Coronel Sanfeliu i la seva mare

Sanfeliu.- Mare, quina alegria trobar-vos aquí, després de tants anys que fa que sou morta!.

Mare.- Doncs a mi no me’n fa d’alegria, gamarús!

Sanfeliu.- No digueu això mare!... què no em coneixeu? Sóc el vostre fill, el Jaumet!.

Mare.- I tant que t’he conegut! I per això t’ho dic, i t’ho torno a dir,... gamarús... i ruc.

Sanfeliu.- Ara em fareu plorar, mare, i mira que per la meva llarga experiència, els morts no ploren.

Mare.- I d’això em queixo, dels morts que has vist...i dels que has fet. Que tens a les teves esquenes un bon grapat de cadàvers. Assassí, que ets un assassí.

Sanfeliu.- No digueu això mare, que no soc un assassí, i els morts eren caiguts en combat, que estàvem en guerra!

Mare.- I a tu qui et manava anar a la Guerra, punyetero?

Sanfeliu.- Ves, algú havia de defensar la pàtria?

Mare.- Quina pàtria, desgraciat, que tu eres del Prat, i els morts els vas fer a Cuba i a Filipines.

Sanfeliu.- I jo quina culpa tinc que llavors la pàtria fos tan gran i aquella gent eren súbdits del rei, per la gràcia de Déu.

Mare.- Això,... anar a matar gent a l’altra punta del món, que no t’havien fet res, en nom d’un rei i de Déu. Jo que t’he intentat educar en la fraternitat, l’anarquisme i l’ateisme. Em mataràs a disgustos!

Sanfeliu.- En això teniu tota la raó, que jo he buscat un camí diferent al vostre. Però, ara, dir-me que us mataré, quan fa lustres que crieu malves!

Mare.- Això, ... falta’m al respecte, a sobre!. A mi, que quan vaig quedar vídua, no em va caure cap anell per anar a treballar a la fàbrica, per a què tu no et faltés res de res... de malagraïts com tu l’infern n’és ple! Mira quines coses em fas dir, jo que no hi crec en l’infern... i ara que ho penso, (mira al seu voltant)  això no fa la fila de l’infern...

Sanfeliu.- Però em vàreu treure del meu poble, i apartar dels meus amics, de tot el que m’estimava...

Mare.- I que volies que fes? En aquest poble de mala mort que tant dius estimar, també ens hauríem mort de gana. Les fàbriques eren a Sant Martí i allà tocava anar. Et penses que era fàcil treballar de sol a sol amb aquelles màquines, aquella calor, aquella humitat, aquell soroll, ...?

Sanfeliu.- Si jo sempre us he admirat, mare, i més encara quan us varen donar aquella medalla per salvar la vida de dues criatures quan es va calar foc a la seva casa i ningú, tret de vos, es va atrevir a entrar. I mira que cridaven les pobres criatures i ni homes ni dones, van moure un dit per salvar-les, sort en van tenir de vos.

Mare.- Aquells desgraciadets eren tan miserables com nosaltres i la fraternitat està per sobre de tot. Ja t’ho deia llavors i t’ho dic ara. I tu que feies mentre tant?.

Sanfeliu.- Mare!, pensava que d’això si que us alegraríeu! Era amb els carlins que lluitaven per enderrocar Isabel II.

Mare.- Ves quina alegria, em dones (irònic) lluitar amb una colla de catòlics carques que volien treure una dona del tron, no per una república, no,  sinó per fotre un altre rei... mascle, es clar.

Sanfeliu.- I us haig de tornar a agrair que vostè i l’amo de la fàbrica, intercedíssiu amb les autoritats per què la meva condemna fos curta... però aquí no podia fer res, amb el meu historial. Per això em vaig allistar. No tenia una altra sortida.

Mare.- Mira que n’és de gran el món per guanyar-se la vida, sense haver de matar ningú. I a sobre, se’t donava tan bé això de matar que et van condecorar i tot. I ja vas poder seguir visquent del “cuento” tota la vida.

Sanfeliu.- De la meva pensió de militar retirat, mare, que me la vaig ben guanyar. Que entre ferides de combat i malalties agafades en aquelles terres salvatges, la meva salut va quedar ben tocada.

Mare.- Doncs si era per malalties, bé podies haver-te’n tornar al Prat, que entre còlera, paludisme, sarna i altres ben galdoses, aniries ben servit! Au passa, passa gamarús...que tinc tota l’eternitat per perdonar-te.

Sanfeliu.- Mareeee....