El Prat nocturn - L'any de les febres

El nucli urbà del Prat va néixer en una cruïlla de camins locals, dels quals destacava el que portava al pas de la Barca. La Barca, que permetia passar el Llobregat, era de peatge i funcionava regularment des del 1327, però els darrers estudis del Dr. Jaume Codina la fan més antiga, del 1234.

El riu va dividir el territori en dues parts que es van mantenir durant segles, malgrat que la llera ja havia canviat i que l’antic braç s’havia assecat: eren l’Illa de Banyols i el Prat de Sant Boi. D’aquesta antiga llera, en restà un estany, l’estany d’en Moragues, estudiat per Jaume Codina, i al seu voltant se situen les primeres edificacions del futur nucli urbà: la carnisseria de Bernat Gual (1418), l’església (1556) i l’hostal (1587), que serà també taverna i fleca.

L’aigua per al consum humà sempre havia estat un problema per als pobladors del Prat. L’any 1476 l’estany d’en Moragues va començar a assecar-se en un procés lent i irreversible. Cap a l’any 1730 es va construir l’antiga casa del comú (al mateix lloc on hi ha l’actual Ajuntament actualment) i el 1740 s’hi va incorporar un pou, del qual s’abastia la població. El 1895 es construeix la primera font pública (més o menys on avui hi ha l’escultura Nen amb sargantana, de l’escultor Francisco López). Aquesta font, l’any 1920, es traslladà a la cantonada esquerra de l’Ajuntament (a la banda de l’església). No va ser fins a l’any 1959 que s’inaugurà la xarxa pública d’aigua potable, que permetia disposar d’aigua a tots els habitatges.

L’any 1963, amb l’ampliació de l’Ajuntament, es destrueix l’antiga font i se’n construeix una de nova que incorpora unes ceràmiques que representen l’antiga Plaça. Actualment, aquesta font es conserva a la part dreta de la casa consistorial (al costat del carrer Major), traslladada arran de l’ampliació de l’edifici l’any 2002.

A la plaça de la Vila encara es poden visitar alguns edificis històrics com la Casa Consistorial (1905), el Mercat Municipal (1921) i el Teatre Modern (1930).

L’antic Prat no tenia vida legal pròpia i, pel que fa a la religió, la població depenia de les parròquies de Provençana, – l’Illa de Banyols – i de Sant Boi, – el Prat de Sant Boi o el Prat dellà l’aigua. Això volia dir que els oficis religiosos i els sagraments s’havien d’administrar en aquestes parròquies. L’ermita de Sant Pau del Prat (de la qual tenim poca informació però en sabem que existia des del segle XI, si no abans)  permetia la celebració de misses de manera regular, que eren oficiades pel mossèn de Sant Boi.

Aquesta dependència parroquial feia, entre d’altres coses, que la gent del Prat, quan moria, no podia ser enterrada aquí. Els enterraments s’havien de fer en una església reconeguda i consagrada, i el Prat no en tenia. Per això els cadàvers s’havien de traslladar a Sant Boi o a l’Hospitalet, segons a quina parròquia pertanyia el difunt.

Els pratencs, a mesura que s’anaven organitzant com a comunitat, es queixaven d’aquesta dependència que, a més dels aspectes religiosos, comportava pagar delmes i primícies a les parròquies de què depenien. Tot això va culminar, després d’anys de plets, en el fet que el papa Pau III atorgués una butlla, l’any 1544, que donava al Prat el dret de tenir parròquia pròpia. Sant Boi, però, s’hi resistí. Hi havia molt d’interès en joc. Seguiren diversos plets que obligaren a una ratificació de la butlla el 1546. Abans, però, les disputes havien acabat amb l’enderrocament d’una primitiva església que el Prat havia començat  a construir. El rector, Pere Pellicer, en nom dels veïns del Prat va promoure un plet que s’estengué entre 1549 i 1550 i que va ser definitiu. Així s’inicià la construcció d’una església dedicada a Sant Pere i Sant Pau.

La construcció del temple va durar anys i s’hi podia trobar una barreja d’elements gòtics tardans, renaixentistes i barrocs. Del conjunt, en destacava l’altar major, d’estil barroc, obra de l’artista Francesc Santacruz, que es va desmuntar l’any 1929 a causa del seu mal estat. Santacruz és autor, també, de la portalada de l’església de Betlem de Barcelona.

D’ençà de la construcció del temple parroquial, els enterraments es feien al cementiri, situat al costat del temple. El cementiri ocupava una part de l’actual aparcament i del seu accés. La població del Prat anava creixent i, al final, el cementiri esdevingué petit. La greu epidèmia de còlera que patí la població el 1854, desbordà la capacitat del recinte. L’any 1850, l’Ajuntament aprovà la construcció d’un de nou que, seguint criteris sanitaris, se situà lluny de la zona urbana, al final de tot de l’actual carrer de Lo Gaiter del Llobregat.

El 20 de juliol de 1936 el conjunt parroquial del Prat va ser cremat i, posteriorment, enderrocat.

El 1939 es crea una Junta rectora per a la Reconstrucción del templo. La Junta aprovà un projecte de nou temple que recordava, per dimensions i estil, un catedral neoromànica. Els projecte tingué molt problemes, entre ells la manca de finançament, i la construcció de la cripta, l’única part del projecte que es decidí iniciar en una primera fase, anava molt lenta. Finalment la cripta va ser beneïda en un ofici solemne el 18 d’abril de 1948. La resta del projecte no es va fer mai. El campanar es va inaugurar el 1960.

L’any 1971, després de diferents intents fracassats, s’acabà la construcció del nou temple parroquial de Sant Pere i Sant Pau, seguint el projecte arquitectònic de Robert Terradas Via.

Pintures i vitralls

Les pintures murals que decoren la cripta són obra de l’artista Josep Bages nascut a Vilanova i la Geltrú però pratenc d’adopció. La vida i obra d’aquest artista ha estat molt vinculada al municipi del Prat i algunes de les seves obres formen part del fons d’art municipal. L’any 1977, el Ple de l’Ajuntament va acordar batejar amb el seu nom la Sala d’Art de Torre Muntadas. Cal destacar també el disseny d’unes vidrieres de la Casa de la Vila i la galeria de retrats de l’escala principal.

Com a curiositat, cal destacar que sobre l’altar hi ha dibuixats tres temples: el que es construí els segles XVI-XVII, el projecte de temple neoromànic de la postguerra, que no s’executà, i l’església actual.

Els vitralls, que representen diversos sants, i les làmpades són motllos de la casa Corberó. Els bancs són un disseny de l’arquitecte municipal d’aquella època, Josep Moragas.

També trobarem la Tomba de Bernat Masferrer.

Des de finals dels anys 40, la població immigrada que s’instal·lava al Prat augmentava a un ritme cada cop més gran. La majoria eren antics jornalers que buscaven feina a les indústries del Prat i del que seria el cinturó industrial de Barcelona. A diferència de la primera migració industrial protagonitzada, bàsicament, per homes solters o casats que, un cop situats portaven la família, en aquest cas eren les famílies senceres les que es desplaçaven tot buscant oportunitats que no trobaven a la seva terra.

Aquest gran creixement demogràfic es produí tant de pressa que el municipi es va veure desbordat per allotjar i donar serveis a tota la població nouvinguda. El nucli urbà estava saturat i tot just s’havia iniciat la urbanització de l’avinguda de la Verge de Montserrat

La situació de manca d’habitatge va fer que moltes persones visquessin rellogats a les cases, als baixos o fins i tot en coberts als patis, o en edificis amb males condicions. El cas més greu era el de la masia abandonada de can Peixo on hi vivien moltes famílies tot i el risc provocat pel mal estat de la casa, també es van fer cobert al voltant de la casa. A can Peixo, segons la premsa de l’època hi vivien una seixantena de famílies.

Vegeu informació de l’ocupació de Can Peixo vell.

Les crescudes del riu sovintejaven i cobrien camps i inundaven cases. Tant era així que, quan s’inicià la construcció del temple parroquial i la rectoria, els fonaments es van fer més elevats respecte al nivell del sòl per evitar l’entrada de l’aigua.

A inicis del segle XIX, un quart de les terres del Prat eren marines, zones pantanoses permanentment inundades, i estanys. També requerien grans extensions inundades els conreus de cànem i d’arròs. Tampoc es mantenien nets els estanys per tal d’afavorir la proliferació de plantes aquàtiques i augmentar el nombre de peixos.

El canal de la Dreta, inaugurat l’any 1859, es va posar en funcionament sense els necessaris desguassos o acabaments, fet que facilità l’estanyament de les aigües sobrants.

La conseqüència lògica d’aquestes condicions és el manteniment d’un estat general d’insalubritat en què les febres, entre elles el paludisme, es convertien en endèmiques i les epidèmies –com el còlera- atacaven amb gran virulència.

En iniciar-se la construcció del nucli urbà la situació sanitària de la població, lluny de millorar, empitjorà. Les aigües d’ús domèstic s’acostumaven a llençar directament al carrer. Els habitatges, del camp i del poble, tots en general i en especial els més humils, no reunien les mínimes condicions higièniques per a la vida de les persones i era freqüent la convivència sota un mateix sostre d’adults, canalla i animals de tota mena, des de cavalleries fins a aviram.

Tot plegat feia que de manera permanent, i especialment quan arribava la calor, les aigües estanyades entressin en un procés de putrefacció i descomposició que les convertien en un medi òptim de cria i propagació de bacteris, microbis, paràsits i insectes responsables de les malalties que flagel·laven i delmaven la població.

Les persones més exposades als contagis eren les que treballaven al camp, en contacte directe amb l’aigua i, més endavant, els membres del cos de carrabiners i les seves famílies, que vivien en una caserna a la platja.

Vegeu informació sobre el paludisme i Segismond Salgot.

El gener de 1885, Leocadia Rogés i Martell, vídua de Joaquim Casanovas i Rubió, ven una finca que posseïa al terme municipal del Prat. El comprador és Josep Muntadas i Rovira, un dels fills de Josep Antoni Muntadas, fundador de la important indústria cotonera “L’Espanya industrial”. Res a veure amb el Muntadas que dóna nom a l’Aeroport del Prat (encara que no es faci servir).

Una de les clàusules del contracte de venda obligava el nou propietari a edificar en un termini màxim de dos anys. A finals del mateix any 1885, però, s’acabaren les obres de construcció de l’actual torre que serviria per a les vacances de la família Muntadas. El constructor fou el barceloní Lluís de Miguel i Roca. L’edifici, d’estil eclèctic, contrastava profundament amb la resta de construccions del poble, molt més modestes, com corresponia a la situació econòmica dels seus habitants. Es tracta d’una casa-torre que té una part de planta baixa, pis i golfes i una altra part únicament amb planta baixa i terrat amb una superfície total de 260 metres quadrats.

Vegeu informació sobre el Fantasma de Torre Muntadas.

La Plaça de Francesc Macià va ser inaugurada l’any 1987. Rep el nom del primer president de la Generalitat republicana (1931). Nascut a Vilanova i la Geltrú l’any 1859 es dedicà a la política i va ser el fundador del primer partit independentista anomenat Estat català. Va ser president fins que va morir, el dia de Nadal de 1933. Se’l coneixia popularment com “l’Avi”, i es va convertir en un símbol de la voluntat d’afirmació nacional de Catalunya.

Un element important en el Prat del segle XIX va ser la construcció del canal de la Dreta (iniciada al mateix temps que la del canal de la Infanta) amb el qual es volia abastar tot el Delta occidental. L’obra va quedar aturada i no es va reprendre fins al 1855 quan se’n va donar la concessió a l’empresa constructora d’Eusebi Soler. Amb els anys, el Canal va quedar absorbit pel creixement del nucli urbà i l’any 1971 es canalitzà i és cobrí.

Vegeu informació sobre Jaume Casanovas.

Guerra de Cuba

La major part de les antigues colònies americanes s’havien independitzat mitjançant el Tractat d’Ayacucho de 1824. Les restes de l’antic imperi a Amèrica és limitaven a les illes de Cuba i Puerto Rico, amb una pròspera economia basada en una agricultura d’exportació, sobretot de sucre i tabac, treballada amb mà d’obra esclava.

Les contínues pressions econòmiques de la metròpoli van fer créixer el sentiment anticolonial que es posa clarament en evidència en l’anomenada Guerra Larga (1868-1878). La manca de reformes va fer créixer el moviment independentista articulat en la figura clau de José Martí a Cuba (i també de José Rizal a Filipines).

El 1895 esclatà un nou conflicte armat a Cuba i Filipines, aquest cop amb la intervenció dels Estats Units. Les raons eren econòmiques però l’excusa fou l’explosió que destruí el vaixell militar nordamericà, Maine a l’Havana, que costà la vida a 260 tripulants.

Estats Units va vèncer els espanyols sense massa dificultats i el 1898 se signà la pau de París pel qual Espanya cedia a Estats Units: Puerto Rico, Filipines i Guam. Cuba s’independitzava sota el protectorat dels Estats Units.

La pèrdua de l’imperi (només quedaven les possessions del nord d’Àfrica), van provocar un greu sotrac emocional a l’Estat espanyol, que el bateja com el Desastre del 98.

Vegeu informació sobre Jaume Sanfeliu al menú Faules

Les cases d’en Puig, situades al costat de l’avinguda Verge de Montserrat, són els habitatges més antics del Prat que es conserven. Construïdes l’any 1784 per allotjar els jornalers que treballaven al camp. Després de la rehabilitació, a l’any 2001, van entrar en funcionament com a equipament municipal.

Les cases d’en Puig són un testimoni important per explicar l’origen del nucli urbà, atès que és el raval més antic del Prat, i per explicar la base de la seva economia. Són un referent en la memòria col·lectiva del Prat.

L’any 1784, Josep Puig i Bou va fer construir un conjunt de casetes per a jornalers. Totes elles eren de planta baixa i un pis, amb portes d’arc rebaixat i una finestra, sense balcons. Eren cases austeres, amb les parets de pedra del Garraf, amb bigues de fusta i teulada de teules àrabs. A l’entrada hi havia la sala, que feia de cuina i menjador, amb una gran llar de foc. Passant per sota de l’escala, es trobava una altra estança on dormien els galls i les gallines i on hi havia la comuna. Al pis de dalt hi havia una peça al davant per als dormitoris i, al darrera, una sala que feia de graner i de dormitori ocasional. Davant de les cases hi havia un hort, un forn, un safareig i un pou comunitaris.

Cap als anys seixanta del segle XIX, el Prat, població totalment pagesa, disposava de dos escorxadors de propietat privada. Les autoritats locals, preocupades per la salubritat de la població, van decidir buscar una nova ubicació, lluny del nucli urbà, per a un nou escorxador municipal. Els terrenys escollits eren propietat de Ramon de Ponsich i estaven situats molt a prop del carrer Major. L’escorxador funcionà durant anys i la construcció de la línia fèrria contribuí a separar-lo, encara més, dels habitatges. En entrar al segle XX, a la dècada dels anys deu, començaren les reformes modernes del Prat i els terrenys de l’escorxador van ser venuts a un industrial del País Basc que hi va construir la seva fàbrica anomenada La Papelera Española (1917). Mentrestant es treballava en el projecte de construcció d’un nou escorxador seguint el projecte de l’arquitecte municipal, Antoni Pascual.

Aquest escorxador es va construir l’any 1919. L’escorxador va deixar de funcionar l’any 1979 i fins l’any 1994 va ser seu de la brigada municipal d’obres i serveis. L’escorxador va ser enderrocat l’any 2006 per permetre la construcció del Cèntric (2010).