El Prat nocturn - L'any de l'aigua

L’origen del nucli urbà del Prat és relativament modern. Els primers pobladors vivien majoritàriament al camp, en modestes barraques fetes amb els materials propis del delta (fang, canyes, troncs, etc) als que, més endavant, s’hi afegiria la pedra, portada de les pedreres dels massissos propers.

Les primeres edificacions de la futura Plaça anaven destinades a abastir de serveis la població. Així, la primera va ser la carnisseria, l’any 1418, i, més d’un segle més tard, l’hostal, documentat el 1587, que també era botiga i fleca. També aquí, en aquest entorn, s’havia començat a edificar una església, un cop aconseguida la independència parroquial de Sant Boi, l’any 1544.

L’origen de tot, probablement, havia d’estar en un antic estany, anomenat d’en Moragues, resta d’un antic braç del riu Llobregat i que abastava els ramats que passaven pels diferents camins i que confluïen en aquest punt per anar al pas de la barca.

El nucli urbà, pròpiament dit, s’origina al segle XVIII, amb l’obertura del primer carrer, el carrer Major. Del segle XIX són els carrers de Ferran Puig, de Jaume Casanovas i del Dr. Soler…

L’estany d’en Moragues va començar a assecar-se cap al 1476, tot i que en quedaren restes durant anys.

El 1740 es construí un pou públic, del comú, davant de l’hostal. El 1742 s’hi va ofegar una noia que hi va caure dins. Per evitar més accidents, el consell municipal va decidir tapar el pou amb unes portelles de fusta.

Amb les modificacions de les edificacions d’aquest conjunt de la Plaça, per adaptar-les als nous usos, el pou quedà dins de l’antic hostal, reconvertit en casa de la Vila.

El pou va ser substituït, definitivament, per una font instal·lada el 1895, ara si, a la Plaça de la Vila. A aquesta font se li incorporà un fanal per fer-la ben visible a tota hora. Aquesta font estava situada molt a prop d’on ara hi ha l’escultura del nen i la sargantana.

El 1920 es va eliminar aquesta font i se’n feu una de nova, a major fondària, feta d’obra. Aquesta font estava instal·lada a la cantonada de la casa consistorial, entre la Plaça i la plaça de l’església. Era com una caseta d’obra.

Aquesta font es va mantenir fins que, a principis dels anys seixanta, es van ampliar les oficines municipals que afectaren aquesta façana lateral. La font es va enderrocar i en el seu lloc, es va fer una de nova que mantenia la pedra de la pica i que incorporava unes rajoles que recordaven l’origen de la primera font (la del 1895).

Amb la remodelació de l’edifici històric de l’Ajuntament, l’any 2002, aquesta font va ser traslladada a la façana que dóna al carrer Major. Potser si que tenia una mica de raó aquesta veïna!…

La importància de les fonts públiques era essencial si tenim en compte que la xarxa d’aigua potable no s’inaugura fins l’any 1959. Les cases s’havien d’abastir dels pous, si en tenien, o no hi havia altre remei que fer servir l’aigua de les fonts.

El teatre Modern es va construir el 1930 seguint el projecte de l’Arquitecte municipal Emili Gutiérrez Díaz. Aquest edifici d’inspiració neoclàssica, nascut originàriament com a cinema, s’aixecà sobre l’antiga Sala La Moderna (construïda el 1906), un dels locals d’esbarjo més populars del Prat des de començaments del segle XX.

El nou Modern, emprat també com a local de varietats, va ser expropiat després de la Guerra Civil. Destruït el temple parroquial arran de l’incendi del juliol del 1936 i el posterior enderroc, i fins a la inauguració de la cripta l’any 1948, s’hi van fer els oficis religiosos.

Aquell mateix any, 1948, va ser retornat als seus propietaris i recuperà les activitats que, des del seu origen, l’havien caracteritzat. El local reprengué les projeccions cinematogràfiques i tornà a acollir balls i varietats, especialment durant els mesos d’estiu.

A partir de 1960, i fins el 1985, data del seu tancament definitiu, es dedicà exclusivament a les projeccions cinematogràfiques. L’any 1991, el Moderno va ser adquirit per l’Ajuntament del Prat i es destinà, bàsicament, a les arts escèniques.

La República havia regulat el divorci amb la llei d’1 de març de 1932 i reconeixia, amb igual de drets, els fills tinguts fora del matrimoni. A més, durant la Guerra Civil es van imposar els matrimonis civils.

Amb la nova legislació franquista, quedava anul·lat el corpus legal que havia regit durant la República, en molts casos amb efectes retroactius, fet que constituïa una aberració jurídica.

Tots els matrimonis civils no van ser reconeguts i s’havien de repetir per l’església, amb el perill, si no es feia, de perdre drets i, encara pitjor, de ser perseguits per les lleis que penalitzaven el que s’anomenava “amancebamiento”.

Es va anul·lar el divorci i les parelles divorciades van tornar a la situació anterior, és a dir, a estar legalment casats amb la primera parella. En cas d’un segon matrimoni aquest quedava anul·lat, amb tots els greuges que comportava.

Tots els fills nascuts en alguna d’aquestes situacions eren considerats il·legítims fins que no es legalitzés el matrimoni dels progenitors i això no sempre era possible, quan els pares eren divorciats o si un o els dos progenitors havien mort.

Eusebi Soler potser si que té una mica de raó en exclamar-se. No té cap entrada a l’Enciclopèdia Catalana i només té dues línies a la Viquipèdia, i ja se sap que, si no surts a Internet, no existeixes…

I les seves exclamacions també estan fonamentades. El carrer que porta el seu nom, des dels inicis, era un carreró de poc trànsit emprat pels usuaris de la Sala la Moderna en els descans de les funcions per sortir a xerrar, fumar i… alliberar-se. Per això era conegut popularment com a carrer dels Pixats.

En realitat, Eusebi Soler té un paper molt important en la història del Prat en ser el constructor del canal de la dreta del riu Llobregat que va permetre portar aigua a moltes terres i contribuí al canvi de l’agricultura de secà a la de regadiu: la primera font de prosperitat de la història del municipi.

Cap a 1817 s’inicia el projecte de construcció del Canal de la Dreta, impulsat per propietaris del Pla del Llobregat. Malgrat comptar amb importants suports, estatals i locals, així com la demanda d’amplis sectors de la pagesia, el projecte no reeixí.

Arran de l’arribada de nous propietaris a les terres del Delta, en especial al Prat, molts d’ells compradors de terres desamortitzades, el 1849 s’inicià de nou l’obra de construcció d’un canal a la dreta del Llobregat. Aquest projecte comptà amb nombrosos problemes tècnics, econòmics, naturals, etc.

Finalment, el 1855, s’atorgà la concessió per a la construcció del canal a Eusebi Soler, enginyer i propietari, fill d’un dels impulsors del projecte inicial.

Encara que també amb problemes, Eusebi Soler aconseguí acabar l’obra.

Ferran Puig i Gibert (1815-1901). Financer, industrial i polític. Arran de la desamortització va adquirir terres al Prat, arribant a ser-ne el major propietari des de 1870 fins a la seva mort. Per donar sortida a la producció dels seus camps i per facilitar els desplaçaments, va finançar la construcció del primer pont sobre el riu al Prat, que posaria fi a la barca de pas, l’únic mitjà des de segles per travessar el riu. Pont que posaria a disposició del municipi, previ pagament del peatge corresponent.

El 9 de juliol de 1873, Ferran Puig, en el més pur estil caciquil, arribà amb un cotxe tirat per quatre cavalls a la inauguració del pont. Va arribar tard i les autoritats locals i la gentada congregada es van haver d’esperar una bona estona.

Per a l’ocasió es van organitzar dos cors, el dels vells i el dels joves. Segons les cròniques de l’època, l’origen d’aquests dos grups està en les divergències entre cantaires. En un petit poble com el Prat, l’autoritat real i moral d’un hisendat com Ferran Puig era massa gran perquè un acte de les característiques d’aquest no afectés, d’una manera o una altra, tota la població. Per no quedar assenyalats, per pagar favors o per complaure l’amo, tothom volia formar part del cor i ningú no en volia quedar exclòs.

Tots els cantaires eren locals, però no així els directors dels dos grups. Francesc Porsell, director dels Vells, era de Barcelona i Dídac Vilà i Priu, director dels Joves, era de Sant Boi de Llobregat.

Sense més informació, perquè els testimonis de l’època elogien per igual les dues formacions, tot fa pensar que el grup dels Vells havia de ser de major qualitat o, si més no, que els seus components havien de gaudir de més recursos perquè el seu director, deixeble de Clavé, tenia una important experiència com a director dels cors del Teatre del Liceu. Per contra, Vilà i Priu només destacava com a modest compositor.

Els assajos dels dos grups foren breus i la majoria de les cançons es van escriure expressament per a l’ocasió. La vetllada musical va tenir lloc en un gran envelat que cobria la totalitat de la plaça de la Vila, inclosos els arbres, pagat per Ferran Puig. Acompanyats per les notes de la cobla Jurb, una de les més famoses de l’època, els dos grups van alternar les seves interpretacions fins arribar a l’actuació conjunta final. Bona part de les composicions estaven dedicades a la figura de Ferran Puig.

La desembocadura del Llobregat, oberta en diferents braços i poblada de vegetació, constituïa un excel·lent amagatall per als vaixells pirates. Les característiques del Delta, amb un poblament dispers en masies i barraques aïllades eren presa fàcil d’assalts i robatoris. Hi feien provisió d’aigua dolça i des d’allí queien damunt les desprevingudes naus que entraven o sortien de Barcelona.

A la segona meitat del segle XVI van augmentar els atacs dels corsaris a la costa deltaica. L’any 1561 hi ha documentat un atac al Prat, i consta que varen ser saquejades vàries cases i raptaren a 13 persones. Alguna va tornar anys després; d’altres van morir al propi banc de galeres.

El Prat era considerat “loch algun tant perillós de moros”. Molts nens pratencs van ser capturats pels pirates, alguns tornaren i altres es deixaven la vida en el míser esforç de remar a les embarcacions. A la majoria de casos les noies no tornaren, i altres pagant el rescat regressarien al Prat.

El mètode utilitzat pels pirates, que procedien principalment del nord d’Àfrica, era sempre el mateix davant l’oferiment de la vegetació alta existent a les illes de la desembocadura del Riu Llobregat. Des d’aquí, assaltaven els vaixells que entraven o sortien del Port de Barcelona.

Hi ha episodis de vaixells pirates africans a les costes pratenques, que són el temor dels pagesos pratencs davant els saquejos continuats. Indubtablement, els mariners coneixien molt bé les costes i les seves possibilitats. Els mariners, principalment de Barcelona, al segle XVI utilitzaven instruments per conèixer els calats dels indrets propers a les costes, davant les possibilitats que oferia el fons marí i per evitar ensurts.

Des del segle XV es coneix la fondària del Port de Barcelona, cartografiada per a la construcció de molls. El creixement iniciat des de finals del segle XV de la platja barcelonina a llevant, va anar erosionant la costa a ponent del port.

La reialesa barcelonina, a l’any 1561, va demanar la fortificació de la costa a prop de la ciutat de Barcelona. Serà llavors quan es construeix la primera torre de defensa a terrenys del Prat, malgrat que ara pertany a la ciutat de Barcelona, a la zona anomenada “Cabo del Rio”.

L’obra del Canal de la Dreta va ser una empresa complexa plena de dificultats. De fet, els seus inicis són similars als del canal de la infanta que es construí entre 1817 i 1820, que portava aigua a “l’esquerra” del Llobregat (Molins de Rei, Santa Creu d’Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l’Hospitalet i Sants).

Les dificultats a la Dreta, van fer que l’obra es retardés fins el 1855 i, encara així, el canal tenia problemes de falta d’acabaments fet que provocava freqüents inundacions. El canal de la Dreta arrenca a Sant Vicenç dels Horts i segueix, en direcció a mar, pels termes de Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi i el Prat (la irrigació també arriba, dèbilment, a una part de Viladecans).

Tot i així a la segona meitat del segle XIX, el Canal de la Dreta ja s’havia posat en funcionament i es podien regar moltes terres. Aquest fet comportà una lenta però irreversible transformació del camp pratenc, que anirà abandonant, poc a poc, el conreu dels cereals de secà i implantarà el domini dels conreus d’horta, que es vendran al mercat barceloní en primera instancia i, posteriorment, a mercats més llunyans.

El nou sistema de conreu comportarà, per tant, la presència de nous productes, i també la millora del rendiment de la terra, és a dir, un augment de la seva productivitat.

El canal, però, no arribava a totes les terres del Prat i, els grans propietaris van buscar altres solucions. Així, Ferran Puig va recórrer a màquines de vapor per extreure aigua del riu i Jaume Casanovas a l’aigua artesiana. Aquest mètode, l’aprofitament de l’aigua artesiana mitjançant pous, es va generalitzar a tot el terme, tant per a les finques agrícoles com per al consum humà.

La creació d’un sindicat de regants perfeccionà el sistema de distribució de l’aigua. Des del 1896 el sindicat administra directament el canal.

L’any 1971 es canalitzà i es cobrí al seu pas pel nucli urbà del Prat. El canal travessa el Fondo d’en Peixo, l’avinguda del canal i l’avinguda del Coronel Sanfeliu. Torna a ser visible al seu pas per la Barceloneta.

Hi ha nombrosos testimonis documentals de com era apreciat l’aviram del Prat des de molt antic. Així, al segle XVIII, les llistes oficials de preus de la ciutat de Barcelona, fixaven les quantitats més elevades per als capons del Prat. Acostumaven a criar-se a totes les masies i eren les dones les encarregades de la seva criança. Proporcionaven ingressos addicionals a les famílies amb la venda d’ous i exemplars, en especial a les festes assenyalades, com ara els àpats del Nadal. Amb tot, aquesta poca dedicació va posar en perill la conservació de la raça.

Tot i que la cria d’aviram és molt antiga, l’avicultura, com a tècnica, no es desenvolupà amb força fins a mitjan segle XIX, coincidint amb la introducció de races exòtiques de fora d’Europa. Va ser en aquest moment quan es començà a donar importància al concepte de raça i se’n van crear i fixar moltes, especialment a Anglaterra i França.

A Catalunya, el naixement de l’avicultura moderna arrenca de la fundació de l’Escola d’Avicultura, a Arenys de Mar, l’any 1896, per Salvador Castelló Carreras, que el 1906 passà a ser Reial Escola d’Avicultura. La Mancomunitat de Catalunya dóna un impuls decisiu a l’avicultura amb l’organització de concursos d’aviram. Al Prat se’n celebrà un el 1921.

La tasca de Salvador Castelló va ser molt important a tota la comarca del Baix Llobregat, especialment al Prat, on li cridà l’atenció la varietat local d’aviram, que tenia una gran anomenada en el mercat barceloní i que presentava unes característiques comunes, perpetuades al llarg del segles.

Castelló i tècnics del servei d’avicultura van visitar les granges del Delta, parlant amb les pageses encarregades de la criança de l’aviram, per tal de buscar els millors exemplars i fixar les característiques de la raça Prat.

Anys més tard aquesta tasca va ser continuada, des del punt de vista comercial, per la Granja Avícola Colominas, que funcionà entre els anys 1932 i 1961. Estava situada on avui hi ha el barri de La Granja, que ens recorda el seu nom.

La Fira avícola actual se celebra des de l’any 1975 i ja és un clàssic del calendari festiu i popular del Prat.

Al segle XIX, la finca anomenada Mas Cortit era propietat de Joan Vallbona, un pagès benestant procedent de la Conca de Barberà. A meitat de segle va fer construir-hi una torre senyorial, formada per planta baixa, dos pisos i golfes, que era el centre de la seva explotació agrícola i ramadera. El 1864, a la seva mort, va deixar en herència la finca a la seva filla, Dolors Vallbona, encara menor d’edat.

Dolors Vallbona residí a Barcelona amb el seu marit, Francesc Balcells, i només visitava temporal la seva gran propietat al Prat, en especial a l’estiu. La finca abastava fins als actuals carrers de Gavà, Frederic Soler, Narcís Monturiol i Jaume Casanovas.

D’aquesta època és la denominació, encara usada avui dia pels veïns i pagesos grans, de torre o can Casugas, probablement pel nom d’una família masovera. Aquest nom competia amb la denominació de Torre Balcells, procedent de la família propietària. Els propietaris, per modernitzar la finca, hi van construir estables, coberts, quadres, etc

A la seva mort, la Dolors Vallbona deixà la finca als seus fills: Josep, Francesc, Enric i Ventura Balcells i Vallbona, que tampoc hi van residir mai de manera continuada.

Poc després d’assumir la propietat, els germans Balcells i Vallbona, van començar a demanar permisos per aixecar cases als límits de la seva propietat. Més tard construirien una tanca per envoltar la part principal de la finca, al voltant de la Torre, i que quedava al marge de la urbanització.

El 1936, durant la Guerra Civil, les propietats dels Balcells van ser col·lectivitzades i la Torre va tenir diversos usos: alberg per a nens refugiats, escola, etc. Després retornà a la família.

Al 1969 Torre Balcells va ser venuda pels seus propietaris, Francesc i Enric Balcells i Rocamora, a l’Ajuntament que la destinà a equipament cultural des d’aquell moment. El primer nom, molt popular, va ser el de Casal de Cultura i s’hi feien activitats diverses: biblioteca, escola de dibuix i pintura, sala d’exposicions, etc. A les quadres s’hi construí un saló/teatre polivalent. Després de molts usos, des de l’any 2014 acull l’escola municipal de música.