Font dels galls
Any: 1995
Autora: Imma Jansana
Descripció: Pedra artificial i pintura a l’aigua. 100 x 140 x 45 cms
El 27 de setembre de 1959, durant la celebració de la Festa Major, es va inaugurar de manera oficial el servei municipal d’aigua potable, que des de feia poc més d’un any abastia d’aigua el nucli urbà del Prat. Per a commemorar l’efemèride es va construir una font, al passatge del rector Martí i Piñol, coronada per dos galls amb actitud agressiva que simbolitzaven la raça Prat. La font es va fer molt popular i era coneguda com la font dels galls.
Aquesta font va ser substituïda, l’any 1995 per l’obra de l’arquitecte Imma Jansana, La “Font dels galls”, que continua sent un reconeixement als pota blava, espècia autòctona. Imma Jansana va centrar la seva obra en una cresta de grans dimensions amb un color vermell ben viu. La font es va inaugurar el 26 de febrer de 1995
La xarxa pública d’aigua potable posava fi, encara que molt més tard que a d’altres municipis, al problema d’abastament d’aigua a les llars.
Durant segles la població s’abastava amb l’aigua obtinguda dels pous o dels recs, que no reunia garanties adequades per al consum humà. Per costum, es va popularitzar a totes les cases del Prat una peça anomenada pedra suadora. Aquesta pedra, a la qual es donava forma de bol, era molt porosa i permetia el pas de l’aigua a través dels seus porus. Sota la pedra es col·locava un recipient per recollir l’aigua “neta”. En realitat, amb aquest procés, l’única cosa que s’aconseguia era retenir les partícules de sorra i pedres que es barrejaven a l’aigua, però, en cap cas, no tenia la propietat que se li atribuïa de filtrar els microbis i evitar la propagació de malalties infeccioses.
Les construccions tradicionals del nucli urbà, cases de planta baixa i pis, solien tenir al patí un safareig per rentar i el pou per treure aigua. L’aigua que es consumia procedia d’una fondària d’uns dos o tres metres. En alguns carrers, on les cases s’havien aixecat de manera continua, aprofitant les parets mitgeres, compartien safareig i pou cada dues cases. Les construccions més antigues tenien aquests dos elements comunitaris.
La resta de cases s’havien d’abastir de les fonts públiques. El més antic era el pou del comú a la plaça de la Vila. L’any 1895 es substituí per una font, coronada amb un fanal, a la part central de la Plaça, davant de l’Ajuntament. L’any 1920, aquesta font es va traslladar a la cantonada oest de la casa consistorial, la banda més propera a l’església. Aquesta font va ser substituïda amb l’ampliació de la casa consistorial del 1963. Amb la reforma del 2002, la font es va canviar de costat, a la banda del carrer Major, per tal de conservar aquest element testimonial d’interès històric.
