El Prat nocturn - Els noms dels carrers

Som al Prat del XVIII…

No hi ha llum al carrer. És negra nit. Només se sent el soroll de l’hostal. Plats i cassoles de fang van i venen de la cuina. Comencen a ser populars els gots de vidre, massa refinats encara pels habituals de l’hostal. En un racó, homes que juguen a cartes i a daus. Les veus s’aixequen a mesura que el vi, aspre i amarg, va fent efecte.

La carnisseria es tancada. Són dels primers a llevar-se. La carn ha de ser fresca perquè no es pot conservar massa temps amb la calor i les mosques, molt pesades amb la xafogor de l’estiu.

A les casetes de la plaça i del carrer Major, tothom dorm. El mestre, a l’escola, l’apotecari al pis de dalt de la botiga. Tots; menestrals i jornalers; homes, dones i nens, el sol surt ben aviat i la feina és feixuga.

Anem, sense fer massa soroll, no sigui que algú s’exclami.

La futura plaça de la Vila té el seu origen en una cruïlla de camins sorgits d’antigues rieres seques del Llobregat. Al peu d’un d’aquests camins s’aixecà l’hostal, element clau en el desenvolupament comunitari i en la construcció d’aquesta part de la plaça. Al llarg dels molts anys de vida, l’hostal va estar en diferents edificis, però sempre a la banda nord de l’actual plaça de la Vila, al costat de l’església i davant del cementiri.

Les diferents construccions es van reaprofitar en serveis comunitaris i així, al llarg del segle XVIII, i fins al 1905, amb les degudes modificacions, van hostatjar l’ajuntament, escoles, presó, jutjat i habitatges dels treballadors, mestres i secretaris.

FOTO 1.5.3.(4) retallada 056.jpg

El naixement de l’hostal sorgí, inicialment, de la necessitat d’hostatjar i alimentar els paletes que treballaven en la construcció del temple. Al peu del camí ral, tenia com a clients els viatgers i ramaders de pas cap a Barcelona i que es dirigien al pas de la barca.

L’hostal estava separat del cementiri per una tanca. La tanca era aprofitada per la canalla i el jovent per jugar-hi a frontó, un joc molt popular al segle XVIII. Davant la creixement afició i les reiterades queixes, en especial del rector, el 1787 es va construir un local destinat al joc de pilota, frontó municipal, al costat de l’hostal i el cementiri, a l’angle entre la plaça i la primera de les casetes del carrer Major. El joc de pilota, a mitjans segle XIX es transformà en una escola de nenes

Al llarg del segle XVIII figuren documentats diferents espais on es reunia el consell municipal. A més de les reunions a l’església o a Barcelona, que es mantenen fins poc després de la guerra, el consell local es reuní a l’hostal i a l’escola.

També es van celebrar reunions a la caseta de Baldiri Sigalés que el comú es va quedar a causa dels deutes de l’hostaler i barquer, on avui hi ha el mercat municipal.

A partir del 1730, el Consell es reuneix a l’edifici del comú, al costat de l’hostal, compartint espais i serveis de la comunitat
Desaparegut l’hostal el 1856, es remodelaren tots els edificis, per tal d’adequar els espais a nous usos, principalment, escola de nens de diferents edats, amb l’habitatge dels mestres, i dependències municipals, inclòs l’habitatge del secretari. Encara al 1864 es construí una nova escola de nenes a la cantonada amb el carrer Major.

Aquesta suma d’edificis, reaprofitats i modificats que formaven el comú, va seguir en peu fins a inicis del s. XX quan s’enderrocà per a construir l’Ajuntament actual, del 1905.

Més informació a fantasma de la noia ofegada al pou.

En aquest local, el número 9 de la plaça de la Vila, hi havia el desaparegut Cafè del Pont. El local es va obrir l’any 1873, l’any que s’inaugurà el primer pont per travessar el riu i del que en prengué el nom. Inicialment el regentà Hermenegild Monés i per això se’l coneixia com el cafè del Mariquildo. Als vuitanta passà a la família Martí que el portà fins el seu tancament l’any 1964.

El Cafè tenia, a més del servei de bar i cafeteria, un saló per a banquets i fins a 28 habitacions que, als anys vint es promocionaven amb servei d’aigua corrent, tot un luxe en un Prat que no tindria xarxa d’aigua potable fins el 1959. Quan deixà de tenir habitacions, amplià l’espai de restauració. El local era centre d’activitat social a la població, punt de trobada obligat i lloc de reunió de diferents entitats locals.

Als anys vint i trenta, abans de la Guerra, molts pilots i viatgers havien de fer nit al Cafè quan els seus avions no podien volar pel mal temps.

Ens podem imaginar una seqüència a la terrassa del Cafè del Pont amb tres personatges reals, famosos aviadors que van volar en els diferents aeròdroms del Prat.

M. Pepa Colomer, la primera dona pilot de Catalunya, Josep Canudas pioner de l’aviació i, entre d’altres molts càrrecs, director de l’aeròdrom que portava el seu nom, i Antoine de Saint-Exupéry, pilot francès de la companyia Latécoère, més conegut per la seva faceta com a escriptor autor de la immortal “El petit príncep”. Saint-Exupéry va desaparèixer en el Mediterrani, durant la Segona Guerra Mundial, duent a terme una missió l’any 1944.

Canudas va tenir importants càrrecs durant la República i la Guerra i Colomer va participar en vols d’aprovisionament a les tropes republicanes. En acabar la Guerra Civil, els dos es van exiliar i van continuar la seva vida lluny de Catalunya. Canudas s’establí a Suïssa i Colomer, amb el seu marit també pilot, a Anglaterra.

Tots tres comparteixen carrers propers en el terme municipal del Prat, a l’entorn de l’aeroport.

Vegeu la tertúlia entre els aviadors i aviadora.

En aquest carrer hi tenia una botiga de queviures, en Ferran Casanovas. Era un colmado conegut com cal Fernando.

Ferran Casanovas i Civit (Reus, 1915 – El Prat, 1993) va dedicar la seva vida professional a la botiga de queviures que tenia al carrer de Ferran Puig. Molt actiu en el camp cultural, va ser un dels fundadors de l’Agrupación Artístico-Literaria Cervantes, entitat que va presidir molts anys, des de la seva creació fins al 1968. També va ser director i actor del quadre escènic de l’entitat. Fou autor de treballs literaris de diferents gèneres, com ara poesia, articles i teatre. Va escriure la lletra de diferents sardanes, una d’elles la dedicada a la Festa Major, molt popular, gràcies a accions com la cantata dels escolars de 6è de primària o les versions que impulsa la Capsa. Durant un temps, va ser regidor a l’Ajuntament del Prat i va contribuir a impulsar la recuperació de la Fira Avícola.

L’Agrupación Artístico Literaria Cervantes va néixer el 1948 i al llarg de quasi tres dècades de vida va ser una de les entitats culturals més actives de la ciutat. Funcionava a través de diferents seccions, entre les que destacaven les de teatre i cinema amateur, i organitzaven activitats, com ara balls, per als socis.

Vegeu el que ens explica Fernando Casanovas.

El 1912 l’ajuntament del Prat acordà batejar amb el nom de Ferran Puig el carrer de la Bunyola, la prolongació del qual havia portat a les seves extenses explotacions.

El carrer de Madoz és un dels carrers més antics del Prat i un dels pocs que no ha canviat mai de nom. Quan es començà a edificar, se’l coneixia pel nom del principal propietari, Llobet, que va promoure la construcció de cases cap el 1865. La denominació de Madoz, tot i que no hem trobat la data oficial, deuria ser molt propera a la seva mort, el 13 de desembre de 1870.

Ferran Puig (Girona, 1815-Barcelona 1901)

Industrial, propietari agrícola i polític. El 1838 fundà a Sant Andreu de Palomar una important fàbrica de teixits. Fou regidor de l’ajuntament de Barcelona (1855) i fundador de diverses societats i empreses, com la que construí el Canal d’Urgell i la Junta d’Obres del Port de Barcelona. Afiliat al partit liberal, fou senador per Girona del 1881 al 1894, any en què fou fet senador vitalici.

Pascual Madoz (Pamplona 1806-Gènova 1870)

Fou un polític espanyol de tendència liberal. Va ser diputat a les Corts Espanyoles i ministre d’Hisenda (1855) i jutge del Tribunal Suprem. Madoz va impulsar una desamortització, que va afectar els béns de l’estat, l’església, els municipis i totes les mans mortes.

Al Prat els decrets desamortitzadors de Mendizábal i de Madoz van afectar el 31,27% de les terres del municipi que van ser comprades, majoritàriament per propietaris forasters. Jaume Casanovas és l’excepció més important d’aquesta tendència general. Molts van comprar per especular i, al poc temps, les tornaven a vendre. Un dels compradors en segona instància va ser Ferran Puig.

Ferran Puig va adquirir terres al Prat, al districte de la Bunyola, el 1875 posseïa 876 mujades. Per poder comercialitzar els seus productes va finançar la construcció d’un pont, el primer sobre el riu Llobregat al terme del Prat. El pont es va inaugurar l’any 1873 i era de peatge.

 Madoz va tenir importants càrrecs durant arran de la revolució de 1868 que va enderrocar la monarquia borbònica. Va morir el 1870 a Gènova quan formava part de la comitiva que oferia la corona d’Espanya a Amadeu de Savoia.

Ferran Puig i Pascual Madoz van ser amics i compartien ideologia progressista.

Vegeu la conversa entre Pascual Madoz i Ferran Puig.

Santiago Rusiñol (Barcelona 1861-Aranjuez 1931) és un dels màxims exponents del modernisme català. Va cultivar el teatre, la poesia, la pintura i la música, destacant en totes aquestes facetes. La seva vida bohèmia el va portar a viatjar contínuament, per tal d’aprendre dels artistes més destacats del moment. Va establir la seva residència estable a Sitges, al Cau Ferrat, avui convertit en un museu. De la seva producció teatral destaquen obres com l’auca del senyor Esteve, un compendi de totes les característiques de la figura tòpica del català treballador, que Rusiñol tan rebutjava. Entre els que el van conèixer tenia fama de ser molt divertit i proper.

Joaquim Rubió i Ors (Barcelona 1818-1899) va ser escriptor i catedràtic. Impulsor de la Renaixença catalana i dels Jocs Florals, La seva tasca va ser molt important pel que fa a la recuperació del passat medieval, en especial en el camp de la poesia. Va publicar la seva poesia amb el pseudònim de Lo Gayter del Llobregat.

El carrer de Santiago Rusiñol, obert al segle XIX era conegut com el carrer de la Processó, perquè era per on tombaven, des del temple parroquial, les processons. El nom del carrer es canvia el desembre de 1931.

Vegeu el que ens explica Santiago Rusiñol i Gaiter.

El Prat del XVIII anava creixent poc a poc. Cap a finals de segle, lluny de la plaça i el carrer Major es van obrir dos ravals. El més antic, de 1782 era el de Baix, al voltant del carrer Sant Pere.

Cap al 1790 es començà a construir en una petita peça de terra, coneguda com el Clos, de dues mujades (aprox. una hectàrea) d’Isidre Petit. Va ser conegut com el Raval de Dalt. Aquest raval el formaven el carrer Arús i el carrer del Sac

En els dos ravals hi vivien, sobretot, modestos jornalers que llogaven casetes i petits arrendataris agrícoles que tenien casa o barraca de propietat.

Vegeu la conversa entre tres veïnes (Maria, Teresa i Rosa).

La plaça està dedicada al farmacèutic Ramon Roigé i Badia. Tarragoní, nascut a Cabacés l’any 1856 i mort al Prat el 1932. La seva farmàcia estava situada al carrer d’Ignasi Iglésias.

Una de les històries més sagnants del Prat va tenir lloc l’any 1914 i la premsa de l’època se n’hi va fer ressò.

La nit del 28 d’abril de 1914 un home va saltar del tren en marxa i, amb enganys, va aconseguir que li deixessin passar la nit a la masia de can Farrés. Era fill d’uns antics treballadors de la casa i va fer servir l’excusa que buscava la seva mare, que tenia problemes de cap i no la trobava en lloc. Li van deixar el llit del fill, de 13 anys que va anar a dormir amb els pares. Quan tothom dormia va entrar a l’habitació del matrimoni i va agredir als pares i al noi amb un martell i després va anar a l’estable on dormia el mosso i el va matar a cops de càvec. A continuació va intentar tornar a entrar a la casa però l’àvia havia tancat. Davant dels crits d’auxili, es van presentar els veïns i l’home va fugir. Com que va ser reconegut per les víctimes i els testimonis, els mossos d’esquadra el van anar a buscar al seu domicili de Barcelona i, malgrat els intents de coartada que va donar l’esposa, el van detenir a Hostafrancs, on treballava. En el judici celebrat un any després es va dir que patia accessos de bogeria transitòria, però tot i això, va ser condemnat a morir a garrot.

La família era parenta dels propietaris de La Moderna i més tard del Moderno, fet construir per Amàlia Vallhonrat Comas, germana de l’home atacat, Domingo.

Vegeu la conversa entre la noia del pou i el mosso de Cal Farrés.