El Prat obrer

La Plaça era un punt de confluència de molts treballadors que anaven a les principals fàbriques, situades per sobre de la línia fèrria. Era també un punt de trobada tradicional de la pagesia, perquè era on els caps de colla contractaven els jornalers per a fer les feines al camp. El món agrícola té un tractament especial a l’itinerari El territori i el Prat agrícola. La Plaça era també el lloc de lleure més concorregut i en ella se situaven cafès, bars i centres d’esbarjo. Molts treballadors s’aturaven a la plaça, al carrer Major o a la plaça d’Espanya a prendre alguna beguda, abans o després d’una jornada laboral ben dura. El Cafè del Pont, el Piculín, el Sport, la Sala d’en Bou, la Pansa, són alguns dels noms més populars, avui dia tots ells desapareguts.

El Prat, aïllat i sense comunicacions fàcils, des de 1327 (1234 segons els darrers estudis de Jaume Codina) disposava d’un servei de barca de pas per travessar el riu. Un tram del camí per anar a la barca coincidia, parcialment, amb el carrer Major. Més endavant, el carrer Major i el carrer del Pont, l’actual de Nicolás M. Urgoiti, portaven al pont de Ferran Puig, inaugurat el 1873 i el primer que tingué el Prat per travessar el riu. L’aïllament del Prat va acabar, definitivament, amb l’arribada del ferrocarril, l’any 1881. Aquestes millores en les comunicacions, juntament amb l’existència d’aigua abundant, la proximitat a Barcelona i la disponibilitat de mà d’obra, van ser els elements que expliquen, en bona part, l’arribada de la indústria al Prat.

Seguint pel carrer Major, tombarem pel carrer de Nicolás M. Urgoiti.

Aquest carrer està dedicat a Nicolás M. Urgoiti (Madrid, 1869-1951), industrial, enginyer i periodista d’origen basc. La seva vida professional s’inicià com a enginyer dedicat a la fabricació de paper i després a l’edició i la promoció de la cultura. Va crear diferents publicacions, entre elles dos diaris, una agència de notícies i projectes editorials, entre els que destaca l’editorial Calpe. L’any 1901 va impulsar la fusió de diferents fàbriques del sector paperer que culminà en la creació de La Papelera Española, de la que en fou president.

Aquest carrer està dedicat a Nicolás M. Urgoiti (Madrid, 1869-1951), industrial, enginyer i periodista d’origen basc. La seva vida professional s’inicià com a enginyer dedicat a la fabricació de paper i després a l’edició i la promoció de la cultura. Va crear diferents publicacions, entre elles dos diaris, una agència de notícies i projectes editorials, entre els que destaca l’editorial Calpe. L’any 1901 va impulsar la fusió de diferents fàbriques del sector paperer que culminà en la creació de La Papelera Española, de la que en fou president.

En el núm 22 del carrer hi va viure Josep Monés i Jané (1868-1923). Mestre d’obres i propietari d’una petita empresa de construcció, va executar les obres d’importants edificis del Prat com ara La Papelera Española, la granja La Ricarda i l’estació de telegrafia Marconi. Dedicat també a la política, va ser regidor i alcalde al bienni 1916-1917, mandat durant el qual es va aprovar el Pla de reforma i eixample, que ordenava i planificava el creixement urbà. També va mantenir una vida molt activa en l’àmbit cultural i associatiu, des del que va impulsar diverses entitats.

Al número 40-44 del carrer es conserva un edifici del 1877 que allotjà l’escola per a nois de La Papelera. L’edifici passa per diferents propietaris fins que el 1927 el comprà La Papelera. El 1930 l’empresa demanà permís a l’Ajuntament per poder portar a terme un seguit de reformes internes a la torre per tal d’adaptar-la a escola i habitatge del mestre titular, Jesús Ortí i Martí. El permís va rebre el vist-i-plau de l’arquitecte i enginyer municipal, Emilio Gutiérrez Díaz i, en pocs mesos, es va fer la reforma. L’edifici constava de dues plantes per a l’ensenyament, amb un total de 80 places. El jardí es feia servir com a pati i hi havia un cobert que servia de gimnàs. L’escola funcionà des del setembre de 1930 fins el setembre de 1983. En el moment del tancament tenia dos mestres. El mestre titular durant la major part del seu funcionament va ser Jesús Ortí i Martí (1899- 1974) a qui se li va dedicar un carrer prop de l’escola. L’edifici està catalogat al Catàleg de patrimoni arquitectònic de l’Ajuntament del Prat.

Continuem el recorregut pel carrer del mestre Jesús Ortí i tombarem a l’esquerra pel carrer de Ponsich

El carrer de Ponsich rep el nom d’una important família propietària pertanyent a la noblesa barcelonina, que durant segles, era propietària de bona part dels terrenys d’aquesta zona. La construcció de La Papelera i, més tard, de La Seda va motivar la urbanització de l’entorn de les fàbriques. Des d’aquell moment, i al llarg dels anys, a la zona s’hi van instal·lar diversos tallers, alguns dels quals encara estan actius. Algunes persones, procedents de la primera onada migratòria pròpiament industrial, van buscar allotjament en aquesta zona. També es van obrir alguns bars i restaurants com el conegut Casa Alcaide, un popular local obert l’any 1929, on també s’hi jugava al frontó, antic joc popular que havia caigut en desús i que, de la mà de la immigració basca, es tornà a practicar.

Durant un breu període de temps, entre 1919 i 1924, va funcionar la Compañia Española de Industrias Químicas, dedicada a la producció de midó. Aquesta fàbrica va ser objecte de polèmiques constants per la contaminació amb els veïns i l’Ajuntament, fins que finalment va tancar. El juliol de 1931 La Seda va viure una de les més importants vagues de la seva història. El conflicte va durar dinou dies i va acabar de manera violenta amb enfrontaments a trets amb la Guàrdia Civil i alguns cenetistes. Molts obrers van ser acomiadats. Per a controlar la població obrera, els propietaris de La Seda i La Papelera, juntament amb l’Ajuntament, van finançar la construcció d’una caserna de la Guàrdia civil, situada estratègicament prop de les dues fàbriques, a tocar del que més endavant seria l’autovia de Castelldefels. La caserna, acabada el 1933, no posà fi a les accions obreres, moltes d’elles protagonitzades per la CNT amb un rerefons revolucionari. La caserna va estar ocupada fins a mitjans dels anys setanta, quan el destacament es traslladà a un nou edifici al barri de Sant Cosme. La caserna va ser enderrocada afectada per les obres d’ampliació de l’autovia.

El recorregut continua per l’Avinguda de Josep Anselm Clavé on descobrirem la ubicació d’antics establiments que havien estat importants a l’economia local. Després de deixar la Rambla podem continuar pel carrer Prat, en direcció a Lo Gaiter del Llobregat.

Al carrer Prat destaquen les cases dels números 7 a 13, bon exemple d’una tipologia constructiva freqüent als anys vint del segle passat, amb habitatges en línia, compartint mitgeres, d’una sola planta, d’un cost més assequible on s’instal·laven treballadors del camp o les fàbriques amb les seves famílies. Aquest conjunt de cases s’edificà el 1929 en un solar propietat del barceloní Miquel Viñals i Vergés i van ser dissenyades per l’arquitecte municipal Emilio Gutiérrez Díaz. En una d’aquestes cases, al número 7, l’any 1944 s’hi estavellà un avió. Al Carrer Prat hi ha diversos tallers i empreses en actiu.

A finals dels anys cinquanta, l’antic nucli urbà havia esgotat el sòl disponible i no podia absorbir la creixent població nouvinguda. A les cases més grans hi vivien varies famílies senceres rellogades i molta gent es va instal·lar a l’abandonada masia de can Peixo Vell (prop de l’actual CEM Fondo d’en Peixo). La ciutat, per força, s’havia d’expandir. Per fer front a aquesta greu situació, les dues grans fàbriques construïren habitatges per als seus empleats, mentre que d’altres treballadors impulsaren una important experiència cooperativa. A la cantonada entre el carrer Prat i de Lo Gaiter del Llobregat, en un solar de la seva propietat, La Papelera Española va construir uns habitatges per als seus treballadors i les seves famílies. Es tracta de 108 habitatges distribuïts en dos grans blocs i un pati interior comunitari, formen una illa entre el carrer de Lo Gaiter del Llobregat 113, carrer del Prat 42-48 i carrer de Begues 15-19. La construcció s’inicià l’any 1954 i comptà amb els ajuts del llavors existent Instituto Nacional de la Vivienda. L’autor del projecte va ser l’arquitecte d’aquell Institut, Antonio Pinada i la direcció tècnica va anar a càrrec de l’arquitecte municipal Joaquim de Moragas. Els pisos van ser beneïts i ocupats el 16 de març de 1957. La crònica de l’acte que va fer Prat, portavoz de la vida local destaca, a tall d’anècdota, que aquella mateixa nit va néixer un nadó en un dels pisos. A finals dels anys seixanta, la industrialització del Prat inicià una nova etapa. Motivades per la demanda creixent, van aparèixer noves indústries i tallers. Aquestes empreses es van situar en el cinturó que envoltava el nucli urbà, en polígons industrials que anirien creixent amb els anys: Mas Mateu, Enkalene, cal Saio, ca l’Alaio, Fondo d’en Peixo, Pratenc i Estruch.

Els pisos de la Cooperativa marquen l’inici d’un procés d’urbanització molt intens al llarg de les dècades dels anys seixanta i setanta del segle XX a l’entorn de l’avinguda de la Verge de Montserrat i la carretera de la Marina. Aquestes noves urbanitzacions responien a la demanda creixent d’habitatges. Una de les característiques d’aquest entorn va ser la construcció d’escoles per cobrir la manca de places escolars i que substituïen els barracons prefabricats dels primers anys.

Aquesta plaça es va inaugurar el 1986, com a reconeixement a la constitució espanyola aprovada el 6 de desembre de 1978. El disseny original tenia uns elements urbanístics, avui substituïts, que evocaven un llibre obert.

El barri de la Barceloneta es va començar a configurar l’any 1924 a partir de la parcel·lació d’uns terrenys propietat de Miquel Serra Xirinachs (el predi Serra) en els quals, inicialment, es van construir modestos habitatges per a jornalers i treballadors del camp.

Al costat de la Barceloneta es pot veure la granja La Ricarda, reconstruïda després que l’edifici original fos enderrocat, afectat per les obres d’ampliació de l’aeroport i la construcció de la seva tercera pista.

A principis dels anys setanta del segle passat, una cooperativa anomenada Unión Textil va iniciar la construcció de pisos en els terrenys on havia estat ubicada la Granja Avícola Prat, dedicada a la cria d’aviram pota blava. El barri conserva el nom de La Granja.

L’any 1965, l’Obra Sindical del Hogar va començar a construir els primers habitatges del barri de Sant Cosme, amb la finalitat d’absorbir el barraquisme de Barcelona i oferir pisos al afectats per les inundacions del setembre de 1962. L’any 1967 es va inaugurar la primera fase de les obres, formada per 600 habitatges. El barri va evidenciar ben aviat deficiències en la construcció i greus mancances en infraestructures i serveis, fet que provocà protestes i mobilitzacions veïnals que tingueren un ampli suport ciutadà. L’any 1977 s’inicià la reforma integral del barri. En l’actualitat, ha acabat la remodelació i la substitució de tots els habitatges, així com l’adequació i l’extensió de tots els serveis i infraestructures.