Loreak

Sessió del 17 de febrer de 2016 del Cine club al Capri

Direcció: Jon Garaño, Jose Mari Goenaga.
Guió: Jose Mari Goenaga, Aitor Arregi, Jon Garaño.
Fotografia: Javi Agirre Erauso.
Muntatge: Raúl López.
Música: Pascal Gaigne.
Intèrprets: Nagore Aranburu, Itziar Ituño, Itziar Aizpuru, Josean Bengoetxea, Egoitz Lasa, Ane Gabarain, José Ramón Soroiz, Jox Berasategui.
Nacionalitat: Espanya
Idioma: Eusquera.
Any: 2014.
Durada: 99 min.
Classificació: No recomanada per a menors de 7 anys.

Premis: Premis Sant Jordi de Cinematografia 2015: millor pel·lícula espanyola. Premis Feroz: millor actriu de repartiment, Itziar Aizpuru.

 

Argument

La vida de tres dones es veu alterada per la simple presència d’uns rams de flors que faran brollar sentiments que semblaven oblidats.

Equip artístic i tècnic

Loreak és el segon llargmetratge que dirigeixen plegats Jon Garaño (Sant Sebastià, 1974) i Jose Mari Goenaga (Ordizia, Guipúscoa, 1976). El primer, 80 egunean (En vuitanta dies, 2010), va concursar en més de cent festivals, i va ser la pel·lícula en eusquera més guardonada fde la història. Gràcies a la tasca que realitzen des de la productora Moriarti, que van cofundar l’any 2001, tots dos són considerats un referent dins del nou cinema basc. Garaño ha rodat tot un seguit de curtmetratges i documentals que han assolit una important trajectòria internacional. Goenaga, també un curtmetratgista reconegut, ha coescrit i codirigit el llarg d’animació Supertramps (2005) i el documental Lucio (2007), tots dos nominats als premis Goya en les respectives categories.

Tres actrius donen vida als tres personatges principals de Loreak. Nagore Aramburu (Azpeitia, Guipúscoa, 1976) s'ha dedicat en especial al teatre, però és un habitual també de la televisió basca (actuant i escrivint guions per a diversos programes). Ha intervingut en pel·lícules com Aupa Etxebeste (2005) o Negociador (2014) i Amama (2015). Itziar Ituño (Basauri, Biscaia, 1974) és molt coneguda al País Basc per la telesèrie Goenkale i ha participat en pel·lícules com Lasa y Zabala (2014) i Un otoño sin Berlín (2015). Itziar Aizpuru (Getaria, Guipúscoa, 1939), actriu de carrera tardana, va arribar a la televisió en un bon moment per a les sèries (Hospital central i La que se avecina, per exemple). Tret d’un breu paper a El gran Vázquez (2010), les úniques aparicions en cinema han estat de la mà de Goenaga i Garaño. L’emotiu agraïment de l’actriu en rebre el premi Feroz d’interpretació, testimonia el triomf d’aquesta modesta producció.

La història

Loreak ha estat la primera pel·lícula parlada íntegrament en eusquera que ha participat a la secció oficial del Festival de San Sebastià, que ha rebut una nominació als premis Goya i que ha estat escollida per representar el cinema espanyol als Oscar. No és poca cosa. La filmografia en aquest idioma és escassa i recent, i s’ha desenvolupat gràcies a una jove generació de cineastes decidits a utilitzar la llengua materna de manera natural. De mitjana, es roden dues pel·lícules en eusquera a l’any. Normalment es recolzen en les subvencions de la EiTB –la radiotelevisió basca–, cosa que permet fer-les rendibles sense grans ingressos de taquilla i centrar més els esforços en la vessant artística del producte. El principal inconvenient, però, rau en la limitada audiència potencial. El nombre de parlants de l’eusquera no arriba al milió i, amb la cultura del doblatge arrelada en tot l'Estat, aquestes pel·lícules troben una millor sortida en el mercat internacional, on les versions subtitulades són acceptades amb normalitat. A finals dels anys vuitanta ja es parlava d'un cinema basc, però era una denominació més geogràfica que no lingüística. Els principals directors, Ivan Zulueta, Montxo Armendàriz, Julio Médem, Juanma Bajo Ulloa, Álex de la Iglesia, Imanol Uribe, Pedro Olea, Enrique Urbizu, etc., han rodat gairebé sempre en castellà. Hi ha pocs exemples de cinema euskaldun a l'època: Antxon Eceiza va presentar a San Sebastià Ke arteko egunak (Días de humo, 1988). Es poden mencionar també Kareletik (Por la borda, 1987), Ander eta Yul (Ander y Yul, 1989) o Urte ilunak (Los años oscuros, 1992) i poca cosa més. L'èxit de públic assolit per Aupa Etxebeste (2005) va obrir un camí pel qual han continuat les posteriors Ander (2009), Bertsolari (2011), Lasa eta Zabala (2014) o l'estupenda Loreak.