Joan Salvat Papasseit

(Salvat està cantant i tocant la guitarra. La mare feineja)

(Triar alguna cançó que no sigui Res no es mesquí)

Elvira: Nen, que ja tinc el cap com un bombo. Pots parar d’una vegada i venir a fer-me un cop de mà? Que ja no puc més!

Salvat: un moment mare...que ja quasi ho tinc.... això que diu de la mà m’ajuda:

“dona’m la mà que anirem per la riba

Ben a la vora del mar

Bategant,

Tindrem la mida de totes les coses

Només en dir-nos que ens seguim amant”

Elvira: que t’he dit que em donis un cop de mà, que necessito estendre la roba que pesa massa per a la meva pobra esquena i tu vas i em fas un rodolí aprofitant el que t’he dit

Salvat:  mare, no s’enfadi, pensi que això no és bo per a la salut i que no hi ha res millor per l’ànima...i pel mal d’esquena que la poesia:

“Res no és mesquí

ni cap hora és isarda,

ni és fosca la ventura de la nit.

I la rosada és clara

que el sol surt i s’ullprèn

i té delit del bany:

que s’emmiralla el llit de tota cosa feta”

Elvira: (ha parat de feinejar i se’l mira embadalida. Quan para, fa com si dissimilés). Mira que en dius de coses estranyes. Ves d’on has tret tot aquest vocabulari, si quasi no has anat a l’escola. Com no fos a l’hospici, no sé pas...

Salvat: A l’hospici on hem va tancar, ja li dic que no en vaig treure res de bo.

Elvira: No comencem amb els retrets! Ves que havia de fer jo, si el desgraciat del teu pare es va morir de cop i em va deixar sola amb tu i el teu germà per mantenir! Bé que m’havia de buscar la vida i ves... qui havia de donar feina a mi, gitana, vídua i amb dues criatures. Al menys a l’hospici hi teníeu un plat a taula.

Salvat: Si jo l’entenc, mare, i no li ho tinc en compte...ara que dir-li menjar a allò que ens donàvem... l’únic que en vaig treure va ser la consciència de classe i saber que els pobres hem de lluitar si volem defensar els nostres drets.

Elvira: només em faltava això: lletraferit, enamoradís i revolucionari. Si el teu pare aixequés el cap, ell que era tan de missa.

Salvat: Calli, calli, que això m’inspira...

“i no arriba la mort ni si l’heu demanada.

I si l’heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir”

Elvira: Què dius, beneit? Hauria d’estar ben boja per voler tornar a néixer! Un cop foti el camp d’aquest món de misèries, ja m’han vist ben prou.

Salvat: I no li agradaria tornar a néixer ben rica, en una casa bona...o com una reina.

Elvira: Això, tu ves dient ruqueries, que la roba ja l’he estesa tota sola i tu no has fet ni brot

Salvat: (l’agafa i la fa giravoltar) És que jo soc poeta, mare, he nascut per cantar a les dones boniques, a l’amor i a la vida.

“Si anessis lluny

tan lluny que no et sabés

tampoc ningú sabria el meu destí,

cap altre llavi no em tindria pres

però amb el teu nom faria el meu camí”

Elvira: Ves. Guardat el teus versots per les noietes que tan t’agraden!. A mi deixa’m estar que el meu mal no vol massa soroll.

Salvat: Va mare. Deixi de rondinar, que avui la convido a sopar a la fonda del port. Aquest matí m’han contractat per descarregar un barco i m’ho han pagat molt bé.

Elvira: No siguis ximplet! Guarda’t aquests calerons i mira si demà et tornen a contractar.

Salvat: Que no mare. Que la vida és curta. I de què serveix matar-se a treballar si no et pots donar un petit plaer. (l’empeny cap a la porta)

Elvira: Va, d’acord, però només per a fer-te content. Espera un moment que em canvio les espardenyes i agafo el mocador de cap.

Salvat: L’espero a baix al portal. No trigui mare.

Elvira: Què ja vas a fumar? Vigila que tens el pulmons delicats i el tabac et matarà!

(Salvat es gira cap a la mare, li fa un però a la galta i surt d’escena... ella es posa el mocador i va darrere).