El Prat nocturn - L'any del teatre

El nucli urbà del Prat va néixer en una cruïlla de camins locals, dels quals destacava el que portava al pas de la Barca. La Barca, que permetia passar el Llobregat, era de peatge i funcionava regularment des del 1327, però els darrers estudis del Dr. Jaume Codina la fan més antiga, del 1234.

El riu va dividir el territori en dues parts que es van mantenir durant segles, malgrat que la llera ja havia canviat i que l'antic braç s'havia assecat: eren l'Illa de Banyols i el Prat de Sant Boi. D'aquesta antiga llera, en restà un estany, l'estany d'en Moragues, estudiat per Jaume Codina, i al seu voltant se situen les primeres edificacions del futur nucli urbà: la carnisseria de Bernat Gual (1418), l'església (1556) i l'hostal (1587), que serà també taverna i fleca.

L'aigua per al consum humà sempre havia estat un problema per als pobladors del Prat. L'any 1476 l'estany d'en Moragues va començar a assecar-se en un procés lent i irreversible. Cap a l'any 1730 es va construir l'antiga casa del comú (al mateix lloc on hi ha l'actual Ajuntament actualment) i el 1740 s'hi va incorporar un pou, del qual s'abastia la població. El 1895 es construeix la primera font pública (més o menys on avui hi ha l'escultura Nen i sargantana, de l'escultor Francisco López. Aquesta font, l'any 1920, es traslladà a la cantonada esquerra de l'Ajuntament (a la banda de l'església). No va ser fins a l'any 1959 que s'inaugurà la xarxa pública d'aigua potable, que permetia disposar d'aigua a tots els habitatges.

L'any 1963, amb l'ampliació de l'Ajuntament, es destrueix l'antiga font i se'n construeix una de nova que incorpora unes ceràmiques que representen l'antiga Plaça. Actualment, aquestes ceràmiques es conserven a la part dreta de la casa consistorial (al costat del carrer Major) arran de l'ampliació de l'edifici de l'any 2002.

A la plaça de la Vila encara es poden visitar alguns edificis històrics com la casa consistorial (1905), el mercat municipal (1921) i el teatre Modern (1930).

L'any 1907 s'inaugurà La Moderna, una sala de ball i de varietats molt popular entre la població. Aquesta sala és la responsable del mal nom amb què es coneixia el carrer d'Eusebi Soler -nom de l'enginyer responsable de la construcció del canal de la Dreta del Llobregat- i que encara avui es recorda: carrer dels pixats. L'origen de la denominació té a veure amb la manca de lavabos de la sala La Moderna, que feia que molts dels seus usuaris fessin servir el carrer per a les seves necessitats fisiològiques. L'èxit de la sala continuà i els seus propietaris van fer construir un edifici nou dedicat a l'exhibició cinematogràfica, cada cop més popular, al ball i a les varietats. L’any 1930 s’inaugurava el Cine Moderno.

L’any 1939, després de la Guerra Civil, per suplir la manca de temple parroquial, que havia estat destruït, l’Ajuntament va expropiar el Modern i fins a l’any 1948 s’usà com a església. Darrere d'aquesta acció també hi havia una represàlia política, perquè els seus propietaris eren coneguts republicans. L’any 1948 es va retornar als seus propietaris i el local reprengué les projeccions cinematogràfiques i tornà a acollir balls i varietats, especialment durant els mesos d’estiu. A partir de 1960 i fins al 1985, data del tancament definitiu del local, es dedicà exclusivament a les projeccions cinematogràfiques. Els darrers anys s'havia especialitzat en cinema eròtic, seguint una tendència de l'època, en un intent de resistir la crisi d'espectadors.

A la placa de la Vila, hi va tenir lloc un fet que s'ha recordat durant molt de temps: l'atac a mossèn Josep Farrés, el setembre de 1961.

L'agressor, un malalt mental, va agredir el mossèn amb tres ganivetades al coll i a la cara. L'agressió es produí al mig de la plaça, mentre el rector estava assegut en una terrasseta amb uns amics del poble. El fet va tenir un gran ressò mediàtic, i fins i tot va sortir a la portada d'un diari anomenat Por qué, de caire sensacionalista i de successos. Es desconeix el motiu de l'agressió, però uns quants dies abans que es produís, l'autor havia dut a terme incidents al temple. El mossèn es recuperà de les ferides i va continuar de rector de la parròquia fins que va morir, l'any 1968.

L'antic Prat no tenia vida legal pròpia i, pel que fa a la religió, la població depenia de les parròquies de Provençana, l'Illa de Banyols, i de Sant Boi, el Prat de Sant Boi o el Prat dellà l'aigua. Això volia dir que els oficis religiosos i els sagraments s'havien d'administrar en aquestes parròquies. L'ermita de Sant Pau del Prat -de la qual tenim poca informació però en sabem que existia des del segle XI, si no abans-  permetia la celebració de misses de manera regular, que eren oficiades pels mossens de Sant Boi.

Aquesta dependència parroquial feia, entre d'altres coses, que la gent del Prat, quan moria, no podia ser enterrada aquí. Els enterraments s'havien de fer en una església reconeguda i consagrada, i el Prat no en tenia. Per això els cadàvers s'havien de traslladar a Sant Boi o a l'Hospitalet, segons a quina parròquia pertanyia el difunt.

Els pratencs, a mesura que s'anaven organitzant com a comunitat, es queixaven d'aquesta dependència que, a més dels aspectes religiosos, comportava pagar delmes i primícies a les parròquies de què depenien. Tot això va culminar, després d'anys de plets, en el fet que el papa Pau III atorgués una butlla, l'any 1544, que donava al Prat el dret de tenir parròquia pròpia. Sant Boi, però, s'hi resistí. Hi havia molt d'interès en joc. Seguiren diversos plets que obligaren a una ratificació de la butlla el 1546. Abans, però, les disputes havien acabat amb l'enderrocament d'una primitiva església que el Prat havia començat  a construir. El rector, Pere Pellicer, en nom dels veïns del Prat va promoure un plet que s'estengué entre 1549 i 1550 i que va ser definitiu. Així s'inicià la construcció d’una església dedicada a Sant Pere i Sant Pau. 

La construcció del temple va durar anys i s'hi podia trobar una barreja d’elements gòtics tardans, renaixentistes i barrocs. Del conjunt, en destacava l’altar major, d’estil barroc, obra de l’artista Francesc Santacruz, que es va desmuntar l’any 1929 a causa del seu mal estat. Santacruz és autor, també, de la portalada de l’església de Betlem de Barcelona.

D'ençà de la construcció del temple parroquial, els enterraments es feien al cementiri, situat al costat del temple. El cementiri ocupava una part de l'actual aparcament i del seu accés. La població del Prat anava creixent i, al final, el cementiri esdevingué petit. La greu epidèmia de còlera que patí la població el 1854, desbordà la capacitat del recinte. L’any 1850, l’Ajuntament aprovà la construcció d’un de nou que, seguint criteris sanitaris, se situà lluny de la zona urbana, al final de tot de l’actual carrer de Lo Gaiter del Llobregat.

El 20 de juliol de 1936 el conjunt parroquial del Prat va ser cremat i, posteriorment, enderrocat.

Després de la Guerra Civil es va crear una junta per a la reconstrucció del temple que volia tirar endavant un ambiciós projecte arquitectònic. Per finançar-lo s'organitzaren tota mena de col·lectes, però no van ser suficients. Per això, la Junta acordà començar les obres, que resultaren lentes i feixugues, per la cripta. Finalment, va ser inaugurada i beneïda el 18 d'abril de 1948. La resta del projecte no es va fer mai. El campanar es va inaugurar el 1960.

L’any 1971, després de diferents intents fracassats, s’acabà la construcció del nou temple parroquial de Sant Pere i Sant Pau, seguint el projecte arquitectònic de Robert Terradas Via.

Pintures i vitralls

Les pintures murals que decoren la cripta són obra de l'artista pratenc Josep Bages. La vida i obra d'aquest artista ha estat molt vinculada al municipi del Prat i algunes de les seves obres formen part del fons d'art municipal. L'any 1977, el Ple de l'Ajuntament va acordar batejar amb el seu nom la Sala d'Art de Torre Muntadas. Cal destacar també el disseny d'unes vidrieres de la Casa de la Vila i la galeria de retrats de l'escala principal.

Com a curiositat, cal destacar que sobre l'altar hi ha dibuixats tres temples: el que es construí els segles XVI-XVII, el projecte de temple neoromànic de la postguerra, que no s'executà, i l'església actual.

Els vitralls, que representen diversos sants, i les làmpades són motllos de la casa Corberó. Els bancs són un disseny de l'arquitecte municipal d'aquella època, Josep Moragas.

Tomba de Bernat Masferrer

Aquest rector del segle XVII, va ser enterrat al temple parroquial. La seva tomba va sobreviure a la destrucció del 1936 i va restar oblidada fins que va quedar novament al descobert amb les obres de construcció de la cripta. Va ser rector del 1674 al 1693 i va encarregar el retaule de l'altar major i la portalada d'accés al temple amb les escultures, obra tot de Francisco de Santacruz. També va acabar el campanar. A la façana principal del temple actual es pot veure una placa de pedra de 1685, salvada de l'antic temple, que recorda el coronament del campanar en temps del rector Bernat Masferrer.

Aquesta plaça, feta sobre terrenys que havien estat de la família Flaquer (predi Flaquer), s'urbanitzà arran del pla de reforma i eixample de 1916. Va canviar de nom diverses vegades: Mancomunitat, Durruti i Espanya, però es coneixia popularment com a plaça dels autobusos, perquè era on tenien parada els autobusos que anaven cap a Barcelona. El 1922 l'Ajuntament estableix una línia regular d'autobusos a Barcelona i l'inici i el final del servei eren en aquesta plaça.

Pratencs morts als camps nazis

Les atrocitats comeses pels nazis ens poden semblar històries llunyanes en el temps i l'espai, però són molts els espanyols i catalans, republicans, llibertaris o marxistes que les van patir i molts els qui hi van morir, tancats en camps de concentració o d'extermini. També n'hi va haver de pratencs, els familiars d'alguns d'ells encara viuen prop d'aquesta plaça.

Dels testimonis personals, del gran treball de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, i d’investigacions posteriors, s’han pogut confirmar els noms de cinc pratencs que hi van morir.

Francisco Cortés Borrás, mort a Gusen el 26 d’agost de 1941

Joan Panisello Concepción, mort a Gusen el 22 de setembre de 1941

Francisco Campos Izquierdo, mort a Gusen el 24 de setembre de 1941

José Cortés García, mort a Gusen el 25 de setembre de 1941

Manuel Arnau Tàrrega, mort a Gusen el 12 d’agost de 1942

Gusen era un camp annex a Mauthausen on h Hi havia els forns crematoris. Allà les condicions de vida encara eren pitjors, si és que les condicions infrahumanes es poden mesurar. Els presos havien de treballar en l’eliminació dels cossos dels seus companys, sovint amics i familiars, i la cendra i l’olor dels crematoris omplien tot el camp.

Joan Panisello va passar del front a un camp de refugiats a França i d’allà, el van portar a Mauthausen. Els Panisello eren cinc germans: una noia i quatre nois. Els quatre nois van anar al front. Ramon va morir a la batalla de l’Ebre; Josep va patir un consell de guerra i va estar empresonat a la Model del 1939 al novembre del 1943, quan li van donar la llibertat condicional. En Francesc i en Joan van creuar la frontera amb les seves unitats i es van trobar al camp de refugiats d’Argelers. En Francesc va tenir la sort que la seva dona, Agustina Vives, va aconseguir els avals necessaris per fer-lo tornar al Prat. La família Panisello va saber que el Joan havia mort per una notificació de la Creu Roja.

Els que el van conèixer recorden que Francisco Campos era coix, un greu defecte per als nazis, que consideraven les persones amb minusvalidesa no aptes per al treball i els donaven com a únic destí les cambres de gas.

Manuel Arnau havia nascut a Tortosa l’any 1900. Durant uns quants mesos, entre el 1929 i el 1930, va treballar a La Seda. Només en sabem que era sindicalista i que durant la guerra és probable que anés al front.

Els Cortés, els pares (Francisco i Carmen) i set fills (José, Jacinto, Manuel, Ángel, Aurora, Ángeles i Carmen) s’havien establert al Prat, procedents de Pechina (Almeria). Van fugir cap a França l’hivern del 1939, seguint la riuada de refugiats, després de recollir Pepe en un hospital de Figueres, on es recuperava de l’amputació d’una cama. Traslladats a Angulema, els alemanys els van fer pujar al tristament famós tren dels 927. El pare, en José, en Jacinto i en Manuel van ser presoners a Mauthausen, mentre que les dones i el petit Ángel, foren traslladats a Hendaia, en un terrible viatge que cap d’ells no va poder oblidar.

El pare i en Pepe van morir a Gusen. El Jacinto va ser alliberat pels aliats i s’instal·là a França, on visqué fins a la seva mort. En Manuel, que es trobava en estat greu, va ser alliberat pels soldats polonesos i el portaren a Polònia, on estudià enginyeria i on visqué fins que va poder tornar a l’Estat espanyol; s’instal·là a Gijón fins a la seva mort. Només van poder tornar a Catalunya la mare, les tres filles i l’Ángel.

Bar Lázaro

En aquest punt de pas dels treballadors que anaven a la fàbrica i dels viatgers que esperaven pujar a l'autobús, es van obrir alguns bars. Un d'aquests bars, el Bar Lázaro situat a la cruïlla amb el carrer del Centre, va servir de seu de grups de tendència llibertària durant la guerra civil. Aquí també es reunien els membres de la Sociedad Cultural Recreativa IBIS, constituïda el 1934. Aquesta associació va ser una de les primeres a acceptar dones entre els socis i estava formada per immigrants que havien vingut per treballar a les fàbriques i per jornalers. Una altra associació que allotjà el Bar Làzaro va ser Los Amigos de México, creada l'any 1938 i caracteritzada pel caire progressista i l'origen no pratenc dels seus membres. Aquesta associació també va permetre la incorporació de les dones entre els socis.

L'eixample

L'any 1916 el consistori presidit per Josep Monés i Jané, del Partit Nou, va aprovar un pla general d'ordenació dels vials existents i de planificació de nous. El pla abastava la totalitat del poble, entre el carrer del Pont (actual Nicolás María Urgoiti) el canal de la Dreta al seu pas pel Fondo d'en Peixo, la ronda del Sud (actual carrer de Lleida) i la ronda de l'Est (actual av. del Pare Andreu de Palma). El projecte, inspirat modestament en l'Eixample barceloní de Cerdà, no es va dur a terme del tot, però les línies directrius se seguiren en el creixement urbanístic fins a finals dels anys cinquanta del segle XX. Com a record de les seves intencions inicials, el carrer de Mossèn Cinto Verdaguer era conegut com l'Eixample o Ensantxe, perquè havia de ser un gran centre de serveis de la població, i l'avinguda de Josep Anselm Clavé, com la Rambla.

El primer equip local de futbol es va organitzar entre els anys 1910 i 1915 i tenia un camp propi al districte de la Bunyola, just al costat de la central radiotelegràfica Marconi. Hi va haver diferents equips d’afeccionats que funcionaven amb escassa regularitat i que jugaven en camps provisionals. Un dels més populars era el que hi havia a la Rambla, al costat de l'actual carrer del Ferrocarril.

Els equips més estables van aparèixer fins als anys trenta. L'any 1945, la Federació Catalana de Futbol va reconèixer oficialment l'Asociación Deportiva Prat, l'entitat dedicada al futbol que ha tingut més llarga durada al Prat i que encara continua en actiu actualment, amb el nom d'Associació Esportiva Prat.

El camp de futbol de la Rambla era en uns terrenys del conegut Torrero, propietari i administrador de finques que va ser una de les persones assassinades durant la Guerra Civil per grups radicals.

Fonda La Rambla

L'any 1932, Manel Jordana obrí un cafè a l'av. de Josep Anselm Clavé, 14, establiment que va traspassar a Joan Costa Amich dos anys més tard. Des de 1934 i fins a l'actualitat, la família Costa ha estat al capdavant del restaurant La Rambla, nom documentat des de l'any 1933.

El Bar-Restaurant La Rambla era un dels locals més populars del Prat i també un dels més grans. Era un punt de trobada de molts treballadors de les fàbriques i del camp. Durant un temps, va tenir servei d'allotjaments modestos per a treballadors temporers i feia les funcions de fonda. Els preus, més assequibles que en altres locals del Prat, van fer de La Rambla el lloc triat per a moltes celebracions familiars, com ara banquets de casament, comunions, etc. Actualment segueix funcionant, sobretot, com a restaurant als migdies.

Riuades

El riu, sempre present, seguia fent estralls i la població, de manera col·lectiva, va aixecar un marge de defensa (1606) per protegir terres i persones de les crescudes. El marge es va haver de refer en nombroses ocasions i calia fer-hi un manteniment constant, que també s’assumia de manera col·lectiva.

El segle XIX encara dóna tràgiques mostres de la fúria del riu. El segle acabà amb la riuada del 17 de gener de 1898, coneguda com la de Sant Antoni, que provocà grans pèrdues en els camps, matà nombrosos animals, féu destrosses en els camins i en la via fèrria i ocasionà una víctima mortal. Moltes cases van patir desperfectes i el vell casalot de l’Ajuntament va estar a punt d’anar a terra.

El segle XX començà de la mateixa manera que havia acabat l’anterior, amb una important riuada el 22 de setembre del 1900 que, a més de grans pèrdues materials, també provocà una víctima mortal. Encara hi hagué una riuada el 21 de desembre de 1902, menys agressiva, i l’any 1907 quedà en el record col·lectiu com l’any de les cinc riuades.

La Rambla era un dels llocs habituals per on trencava el riu. La gent de les cases estava acostumada a construir una defensa amb totxos o, els més previsors, tenien al costat de la porta un bagant preparat amb les guies fetes al marc de la paret.

Prostitució: cal Saboia / bars de cambreres

Les referències documentals més antigues pel que fa a l'existència de cases de prostitució al Prat es remunten al 1920, quan el propietari d'una d'aquestes cases es queixa pel tancament del local. El 1922 el Govern Civil dóna ordres -que no es  compliran- de suprimir el servei de camareres en els tres locals existents. Curiosament, un d'aquests locals era regentat per un treballador públic.

L'any 1924 hi ha quatre locals actius i un dels propietaris –amb molta ironia-, davant de les denúncies, demana permís per fer putxinel·lis al seu local!

Tots aquests locals estaven molt a prop els uns dels altres, en el nucli urbà i en carrers importants: plaça de la Constitució / Prat de la Riba / Mossèn Cinto Verdaguer / Pi Margall / Martí i Julià / Jaume Casanovas...                                                           

De tots els locals que van existir al Prat, el més popular i el que va durar més anys va ser cal Saboya. Era una masia situada a tocar del riu, al final dels carrers d'Anselm Clavé i d'Ignasi Iglésias; per tant, no tan exposat a les mirades com els altres locals. El permís d'obertura –com a bar- correspon a finals del 1926. Al Noticiari pratenc, en els anys de la República, s'hi anunciava, sense vergonya. El local es tornà a regularitzar, obertament com a prostíbul, el gener de 1931.

Durant la Guerra Civil, els anarquistes que formaven part del Consell municipal van forçar el tancament de tots els prostíbuls per dignificar la condició de les dones.

Després de la Guerra, cal Saboya va tornar a obrir les portes i a la mort del propietari el negoci el continuà la seva parella. De fet, no era estrany trobar bordells regentats per dones. Segons un document municipal, cal Saboya tancà el 1949, però és possible que continués funcionant uns anys més.

Amb la imposició del règim franquista, la prostitució fou tolerada i no es va declarar il·legal fins a l’any 1956.

El 4 de febrer de 1944, un avió de la companyia Iberia, de la línia Madrid-Barcelona, que portava correu i passatgers, es va estavellar contra unes cases del carrer del Prat, a l'alçada del número 7. La causa de l'accident va ser una parada dels motors de l'avió que, com a conseqüència de l'impacte, s'incendià. El foc es va estendre a les cases i en l'extinció de les flames, hi van intervenir els bombers de La Seda i La Papelera, abans de l'arribada d'efectius de Barcelona. L'accident va provocar sis morts i cinc ferits, un dels quals va morir a l'hospital. Totes les víctimes, que van quedar carbonitzades, eren del passatge.

No era el primer accident. Els pioners de l'aviació acostumaven a patir cops i trompades amb les seves avionetes. Però també n'hi hagué de més greus: el santanderí Salvador Hedilla, que va ser director de l’Escola d’Aviació entre el 1916 i l’octubre de 1917, va morir, juntament amb el periodista Josep M. Armangué, el 3 d’octubre de 1917 quan el seu avió s’estavellà prop de l’estany de la Ricarda.

Còlera i paludisme

Durant centenars d'anys, el Prat va ser conegut amb el nom del poble de les febres, nom genèric que feia referència a les múltiples malalties que afectaven la població, entre elles el paludisme, però també la disenteria, el tifus, l'hepatitis vírica, etc. La mortalitat era tan elevada, en especial la infantil, que sense l'arribada d'immigració la població hauria retrocedit. En èpoques d'epidèmia, tal com va estudiar el Dr. Jaume Codina, moltes masies quedaven deshabitades.

L'assistència sanitària no va arribar fins al segle XVIII quan es van establir al Prat el metge, l'apotecari i el barber-cirurgià. El paludisme es va mantenir fins ben entrat el segle XX, a causa, en bona part, dels conreus d'arròs.

El còlera era freqüent al Delta. L'epidèmia del 1854 és la primera àmpliament documentada a l’Arxiu municipal del Prat, fet que ens permet conèixer en detall l’evolució de la malaltia. El dia 1 d’agost es produí la primera víctima mortal i la darrera el 30 de setembre: dos mesos de durada d’una epidèmia devastadora. La població del Prat era de poc més de 1.600 persones. Pels informes del personal sanitari que atengué els malalts, en especial el metge Felip Hita, sabem que el total de població afectada va ser de 416 persones. D’aquestes persones infectades, 147 van morir, xifra que representa el 35,33% dels afectats, una proporció molt alta: 89 dones i 58 homes. La malaltia afectava persones de totes les franges d’edat, perquè el contagi es transmetia a la unitat familiar, però el nombre de morts augmentà significativament entre  la canalla de 0-5 anys i la gent gran. La major mortalitat entre les dones s’explica per la seva major exposició al contagi en tenir cura dels malalts de la llar. El deficient estat higiènic dels habitatges facilitava la propagació.

Cementiri

Un dels temes conflictius del segle XIX va ser la construcció d'un altre cementiri. L'antic cementiri havia quedat petit i la població anava creixent. L'any 1850 s'aprovà la construcció d'un de nou que, seguint els criteris de les lleis sanitàries de l'època, s'havia de situar lluny de la zona urbana. Primer, conflictes amb el propietari dels terrenys escollits, Jaume Tos, que no estava d'acord amb el preu pactat, i els enfrontaments amb el rector de la parròquia, van retardar les obres.

Finalment, el seny s'imposà després de les oportunes ordres de les superioritats (civils i religioses) i el nou cementiri entrà oficialment en funcionament l'any 1858, tot i que encara van continuar els plets amb Tos.