El Prat nocturn - L'any dels perduts

Aquesta plaça està dedicada al músic i compositor pratenc Joan Estalella i Roig (1884-1956).

Joan Estalella estudià música a l’Escola municipal de Barcelona i a l’edat de 16 anys va fer el seu primer concert de piano i violí. Va dedicar la seva vida a la formació i educació musical de diverses generacions de pratencs i participà activament en el món associatiu local. Entre d’altres activitats, va dirigir el cor “Lo Llobregat”, el Cor Parroquial, el quadre líric de l’agrupació teatral “Centro Artesano” i la formació musical de la Seda de Barcelona. Va crear i formà part dels grups musicals com el Sextet íntim i el Quintet íntim. El 1936, fundà l’Orfeó Pratenc, un orfeó mixt d’un alt nivell musical. També va ser director del grup de teatre líric de l’agrupació Cervantes.

El 8 de maig de 1955, la ciutat del Prat li va fer un homenatge i el 1960, a petició de l’associació Amics d’El Prat, l’Ajuntament atorgà el seu nom a la plaça que es troba al costat de l’antic escorxador municipal, actual ubicació de l’equipament Cèntric Espai Cultural, i que durant molts anys seria coneguda pels pratencs com a la plaça del “matadero”.

Cap als anys seixanta del segle XIX, el Prat, població totalment pagesa, disposava de dos escorxadors de propietat privada. Les autoritats locals, preocupades per la salubritat de la població, van decidir buscar una nova ubicació, lluny del nucli urbà, per a un nou escorxador municipal. Els terrenys escollits eren propietat de Ramon de Ponsich i estaven situats molt a prop del carrer Major. L’escorxador funcionà durant anys i la construcció de la línia fèrria contribuí a separar-lo, encara més, dels habitatges. En entrar al segle XX, a la dècada dels anys deu, començaren les reformes modernes del Prat i els terrenys de l’escorxador van ser venuts a un industrial del País Basc que hi va construir la seva fàbrica anomenada La Papelera Española (1917). Mentrestant es treballava en el projecte de construcció d’un nou escorxador, ubicat a l’anomenada plaça del Mestre Estalella, sota la direcció de l’arquitecte municipal Antoni Pascual.

El nou escorxador municipal va entrar en funcionament el 1919 i va estar en servei fins als anys vuitanta quan l’espai s’utilitzà per la Brigada d’Obres municipal. Anys més tard, molt a prop, es construiria el dipòsit d’aigües (1968), un dels símbols de l’entorn. L’any 2004 l’edifici de l’escorxador es enderrocat per a la construcció de l’equipament municipal Cèntric Espai Cultural.

Delimitats pel carrer Lleida i l’avinguda d'Onze de Setembre, i envoltant les cases de la Seda, hi ha un conjunt format per petits carrers que tenen com a element identificador, en general, el fet de tenir noms de poblacions catalanes –el carrer de la Ballestera n’és l’excepció. Aquest nucli, travessat pel carrer de Jaume Casanovas i la Carretera de l’Aviació, és el més antic de la zona, perquè les primeres construccions es remunten als anys cinquanta i moltes es van fer durant els anys seixanta.

El nom de Carretera de l’Aviació evoca els temps en que aquesta era la via d’accés als tres aeròdroms que va tenir el Prat: el camp francès, el camp militar i el d’en Canudas.

L’aviació arribà al Prat l’any 1916 de la mà de l’empresa constructora d’avions “Pujol, Comabella y Cia” i l’Aero Club de Catalunya, que buscaven espai per a la seva escola d’aviació. El Prat reunia els requisits que buscaven: terreny pla, clima suau, inexistència d’obstacles naturals o artificials i proximitat a Barcelona. Es van instal·lar a la finca La Volateria, prop del mar, que donà nom al seu aeròdrom. La Volateria va ser el veritable bressol de l’aviació catalana, on es van formar els primers pilots i on es van provar els primers productes de la indústria aeronàutica.

El Ministeri de Marina, de qui depenia l’activitat aèria militar des de la seva creació l’any 1917, va arrendar La Volateria l’any 1921. Aprofitant l’estructura anterior hi va instal·lar l’Aeronàutica Naval, que tenia com a activitat principal una escola de formació de pilots militars. L’escola disposava d’avions, globus i dirigibles per a les pràctiques dels alumnes i es va mantenir fins a l’any 1932, quan es va traslladar a Sant Javier (Múrcia). L’aeròdrom va quedar com a base militar i acollí les línies Barcelona-Madrid d’Ibèria (1927) i Barcelona-Berlín de Lufthansa (1928). L’aeròdrom era conegut popularment com el camp dels marinos

L’any 1920, la companyia Latecoère (més endavant Air France), que havia utilitzat temporalment La Volateria, va crear el seu propi aeròdrom, amb motiu de l’establiment d’un servei aeri postal estable entre Barcelona i les rutes franceses i com a escala amb les línies del nord d’Àfrica i Amèrica. Conegut popularment com el camp francès, es va mantenir en funcionament fins al 1939.

El 1923 l’Aero Club de Catalunya posà en funcionament un camp per a l’aviació civil, en uns terrenys que havia comprat l’any anterior. El camp era conegut popularment amb el nom del seu director, Josep Canudas, el primer pilot català amb titulació oficial. Aquesta denominació, Aeròdrom Canudas, s’oficialitzà l’any 1926. L’any 1929 es va constituir l’Escola d’Aviació Barcelona, per a la formació de pilots.

Arran de la instal·lació al Prat de La Seda de Barcelona, va arribar molta mà d’obra per instal·lar-se al municipi, procedent de diferents indrets de l’Estat.

Des de finals dels anys 40, la població immigrants que s’instal·lava al Prat augmenta a un ritme cada cop més gran. Aquest gran creixement demogràfic es produí tant de pressa que el municipi es va veure desbordat per allotjar i donar serveis a tota la població nouvinguda. El nucli urbà estava saturat i tot just s’havia iniciat l’urbanització de l’avinguda de la Verge de Montserrat. La situació de manca d’habitatge va fer que moltes persones visquessin rellogats a les cases, als baixos o fins i tot en coberts als patis, o en edificis amb males condicions.

L’any 1955, La Seda inicià la construcció de 110 habitatges per al seu personal. El cost total de les obres va ser de quasi catorze milions de pessetes (uns 82.600 €). L’any 1958, tots els habitatges estaven ocupats. La inauguració oficial de les cases es va fer el 26 de juny del 1958.

Les cases, amb una mateixa estructura exterior, eren de tres tipus: unifamiliars, de planta baixa i pis; de planta baixa, i de pis. Inicialment eren de lloguer i, durant els anys vuitanta, els llogaters van accedir a la propietat. En aquell moment, construïdes als afores del nucli urbà, formaven un petit barri entre els carrers de Girona, carrer de Jaume Casanovas, Carretera de l’Aviació i Av. de l’Onze de Setembre. El barri s’articulà a partir de dos carrers, el del Vendrell i el de Carles Stulemeijer, nom de qui havia estat director de la fàbrica des del 1927 i que es jubilà el 1955.

Carlos Stulemeijer va ser un dels fundadors de la Societat i va exercir el càrrec de Conseller delegat fins el 1952, any en què va ser designat President del Consell. També va ser l’impulsor de la construcció d’aquest barri.

El barri que ha mantingut la seva fesomia original està recollit al Catàleg de patrimoni del Prat.

El gran problema del Prat havia estat sempre l’aïllament: durant molt de temps havia estat una mena de cul-de-sac al qual s’havia d’anar expressament i poca gent ho feia a causa de la duresa de les condicions de vida que imposava el territori. Malgrat la millora en els camins locals i l’establiment de la barca de passatge del riu (el 1234 i en propietat des del 1343), no es resoldrà aquesta greu problemàtica fins a les darreries del segle XIX, quan es construí el primer pont per creuar el riu. Aquest primer pont va ser finançat per Ferran Puig l’any 1873 i durant molt de temps va ser l’única via per travessar el riu.

El 1881 s’inaugurà la línia fèrria Barcelona – Vilanova, fet que obligà a construir un pont sobre el Llobregat dedicat en exclusiva al trànsit ferroviari.

Els ponts sobre el riu, el ferrocarril i la millora dels transports contribuiran a obrir noves perspectives per a la població, que és molt més atractiva, especialment per a la indústria, considerant la seva proximitat a Barcelona, les característiques del sòl i l’existència d’aigua abundant i barata.

L’aviació arriba al Prat molt aviat, coincidint, pràcticament, amb els primers vols dels pioners.

L’aeroport actual ocupa, aproximadament, un terç del territori del Prat. La seva influència, territorial i també socioeconòmica, sobre el municipi és molt important. És la principal empresa del Prat i la que dóna feina a més població activa.

Jaume Codina va néixer al Prat de Llobregat el 16 de Setembre de 1923, historiador i docent, va ser un especialista en la comarca del Baix Llobregat.

Va estudiar Filosofia i Lletres, matèria en la qual es va llicenciar el 1948, doctorant-se en Geografia amb la tesi El Delta del Llobregat. Gènere i formes de vida dels segles XVI al XX. Professionalment, es va dedicar al món de l’ensenyament com a professor d’història i de llatí a l’Acadèmia Pràctica del Sr. Martí i més tard en el seu propi centre educatiu, el Liceo Pratense. De 1982 al 1988 va exercir com a tècnic de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

El seu compromís i la seva lluita en defensa del Delta i del riu el van portar a ocupar l’alcaldia a la nostra ciutat en el període comprès entre 1957 i 1964. Gran promotor d’activitats culturals, va impulsar la fundació de revistes com Batec (1946), Prat (1950) i Delta (1978) així com diverses associacions com Amics del Prat i el Centre d’Estudis del Baix Llobregat. La seva dedicació i divulgació de la història local i comarcal han fet d’en Jaume Codina un referent indiscutible en la matèria.

L’any 1994 l’Ajuntament del Prat de Llobregat el va nomenar Fill Predilecte de la localitat en reconeixement a la seva labor com a estudiós i promotor de la història local. L’any següent, el 1995, li fou atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va morir el 22 de maig de 2007.

En començar el segle XIX, l’economia de la població està basada encara en una agricultura tradicional cerealista, de tècniques molt rudimentàries, fonamentada en el treball familiar i en la contractació temporal de jornalers en els moments de més feina al camp. Els rendiments són molt baixos i mantenen la major part de la població al límit de la subsistència.

Aquesta situació es veu agreujada pel manteniment del deficient estat sanitari marcat per la presència de malalties endèmiques i epidèmiques. Pel que fa a les malalties endèmiques cal destacar el paludisme, afavorit pel fet que més d’un quart de les terres del Prat eren marines, zones pantanoses permanentment inundades i estanys.

El Prat de la segona meitat del segle XIX viu una de les transformacions més importants de la seva historia, el pas de l’agricultura de secà a la de regadiu. Aquesta transformació vindrà propiciada per la construcció del canal de la Dreta i la descoberta de l’aigua artesiana, i el canvi en la propietat de la terra amb l’arribada de nous propietaris capitalistes. Ferran Puig i Jaume Casanovas són dos protagonistes emblemàtics d’aquest procés de canvi. Amb una mentalitat moderna, van dur a terme importants inversions per tal d’obtenir majors rendiments de les terres que havien adquirit, algunes de les quals van repercutir positivament en la població.

Temps després, Manuel Bertrand i Salsas, un altre gran propietari del Prat, va adquirir bona part de les finques que havien estat propietat de Ferran Puig, inicia la construcció de l’emblemàtica Granja la Ricarda, que es convertí en l’explotació lletera més important de Catalunya en el seu temps.

Les obres es van dur a terme entre els anys 1909 i 1910, i el 1911 la vaqueria ja funcionava a ple rendiment. L’edifici acabat resultava tan impressionant que José Zulueta, un expert redactor d’ El cultivador moderno, no se n’estava d’escriure: “Don Manuel Bertrand, fundador propietario de la Casa de Vacas mejor instalada que acaso exista en el mundo’. Per a la construcció de la Granja, Manuel Bertrand es va envoltar d’un important equip de professionals, d’ entre els quals cal destacar Joan Torras i Guardiola, catedràtic de mecànica i construcció a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, autor de les més importants obres de foneria de l’època, i a Francisco Bastos, un enginyer militar que esdevingué un estret col·laborador en tots els projectes d’enginyeria de la família Bertrand. L’execució de l’obra va anar a càrrec de l’empresa de Josep Monés i Jané, futur alcalde del Prat, que treballava en totes les obres dels Bertrand.

El barri es va originar l’any 1924 a partir de la parcel·lació d’uns terrenys que eren propietat de Miquel Serra Xirinachs. Des d’aquell moment, la zona era coneguda com a Predi Serra. El nom de la Barceloneta, segons explica la gent, el van posar uns veïns que es dedicaven al comerç i que estaven cansats que els paquets no els arribessin a causa de la confusió amb el nom de cases de pagès que compartien aquest cognom.

Les construccions originals eren modestes, de planta baixa, i hi vivien jornalers i treballadors del camp. A la dècada dels cinquanta es van començar a aixecar cases amb un pis. Al barri, en aquell temps, hi faltaven serveis i infraestructures. Cap als anys seixanta s’hi van obrir comerços de tota mena, però, a poc a poc, van anar tancant tots.

Al començament del anys setanta, el barri va estar a punt de desaparèixer a causa de diferents projectes vinculats amb l’aeroport. Coincidint amb aquesta conjuntura, es va crear una associació de veïns, encara en actiu. Actualment, el barri de La Barceloneta està experimentant un procés de transformació, amb la substitució dels vells habitatges per cases unifamiliars.

La Barceloneta, a tocar de l’avinguda de l’Onze de Setembre i del canal de la Dreta i la Carretera de la Bunyola, només té cinc carrers, la denominació dels quals no respon a cap criteri unitari. Així, hi ha la prolongació de la Carretera de la Bunyola, el carrer de la Barceloneta i el d’Esplugues de Llobregat i els dedicats al músic pratenc Narcís Baiges i al polític Joaquim Sostres.

A la Barceloneta és l’únic lloc del Prat on encara es pot veure descobert el Canal de la Dreta.