Eusebi Soler

No, si… al final… quins pocavergonyes… D’acord que jo no sóc Don Fernando Puig, ni el Sr. Jaume Casanovas, però… què no em mereixo un carrer principal? Què no he estat jo qui ha portat més riquesa a aquest poble? Morts de gana que n’eren tots fins que no els hi vaig portar el canal… i morts de gana de veritat, no una metàfora, que el cereal que conreaven no els servia ni per treure el ventre de penes. I ara goita’ls ells. Que si carxofes, que si enciams, que si bledes, bròquils, mongetes, melons… i com m’ho paguen? Un carreró pel que no passa ningú… Que si, que no exagero… a veure… quants de vosaltres heu passat per aquí avui? I ahir? I abans d’ahir? Ho veieu… ni una ànima.

Ni un sol banc, ni un trist arbre…qui volen que passi per aquí…i a sobre, allà a baix… sabeu que hi han posat? Una oficina per recaptar tributs!!! Només em faltava això, amb el que li agrada a la gent pagar impostos!!! Ja em direu si no m’han d’agafar mania.

I encara més…quants sabeu el nom del carrer? Quants sabeu qui soc jo? Veieu… doncs seguireu igual, perquè no us penso dir, enrabiat com estic…

Té, calla que us en explicaré una de grossa com un cabàs. Fa una estona m’he quedat mort, que si em punxen no trec ni una gota de sang.

Us explico com ha anat… De cop, s’obre aquesta porta i surt un grup de 4 o 5 homes fumant i parlant en veu alta, quasi cridant, que ja es veia que anaven molt alegres, ja m’enteneu, i tu, sense cap vergonya, els paios es treuen la… cigala… i es posen a pix… a miccionar. Al meu carrer! Com si fos el més normal, sense mirar si hi havia canalla o senyores. Un cop “aliviats”, es corden la bragueta i se’n tornen cap a dins… com si res, tu… Al meu carrer!

Com puja el jovent! Al meu temps això no passava! Quina mena de local malèfic deu ser aquest! Un antre de perversió!… què dius, que és un teatre?

Ja ho deia jo! Un antre de perversió! I al meu carrer! Al meu carrer!