Fantasmes ofegades

Noia del 62: Estic morta! Segur que estic morta...morta...

 

Noia del pou: Oi tant que estàs morta, i ben morta. Benvinguda a l’altra barri!

 

Noia del 62: No facis bromes tu, beneita. Ahhhh (crida espantada), un fantasma!

 

Noia del pou: No et fot! què t’esperaves a l’altre barri? Clar que soc una fantasma! Per cert, una, res de masculí, que les fantasmes femenines ens hem de visibilitzar!

 

Noia del 62: Deixa’t de feminismes, ara. El que compta és que ets una fantasma (va pujant el to de la frase i això últim ho diu quasi cridant)

 

Noia del pou: Coi noia, què pesada! I tu també ho ets. (amb un to com de mestra de parvulari) Estàs morta i ets una fantasma ... I ara que això ja ha quedat clar, calma’t i explica’m la teva història. (solemne ) T’anirà bé per afrontar el trànsit.

 

Noia del 62:La última cosa que recordo és la cara d’aquell pobre home que em va treure de l’aigua plorant. Estava ben afectat.

 

Noia del pou: Aquest és el teu primer record de la teva nova vida de fantasma. Veus? Ja sabem alguna cosa. Eres a l’aigua, per tant, com estàs mullada i no tens ferides greus, deuries morir ofegada.

 

Noia del 62: Com ho saps això?

 

Noia del pou: Per què n’he vist molts, de morts i he après que els fantasmes es presenten tal i com es van morir.

 

Noia del 62: Ara que ho dius, recordo aigua, molta aigua. Plovia molt i el riu anava molt ple. La gent deia que no acabaria la nit abans no es desbordés.

 

Noia del pou: Segur que va ser això, una riuada, el Llobregat és molt punyetero i ha fet mal moltes vegades.

 

Noia del 62: Però no conec aquest paisatge. No sembla Cornellà, el meu poble

 

Noia del pou: No noia, això és el Prat. El riu t’ha arrossegat un bon tros, lluny de casa.

 

Noia del 62: A tu també et va matar el riu? Vas mullada i segons el que m’has ensenyat, vas morir per l’aigua

 

Noia del pou: No, això meu va ser una ximpleria, un descuit meu. Molts d’aquests ja ho saben perquè em coneixen d’altres anys... a mi em diuen la noia del pou. Jo em vaig ofegar al pou de la plaça quan intentava treure aigua, un dia que feia més xafogor que avui. Vaig relliscar, em van fallar les forces i vaig caure al pou. Ningú no em va poder treure. Com que ho expliquen en aquests recorreguts, que mira que són ganes d’anar de nit a escoltar les misèries dels altres, he sabut que això va ser al 1742.

 

Noia del 62: Carai, ja m’ho semblava a mi que la teva roba era antiga, però no m’imaginava que tant! I no t’avorreixes? L’eternitat sembla molt llarga.

 

Noia del pou: Que va!, al començament sí que m’avorria, però després he conegut un munt de gent interessant com ara les fantasmes de Torre Muntades i de Torre Balcells... i fins i tot tinc xicot. És el mosso de cal Farrés, un noi molt ben plantat a qui un desgraciat li va obrir el cap amb un martell per robar a la masia. És més guapo! I tu, tu de quina època vens?

 

Noia del 62: No et pensis, em comença a costar recordar coses de quan era viva. Recordo que feia poc havia escoltat a la ràdio una cançó d’un grup nou anglès, molt jove, els Beatles, em penso que es deien. No em van agradar gens, no crec que tinguin gaire futur.

 

Noia del pou: Ja em semblava que no eres de la meva època. Bé, ara que sembles més animada, anem cap al cementiri que et presentaré al meu xicot. Potser té algun amic que et faci el pes.

 

Noia del 62: Calla ximpleta!, per a nois estic jo...

 

Noia del pou: No se sap mai, anem tirant que no li agrada que arribi tard. És molt gelós el meu xicot.

 

Noia del 62: (mentre marxem). Doncs això no està bé. T’hauries de fer valdre. Això de la gelosia no està gens bé. Les dones, encara que tinguem parella som ben lliures d’anar a qualsevol lloc i fer el que vulguem.

 

Noia del pou: Potser si que tenim moltes coses de les que parlar, tu i jo... això pot ser el començament d’una gran amistat.

 

(Se’n van com a Casablanca)