Camí de la fàbrica

L’escultura va ser inaugurada el dia 6 de novembre de 2010, en el marc dels actes d’homenatge als treballadors i les treballadores del Prat que, amb la seva lluita personal, van contribuir a la lluita obrera pels drets laborals i unes condicions de treball dignes, així com a la seva contribució en el desenvolupament de la ciutat i al paper destacat que va jugar en la nostra història més recent.

L’obra, realitzada amb bronze a mida natural, segueix l’estil de l’artista, Teresa Riba, en el que destaca la textura i el treball dels materials que donen al bronze una aparença similar a la del treball en fang. L’escultura, figurativa, mostra un gran realisme en la representació d’una treballadora de La Seda i un treballador de La Papelera, captats en l’instant en què van a la feina.

L’escultura està ubicada a la Carretera de la Marina, un entorn que es va urbanitzar, principalment, al llarg dels anys setanta, en un moment de fort creixement demogràfic de la ciutat, tant per l’arribada de famílies que s’instal·laven al Prat com pels naixements de fills i filles dels immigrants dels anys seixanta. La Carretera de la Marina ha esdevingut un dels eixos més dinàmics de la ciutat.

La lluita per la jornada laboral de vuit hores és una de les primeres grans fites de l’obrerisme. Des del seu inici, a les dues grans fàbriques del Prat ja hi estava implantada. Es treballava de dilluns a dissabte i només es descansava el diumenge i les diades assenyalades.

Les condicions de treball a La Seda eren millors que a les altres fàbriques perquè els empresaris holandesos implantaven reglaments semblants als que aplicaven en el seu país, on la legislació social era més avançada. L’any 1933 el reglament de La Seda incorporà set dies festius retribuïts per als seus treballadors.

Les primeres reivindicacions obreres aniran destinades a aconseguir millores en aquestes condicions, com ara temps de descans, habilitació de menjadors i mesures i elements de protecció externs per manipular productes perillosos.

La República revitalitzà el sindicalisme en legalitzar el sindicats, i despenalitzar la vaga. A la indústria del Prat hi tenia una important presència la CNT (fundada a Barcelona l’any 1910) i, en especial a la Papelera, l’UGT (fundada l’any 1888). Per primer cop, alguns obrers que havien ingressat en partits polítics accedien al govern municipal. En aquest marc democràtic, hi hagué una gran diversitat d’objectius i d’actuacions, que es posaren en evidència en els grans conflictes del juliol de 1931, el desembre de 1933 i la primavera i l’estiu de 1936, que van suposar un repte frontal a la jove República i en els quals tingué un paper decisiu el sector més radical de la CNT.

En esclatar la Guerra Civil, les indústries van ser col·lectivitzades i gestionades per les organitzacions obreres. També van ser col·lectivitzades les terres i les indústries ramaderes.

La derrota republicana significà la fi d’un marc polític en el qual els treballadors havien aconseguit importants avenços en les seves condicions laborals. La llarga dictadura que s’inicià el 1939 aplicà una repressió calculada i institucionalitzada que portaria molts pratencs i pratenques a l’exili, centenars a la presó i als camps d’internament i de treballs forçats. Tretze van ser afusellats al Camp de la Bota. Eren els sectors més actius de la societat. Totes les organitzacions polítiques, sindicals i culturals van ser il·legalitzades i es va suprimir el dret de reunió i d’associació.

Durant els anys quaranta antics sindicalistes, als quals es va afegir gent més jove, van aconseguir mantenir una organització en la clandestinitat, malgrat les grans dificultats i els riscos personals que implicava.

Com a conseqüència d’unes accions reivindicatives a La Seda, l’any 1950, es van produir acomiadaments i es va desarticular una incipient organització clandestina. Una desena de militants, homes i dones, van ser detinguts i jutjats per un tribunal militar. Aquesta seria una tònica habitual durant tota la dictadura. Els conflictes a les empreses, com les mobilitzacions del 1958, acabaven amb l’acomiadament d’algunes de les persones més significades.

En aquest marc, l’any 1964 es crearen a Catalunya les Comissions Obreres (CCOO), que al Prat van tenir una implantació forta i ràpida.

Durant el règim franquista, amb els drets de vaga i associació prohibits sense dret de negociació i amb els augments salarials dictats pel govern, el moviment sindical va saber aprofitar les escletxes en el sistema laboral en benefici de la classe treballadora.

Les organitzacions sindicals, clandestines, van utilitzar el recurs de presentar-se a les eleccions verticals durant els anys seixanta i fins ben entrats els setanta.

La premsa no informava dels problemes que es debatien a les fàbriques, de les mobilitzacions, dels acomiadaments i les sancions o la selectiva repressió contra els dirigents més compromesos. El mitjà de propaganda més eficaç eren els fulls volants, les populars “octavillas”, amb les quals s’intentava arribar al màxim de gent possible dins de la fàbrica i entre la població.

Una de les característiques més destacades del moviment obrer durant el franquisme va ser la solidaritat. Moltes accions reivindicatives van tenir com a finalitat donar suport a accions dutes a terme per companys i companyes d’altres centres productius del Prat, de la comarca, molt activa en aquests anys, o de qualsevol altre lloc. Així, les vagues de la mineria asturiana del 1958 i del 1962 van comptar amb moviments de solidaritat al Prat, com a tot l’Estat.

A partir dels anys seixanta i sobretot a començament dels setanta, la lluita sindical va anar adquirint un caire polític amb accions que eren reivindicatives però que intentaven, cada cop més, soscavar els fonaments del règim.

Al Prat, des del 1973 i fins a l’arribada de la democràcia, les vagues i mobilitzacions van ser constants.

La mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, va posar en marxa un procés imparable de transformacions polítiques. Els successors del règim intentaren perpetuar-lo, però l’amplitud de l’oposició ho va fer impossible i va forçar una transformació democràtica. S’aconseguí la legalització de tots els partits i sindicats. L’any 1978 van tenir lloc les primeres eleccions sindicals lliures i democràtiques.