Carme Rodríguez al pati de butaques

Bravo, bravo. Molt bé. Com m’agrada el teatre de sempre. Així, una història ben explicada, senzilla, com manen les regles clàssiques. Amb plantejament, nus i desenllaç.

Una coseta amable, que entretingui a tothom, petits i grans. Amb un text comprensible, amb una història clara, fàcil i entenedora. I no aquestes modernitats que fan ara, que no tenen ni caps ni peus. Que no saps ni que t’estan explicant. Ni que volen que entenguis. Que tan aviat criden, com insulten, com es posen a ballar...i que a la que et descuides, els actors ja estan conill a l’escenari. Sort que aquí ningú no s’ha despullat, toquem fusta.

Ara que, posats a trobar li alguna pega...nena, si tu, la joveneta. Potser hauries de projectar una mica més la veu. Et falta pes, arrelament, presència, saber dir...bé, ja n’aprendràs amb els anys. I tu, la gran, l’hostalera, potser una mica sobre actuada, no trobes? Ja se’t nota que fa molts anys que surts a obretes però d’aquí a que se’t pugui dir actriu, t’ho has de treballar una miqueta més, reina. I vosaltres els figurants, a veure si defenseu els personatges amb més credibilitat. No n’hi ha de personatges petits o grans, tots són importants a l’obra i vosaltres semblava que us acaben d’arreplegar del carrer i ni sabeu que hi veniu a fer. I què dir de la direcció, que no n’hi ha. Aquí tothom per lliure fent el que vol. On és la direcció? I el text? Tòpic, ranci, avorrit...i el vestuari ben poc encertat.

Jo ni boja sortiria a una obra així. Jo que ja m’he fet un nom als millors teatres de Barcelona. Clar que a mi no em vindria ningú a oferir-me un nyap com aquest!

Però, per suposat, no féu cas de tot el que us digui. Molt bé tot.

(Segueix aplaudint) Bravo, bravo... Marxo que m’esperen al paral·lel i ja faig tard. (Se’n va)