El Prat nocturn - L'any de les places

La raça de pollastres del Prat coneguda popularment com a pota blava es criava al Delta des de molt antic. Totes les cases de pagès en tenien i eren les dones les que s’encarregaven de la seva cria. A partir de la creació del nucli urbà, moltes cases també en criaven fins ben entrat el segle XX. Servien per al consum familiar i alguns exemplars es regalaven als propietaris de les terres i d’altres es venien, sobretot a Barcelona al Nadal.

A començament del segle XX, a través dels serveis d’agricultura de la Mancomunitat es van fixar la raça a partir de la feina de conservació feta a les masies.

Un dels principals productors era la família Colominas. Rosa Álvarez, era d’una família benestant barcelonina, es va casar amb l’avicultor Josep Colominas Vergés i junts van construir, el 1932, la Granja Avícola Colominas o Prat, que es dedicà a la producció per a la comercialització dels exemplars. La granja va tancar poc després de la mort del seu propietari, l’any 1961.

Rosa Álvarez va tenir un paper important en la recuperació de la fira avícola i en la creació de l’associació de criadors de pollastres raça Prat.

Els terrenys que havia ocupat la granja avícola Colominas es van començar a urbanitzar a finals dels anys seixanta. El topònim del barri en recorda l’origen.

Va ser una iniciativa de la Cooperativa de Viviendas La Unión Téxtil, que havia adquirit els terrenys. Aquesta cooperativa estava formada, majoritàriament, per treballadors de La Seda.

La Granja

Fins a mitjans del segle XIX, la base econòmica del Prat  era l’agricultura de cereals, que per les característiques del sòl, era poc productiva, donava baixos rendiments i necessitava molta mà d’obra jornalera.

Els jornalers podien ser temporers, que venien al Prat en els moments de més feina, com la plantada o la sega, o podien ser residents permanents, que vivien a les modestes construccions de l’incipient nucli urbà, en especial als ravals.

Els jornalers rebien aquest nom perquè se’ls contractava per jornals, és a dir, per dies de feina. Això feia que no tinguessin ingressos regulars i les seves condicions de vida fossin precàries. A aquesta situació calia afegir el deficient estat sanitari, amb proliferació de malalties derivades de l’aigua en mal estat que s’acumulava als camps i que també es feia servir per al consum.

Al primer quart del segle XX, s’instal·laren al Prat les primeres industries. Les més importants, la Papelera i La Seda. Les dues tenien una gran demanda de mà d’obra, coberta per antics jornalers, que preferien el treball a les fàbriques amb un sou fix.

Però amb aquests treballadors no n’hi havia prou i molta gent procedent de tot l’Estat, en especial de llocs deprimits, van arribar al Prat per buscar feina a les fàbriques. L’arribada va ser tan massiva que el poble no disposava d’habitatges i serveis per a tanta gent.

Les fàbriques també van donar feina a moltes dones, tot i que amb limitacions importants en determinats períodes, com l’acomiadament obligatori quan es casaven.

En aquesta escena, els protagonistes ens ensenyen com, malgrat el segle que els separa, les dures condicions es repeteixen. De les dues infiltrades, ja en parlarem...en el seu moment.

Per cert, la denominació del carrer fa referència a la Serra de la Ballestera, prop d’Arnes a la comarca de la Terra Alta (Tarragona)

La immigració

Els béns comunals eren terres, pastures, boscos o llacunes que pertanyien a una col·lectivitat, administrada pel comú (el precedent dels ajuntaments) per a la seva explotació. El veïnat hi tenia accés de diferents maneres: lliure, cessions temporals a gent necessitada, lloguers a particulars i els diners anaven al comú, etc. Al llarg del segle XIX, amb diferents normatives, en especial la desamortització, aquests béns van ser expropiats als pobles i venuts a privats per obtenir recursos per a l’estat.

L’estany del Remolar que havia estat d’explotació comunal dels pobles que hi tenien accés, va ser privatitzat a partir del 1855. Era important perquè la gent hi pescava i aprofitava les plantes que hi creixien, com cànem i barrella, de les que es feien teixits, cistells, sabó, etc.

Aquesta privatització va portar a nombroses queixes veïnals i l’ajuntament del Prat va plantejar un llarg procés contra l’Estat tot reclamant els drets del municipi. Aquest plet, que va arribar a inicis del segle XX, es va perdre.

Hem simulat una assemblea popular contra aquesta pèrdua comunal, per fer visible  el paper, massa sovint amagat, de les dones a la història. Aquestes dones del segle XIX, empoderades i lluitadores, han comptat amb ajuts d’altres dones.

Ha vingut La noia del pou, us sona oi?  Es va ofegar al pou del comú al segle XVIII, un altre bé comunal! Ara deu d’haver estat un accident, no ho sabem explicar però ha envellit de cop...i mira que els fantasmes no envelleixen!.

I dues grans polítiques que han vingut a ajudar des dels seus respectius carrers, a l’altra banda de l’avinguda del Remolar.

Són la Frederica Montseny, política i escriptora, destacada dirigent de la CNT, d’ideologia anarquista. Durant la II República, va ser la primera dona ministra d’Espanya i d’Europa. Acabada la guerra s’exilia a França. No va tornar fins a la mort de Franco i va reprendre a Catalunya l’activitat política continuant la tasca que no havia abandonat des de l’exili. Va arribar a participar en mítings al Prat.

Dolores Ibárruri, coneguda com la Pasionaria, va ser una destacada política, amb un paper molt important a la II República i durant la Guerra Civil, com a diputada, i en la direcció del PCE. Des de l’exili ocupà la secretaria general i més tard la presidència. Va tornar a Espanya el 1977 i va ser escollida diputada a les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura.

El Delta continua amenaçat. L’ampliació de l’aeroport plana, des de fa anys sobre la pervivència de l’entorn natural La Ricarda-El Remolar.

Per cert, l’estany de la Ricarda, forma part de la finca del mateix nom propietat de la família Bertrand. Abans de la desamortització, pertanyia a la Casa de la maternitat.

L'assemblea

La Viquipèdia, tan criticada però a la que sempre anem a parar, descriu a la perfecció a Joan Salvat Papasseit com un “escriptor barceloní, d’extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta”. Nascut al barri de Sants, el 1894, va quedar orfe molt petit, quan el pare, fogoner en un vaixell va morir en un accident. La família, amb pocs recursos, va quedar sense ingressos i la mare va internar els dos fills en un hospici.

Salvat no va tenir formació acadèmica, tret del poc que va aprendre a l’hospici i la seva formació va ser completament autodidacta, formada en lectures i converses amb activistes de l’època.

Salvat és reconegut per la seva poesia, emmarcada en els corrents avantguardistes. També va escriure articles de crítica social.

Va morir molt jove, de tuberculosi, el 1924

La seva producció literària no és molt extensa però si molt important. A partir dels anys seixanta va començar a popularitzar-se gràcies, sobretot, a les versions musicals dels seus poemes fetes pels components de la nova cançó i altres cantautors. En destaquen especialment, els discos dedicats d’Ovidi Montllor i Joan Manuel Serrat. També l’han interpretat: Núria Feliu, Guillermina Motta, Lluis Llach, Maria del Mar Bonet, entre d’altres.

La plaça Salvat Papasseit es va inaugurar el 1982 i ha estat remodelada en diferents ocasions. L’actual remodelació, del 2019, és fruit d’un procés participatiu amb el veïnat.

L’any vinent se celebrarà el centenari de la seva mort de Salvat Papasseit i es un bon moment per recordar el poeta i l’obra.

Joan Salvat Papasseit

Francesc Gallart i Monés va ser un metge pratenc considerat com el responsable de la gastroenterologia al país.  Va treballar en diferents centres mèdics i destaca la seva tasca a l’Hospital de la Santa Creu on va ser director del servei de medicina general i va impulsar i va ser el responsable dels estudis de patologia digestiva.

Estava especialitzat en malalties gastrointestinals. Va presidir l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Societat Internacional de Gastroenterologia durant 12 anys i, després va ser president honorífic fins a la seva mort. Va rebre diferents distincions, destaca la Legió d’honor de França i el títol de Doctor Honoris Causa de la Universitat de Burdeus. El 1957 el Prat el nomena fill predilecte. Va morir el 1960, uns mesos abans de fer vuitanta anys.

Pompeu Fabra és el gran estudiós de la llengua catalana i qui , per primer cop, aplica a l’estudi de la llengua una metodologia científica.

És l’autor de tres eines bàsiques: les normes ortogràfiques, la gramàtica i el diccionari. La seva tasca va ser reconeguda i impulsada per l’Institut d’Estudis Catalans, creat el  1907 i que és l’ens de referència normativa i que exerceix d’acadèmia de la llengua. Fabra comptava amb un gran reconeixement científic i popular i va ser nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Tot i aquesta brillant trajectòria com a filòleg, Fabra era enginyer de formació i va dedicar molts anys a aquesta activitat. El 1902 va guanyar la càtedra de química de l’Escola d’Enginyers de Bilbao, el mateix any en què es va casar, i es traslladà a aquella ciutat on la família i va viure deu anys. A la tornada a Catalunya, es van instal·lar a Badalona, a causa dels problemes de salut de la filla mitjana.

A Bilbao van néixer les tres filles del matrimoni format per Pompeu Fabra i Dolors Mestre, filla d’un farmacèutic i polític benestant de Sant Gervasi. Ella era la que s’encarregava de les finances i l’organització de la família.

Fabra era un apassionat de l’esport, en especial del tennis i l’excursionisme. Va arribar a ser president de la Federació Catalana de Tennis i màxim responsable de l’esport català durant alguns anys de la República. Una de les seves filles va heretar l’afició paterna i va ser campiona de Catalunya i subcampiona d’Espanya.

Acabada la Guerra tota la família s’exilià a França.

Pompeu Fabra

En aquesta escena hem conegut personatges de la història del Prat procedents d’èpoques diferents que, per art de màgia, han interactuat entre ells.

Comencem per la més antiga. La Rosa Ribas Parellada, va ser la primera mestra d’escola pública nascuda al Prat. Ella era de família pagesa i va donar classe a nenes a la segona meitat del segle XIX. En aquella època els estudis es limitaven a costura, brodats i quatre lletres i números. No tothom podia anar a classe, i menys les nenes. Per això l’analfabetisme era molt extens. La Rosa va deixar de fer de mestra quan es va casar. Va morir molt jove, l’any 1886, quan en tenia 40, per les complicacions en el part del seu tercer fill. Té dedicat un carrer i un institut.

Guillem Vigo Garreta, nascut a la província de Girona, va ser mestre al Prat des del 1934 fins a la seva jubilació el 1941 on va ser destinat en els darrers anys de la seva carrera professional. Va estar en actiu fins als 70 anys, a causa de les complexitats de l’època en la que va estar treballant. Ell, com a mestre va viure la Guerra i la depuració del professorat que imposà el franquisme. Ens hem pres alguna llicència amb ell tot i que els seus alumnes i el Prat li van fer un homenatge al temps que li dedicaven un carrer. 

La Ramona Via, va ser una reconeguda infermera i llevadora. Va néixer a Vilafranca del Penedès però va exercir quasi tota la seva vida al Prat, on vivia. Era també una reconeguda novel·lista, assagista i poetessa. Va morir el 1992 i la ciutat la va nomenar filla adoptiva. També té dedicat un centre d’atenció primària.

L’acompanya la Josefina Puigpelat, coneguda popularment com la Teresina. Elles si que es van conèixer i van treballar juntes. La Teresina no tenia formació acadèmica, va aprendre a fer de practicant, és a dir a posar injeccions i fer cures senzilles, treballant a la consulta del Dr. Soler. Es va dedicar tota la vida a aquesta activitat, tant a casa seva al carrer de Jaume Casanovas com a domicilis particular. Se la podia veure amunt i avall amb moto i, sobretot, amb bici. El 2011 se li va concedir el Premi Ciutat del Prat. Va morir el 2021 a l’edat de 95 anys.

I finalment, encara que no hagi sortit a l’escena, no podem deixar d’esmentar en Baldiri Guilera. Era fill del farmacèutic Baldiri Guilera qui va obrir la primera farmàcia al Prat (de fet, encara funciona al carrer de Ferran Puig). Ell va estudiar medicina i es va especialitzar en ginecologia, pràctica a la que es va dedicar tota la vida com a sanitari i com a docent. Va ser un dels principals artífex de la reforma dels serveis de maternitat, impulsats per la Mancomunitat de Catalunya i de la Casa de Maternitat de Barcelona, de la que va ser director fins a la seva mort l’any 1956. Professional molt reconegut, el Prat li  dedicà el nom de l’institut.

El 1969 va entrar en funcionament el primer centre públic d'ensenyament secundari del Prat, l'Institut de Batxillerat Baldiri Guilera. Quan tota la zona encara estava sense urbanitzar, aquell primer edifici, que no estava pensat per a les característiques del Prat, aviat va presentar deficiències estructurals i va haver de ser enderrocat i substituït. El novembre de 1981, el terra s’enfonsa 20 cm i no s’hi pot fer classes. S’habiliten barracons, i fins i tot el gimnàs, mentre es construeix un nou edifici, que s’acaba el 1984. El vell edifici s’havia enderrocat un any abans.

I després de tot això, marxem que és l’hora dels joves, que volen recuperar el seu pati.

El Baldiri

Els joves de l'insti