Els enterraments tradicionals s’havien de fer en terra sagrada, al costat de les esglésies. La modernització i el creixement de pobles i ciutats va fer que apareguessin lleis higienistes que feien allunyar els cementiris dels nuclis poblacionals.
En el cas del Prat, l’antic cementiri situat al costat del temple parroquial, a tocar de la casa de la Vila, havia quedat petit i la població anava creixent. L’any 1850 s’aprovà la construcció d’un de nou que, seguint els criteris de les lleis sanitàries de l’època, s’havia de situar lluny de la zona urbana. Primer, conflictes amb el propietari dels terrenys escollits, Jaume Tos, que no estava d’acord amb el preu pactat, i els enfrontaments amb el rector de la parròquia, van retardar les obres.
Finalment, el seny s’imposà després de les oportunes ordres de les superioritats (civils i religioses) i el nou cementiri entrà oficialment en funcionament l’any 1858, tot i que encara van continuar els plets amb Tos.
Actualment, aquest cementiri es coneix com a cementiri Vell i només es fan enterraments en nínxols que corresponen a propietats antigues i no s’ha ampliat l’espai. L’any 1963 es va construir el cementiri del Sud, conegut també com a cementiri nou, que s’ha anat ampliant en diferents ocasions i que incorpora un tanatori des del 2001 per a les vetlles i els actes funeraris.