La Granja

Rosa Álvarez: Bon vespre, noies, creieu que plourà aquesta nit? Acabem de treure els pollets de la incubadora i no voldria que m’agafessin una pulmonia.

Carmeta: Ai senyora, em fa l’efecte que això del temps no ho controlo gaire. : bé, si que ho controlo, com tothom de pagès, però no em dona la gana d’explicar-li. Però em sembla que no hi ha núvols.

Roser: Quina barra que té!. Diu que “hem tret”, ca!, si ella només s’acosta a l’aviram per fer-se les fotos per a les revistes. Llavors es posa tota de pitiminí, ben elegant i amb talons.

Rosa Álvarez: Roser, demà de bon matí vull que tu, personalment, supervisis tots els galliners. A les 10 vindran els de “El cultivador moderno” a fer un reportatge de com hem salvat la raça Prat i vull que tot estigui ben net i brillant, com una patena!.

Carmeta: doña Rosa, si em permet, i sense voler portar-li contraria, déu nos en guard...que jo no voldria ofendre ningú.

Rosa Álvarez: Va dona, arrenca que se’ns faran les dotze. Mira que us agrada donar voltes a les coses els pagesos!. Ves al gra d’una vegada.

Carmeta: Doncs que això de què vostès han salvat la raça... no és ben bé veritat.

Roser: això mateix Carmeta...fot-li!

Rosa Àlvarez: Què vols dir, dona, que dic mentides?

Carmeta: Jo no dic que menteixi. El que dic és que vàrem ser les pageses les que criàvem l’aviram a les masies i nosaltres les que vàrem triar els millors exemplars i els vàrem fer criar.

Rosa Àlvarez: Sense ciència ni higiene...encara gràcies que van poder sobreviure.

Roser: No s’enfadi doña Rosa. Que les dues tenen raó. Que les pageses van mantenir la raça i el senyor Josep i vostè, la van estendre.

Carmeta: i bons beneficis que en van treure de la nostra feina.

Rosa Álvarez: I a tu qui t’ha ficat en aquesta conversa, mocosa? Tu que en saps?

Roser:- Doncs molt que en sé. Que a casa meva hem criat aviram tota la vida i la meva àvia anava cada Nadal a vendre pollastres a Barcelona.. i jo de ben petita ja l’acompanyava. Miri si en sé.... I sense anar amb aquest uniforme ridícul.

Carmeta: això mateix Roser...fot-li!

Rosa Álvarez: Què n’has de dir de l’uniforme, si fas més goig que les meves minyones de Sant Gervasi quan serveixen el te.

Roser: Doncs que la bateta blanca serà molt maca pel te. Però ja li dic que per traginar tot el dia als galliners, amb els fems i el pinso, més ens valdria una roba més pràctica...

Carmeta: i de color marró...que mira que caguen aquestes bestiotes!.

(les dues riuen).

Roser: (traient-se la bata) doncs sap que li dic...que ja n’he tingut prou. Que plego. Que me’n torno a casa i ja trobaré un altre lloc on anar a servir i on em paguin millor.

Carmeta: (li agafa la bata). No li tornes, beneita, que una bata sempre fa servei i segur aquesta no et donarà el finiquito.

Rosa Álvarez: (li agafa la bata a la Carmeta). Porta això. Desagraïda!. Que l’he pagat jo i jo me la quedo. A veure si et creus que als rics ens cau el diner del cel. Estalviant, com tothom...

Roser: Si, segur, que ha sigut estalviant...no em faci riure.

Carmeta: Va noia, marxem, no ens rebaixem...amb dignitat...

(Surten del braç en direcció contraria a la Rosa)