El Prat nocturn - L'any de les llums i les ombres

El segle XVIII comencen a construir-se les primeres cases al voltant dels antics edificis de la plaça. Al llarg del segle s’anirà formant el primer carrer del poble, l’únic que hi haurà durant molt de temps, el carrer Major. En aquestes primeres cases s’instal·laran, sobretot, modestos artesans que faran feines relacionades amb l’agricultura (ferrer, fuster…).

El segle XIX és quan la plaça ja està definida. L’any 1858 es va tancar el pas de carruatges en el tram central de la Plaça i el 1861 s’hi van plantar 26 acàcies (els arbres actuals són plataners). La Plaça comença a tenir una activitat important, oferint els elements necessaris per convertir-se en un punt de trobada de la població, especialment els dies de festa, quan la gent, en sortir de missa (els homes abans han anat a cal barber), aprofita per comprar i fer petar la xerrada a la taverna o a la botiga. Des del seu origen, la plaça mantindrà aquest caire dinàmic, i serà escenari de festes, centre del mercat ambulant, lloc de reunió. Tots els matins hi havia parades de carn d’aviram, de llet i aliments diversos. Els caps de setmana es venia roba, bijuteria, sabates i estris agrícoles. La plaça en aquells anys bull, és on tothom es troba i on tot hi passa.

El 12 d’abril de 1931 hi havia convocades eleccions municipals a Espanya. Tot i ser per a escollir els ajuntaments, tothom sabia que hi havia molt més en joc i que es debatia sobre l’organització de l’estat. Partits monàrquics i antimonàrquics (que incloïen un ampli ventall d’opcions), eren perfectament conscients de la importància d’aquests comicis. Ben aviat s’evidencià la tendència dels resultats que es constatà el 14 d’abril quan es van fer públics els resultats oficials. Els partits partidaris de la República, havien guanyat les eleccions a les principals ciutats i la derrota dels monàrquics era contundent i inqüestionable. Davant d’aquesta evidència, el rei Alfons XIII, amb la seva família, opta per l’exili.

Llavors se succeïren les proclames republicanes arreu, tot i la incertesa de com actuarien les forces més reaccionàries i l’exèrcit. El dia va continuar sense majors incidents.

A Barcelona, Francesc Macià proclamà la república catalana dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques

Al Prat la proclama es fa en un ple extraordinari en el que els regidors electes es constitueixen en Junta Revolucionària, presidida per Josep Pujol i Capsada, cap de la llista d’ ERC la més votada al Prat. Acte seguit Pujol acompanyat d’alguns dels regidors, proclama la República catalana des del balcó de l’ajuntament.

Aquesta discussió a la que hem assistit, és un anunci de les disputes entre partits, sindicats i corrents d’opinió molt diversa que caracteritzaran tota la República.

Els pratencs d’aquella Junta del 14 d’abril  es van comprometre a oferir el sacrifici de les seves vides en defensa de la República. Malauradament, molts ho van haver de fer. Però això és un altre episodi...

A l’entrada de l’aparcament de l’Ajuntament havia estat el conjunt parroquial, començat al segle XVI, arran de la independència parroquial del Prat i enderrocat després de l’incendi provocat en començar la Guerra Civil, el juliol del 1936.

Com era tradició, els cementiris eren al costat de les esglésies. Justament, som a sobre de l’antic cementiri. Va estar en funcionament fins els anys cinquanta del segle XIX, quan entrà en funcionament el que avui coneixem com a cementiri de l’est o vell.

Les restes enterrades aquí van ser traslladades a la fosa comuna d’aquest nou cementiri, no sense les protestes del rector. Sempre que s’han fet ampliacions a l’edifici de l’ajuntament han aparegut alguns ossos. De fet aquestes senyores d’avui també se les van descuidar.

Part d’aquest conjunt, sobretot la rectoria davant de les escales de l’actual temple va ser objecte d’una intervenció arqueològica i l’aparcament d’un estudi que ens han ofert molta informació, sobre com es va construir i com era, aquest conjunt parroquial.

El rector Bernat Masferrer va ser el responsable de la parròquia del Prat l’últim quart del segle XVII, quan es van acabar les obres del temple, i va encarregar els principals elements decoratius com el retaule de l’altar major i les figures del timpà de la portalada de la porta principal.

Va ser enterrat en el temple i la seva tomba, que va resistir a la destrucció del 1936 està conservada a la cripta.

El 20 de juliol de 1936 el conjunt parroquial del Prat va ser cremat i, posteriorment, enderrocat.

Després de la Guerra Civil es va crear una junta per a la reconstrucció del temple que volia tirar endavant un ambiciós projecte arquitectònic. Per finançar-lo s'organitzaren tota mena de col·lectes, però no van ser suficients. Per això, la Junta acordà començar les obres, que resultaren lentes i feixugues, per la cripta. Finalment, va ser inaugurada i beneïda el 18 d'abril de 1948. La resta del projecte no es va fer mai. El campanar es va inaugurar el 1960.

L’any 1971, després de diferents intents fracassats, s’acabà la construcció del nou temple parroquial de Sant Pere i Sant Pau, seguint el projecte arquitectònic de Robert Terradas Via.

Les condicions econòmiques derivades de qualsevol guerra, generen en els perdedors, situacions de pobresa i necessitats, fins i tot en sectors socials no especialment vulnerables abans del conflicte. En elcas de la guerra civil i l’aïllament internacional de la dictadura de Franco, va generar situacions molt extremes durant més d’una dècada. L’estraperlo i els robatoris de productes de primera necessitat, en especial als camps on es produïen, va ser una primera sortida per a moltes famílies abocades a la misèria. Eren accions de pura supervivència, moltes vegades protagonitzades per dones que s’havien quedat soles al front de la família, i que eren reprimides amb severitat, amb multes, presó i incautació dels productes. Aquest mercadeig clandestí venia afavorit pel fet que els productes bàsics, i d’altres com el tabac i l’alcohol, estaven racionats i només es podien adquirir legalment un límit de productes.

En paral·lel hi havia un gran estraperlo, fet amb connivència, i directament, amb persones del règim que era tolerat i que donava grans beneficis econòmics.

El Prat dels anys cinquanta havia arribat al límit del sòl per urbanitzar i no disposava d’habitatges per acollir la població que venia de diferents llocs de l’Estat per treballar a les fàbriques del Prat i de l’entorn. En pocs anys, el Prat va doblar la seva població i no parava de créixer. Algunes famílies rellogaven habitacions. Les persones que arribaven s’instal·laven a casa de parents, els més afortunats s’instal·laven en modestes pensions.

Un fenomen de l’època va ser el barraquisme, modestos habitatges d’autoconstrucció als barris perifèrics de Barcelona i als municipis de l’entorn. En el cas del Prat, el principal nucli de barraquisme va ser l’antiga masia abandonada de can Peixo, en aquells anys propietat de RENFE. Segons la documentació de l’època, hi vivien una seixantena de famílies dins de la masia i de les barraques fetes al voltant de l’edifici.

Els joves eren els que s’encarregaven de muntar l’envelat. Treballaven contra rellotge per tenir a punt l’envelat de Festa Major. Eren anys de rivalitats extremes entre grups: a la política, a l’esport, a les entitats, al lleure. Si eres d’un no podies ser de l’altre, qui, a més, era el teu rival. Al món han passat moltes coses: s’ha acabat la I Guerra Mundial, hi ha hagut la mortífera epidèmia de grip del 1918, la grip espanyola, i estem a les portes d’una gran recessió econòmica....Això podria semblar molt modern...però és el 1920.