Paddy Considine, Andrew Scott, George Mackay, Joseph Gilgun, Ben Schnetzer.
Nacionalitat: Regne Unit.
Idioma: Anglès.
Any: 2014.
Durada: 120 min.
Classificació: No recomanada per a menors de 7 anys. Especialment recomanada per al foment de la igualtat de gènere.

Premis: Premis BAFTA 2015: millor debut del cinema britànic. Premis Cinema Independent Britànic: millor pel·lícula i actors secundaris (Imelda Staunton i Andrew Scott).

 

Argument

Estiu del 1984, Regne Unit. El Sindicat Nacional de Miners convoca una vaga. Un col·lectiu homosexual aprofita el Dia Internacional de l’Orgull Gay i recapta fons per ajudar les famílies dels treballadors. El sindicat, però, no accepta els diners.

Equip artístic i tècnic

A Matthew Warchus (Rochester, Anglaterra, 1966) el podríem definir com un director de teatre que, ocasionalment, fa pel·lícules. Círculo de engaños (1999), segons una obra de Sam Shepard, i Pride formen la seva curta filmografia a dia d’avui. En canvi, la trajectòria teatral de Warchus és impressionant. Com a director, porta dècades triomfant als santuaris teatrals del West End, a Londres, i de Broadway, a Nova York. S’ha mogut amb la mateixa facilitat en el repertori clàssic i el modern, en les espectaculars superproduccions musicals (les adaptacions de Ghost o El senyor dels anells, per exemple) i en el difícil món de l’òpera. Fa dos anys va ser escollit director artístic del prestigiós Old Vic Theatre de Londres, en què substituir Kevin Spacey en el càrrec; actualment prepara una tercera incursió cinematogràfica, amb l’adaptació del musical Matilda, que ell mateix havia dirigit al teatre fa uns anys.

Dins un repartiment coral, farcit de cares joves i poc conegudes, cal esmentar dos veterans intèrprets que poques vegades són protagonistes. Imelda Staunton (Londres, 1956) i Bill Nighy (Caterham, Anglaterra, 1949) no són estrelles de cinema en sentit estricte, però sí mestres del seu ofici. Ella és una petita i enèrgica actriu de sòlida formació teatral i musical (és una cantant remarcable). En cinema es va fer popular gràcies a Els amics d’en Peter (1992) i Molt soroll per no res (1993), dirigides totes dues per Kenneth Branagh. Després vindrien, entre moltes altres, Sentit i sensibilitat (1995) i Shakespeare in love (1998). El paper protagonista a El secreto de Vera Drake (2004) li va valer el premi d'interpretació a Venècia i nominacions a l'Oscar i el Globus d'Or. En un altre registre, ha donat vida a la malvada professora Dolores Umbridge de la sèrie Harry Potter.

Bill Nighy tenia vocació de periodista i escriptor, però va acabar esdevenint un formidable actor de teatre i televisió. La gran pantalla es va fer esperar i el primer veritable èxit va arribar l'any 2003 amb Love actually (premi BAFTA). Destaquen també les interpretacions a El jardiner fidel (2005), Diari d’un escàndol (2006), Valquíria (2008), Ràdio encoberta (2009) o El exótico hotel Marigold (2011).

La història

A l'inici de Pride es pot escoltar Margaret Thatcher, primera ministra britànica del 1979 al 1990, defensant un innegociable estil de lideratge basat en la fermesa. No és un comentari banal. La poc plausible –però certa– història de solidaritat entre un col·lectiu homosexual i el Sindicat Nacional de Miners que narra la pel·lícula té, com a rerefons, el règim conservador liderat per la Dama de Ferro. Aprofitant l'onada de popularitat obtinguda per la victòria a la Guerra de les Malvines, Thatcher havia estat reelegida l'any 1983 i la seva política, en conseqüència, legitimada: ferma aliança amb els Estats Units del republicà Ronald Reagan, privatització d’empreses públiques, desregularització del sector financer, flexibilització del mercat laboral... Un dels objectius era contenir la inflació i reduir el dèficit del sector industrial seguint l'expeditiva via d'eliminar llocs de treball. El tancament d’indústries i mines, que va deixar zones senceres del país abocades a l’atur, es va veure contestat per la vaga de miners dels anys 1984 i 1985, un conflicte llarg i dur que Thatcher va gestionar amb el seu estil, més procliu a la confrontació que al pacte. L'inevitable desgast dels vaguistes va inclinar la balança. Moment crític en les relacions laborals al Regne Unit, la desfeta minera va debilitar molt el tradicionalment poderós moviment sindical, deixant via lliure a l'aplicació del programa econòmic del Govern. En aquest context de derrota, el suport als miners per part d'un col·lectiu homosexual també en lluita pels seus drets i assetjats per la nova plaga de la sida, pot semblar anecdòtica, però és també paradigmàtica. "La societat no existeix", afirmava Margaret Thatcher l'any 1987, en un rampell de sinceritat liberal. La unió entre aquests dos col·lectius tan diferents significava l'encoratjadora defensa de tot el contrari: la societat i el bé comú davant l'individualisme.