La prostitució i Cal Saboia

Les referències documentals més antigues pel que fa a l’existència de cases de prostitució al Prat es remunten al 1920, quan el propietari d’una d’aquestes cases es queixa pel tancament del local. El 1922 el Govern Civil dóna ordres -que no es compliran- de suprimir el servei de camareres en els tres locals existents. Curiosament, un d’aquests locals era regentat per un treballador públic.

L’any 1924 hi ha quatre locals actius i un dels propietaris –amb molta ironia-, davant de les denúncies, demana permís per fer putxinel·lis al seu local!

Tots aquests locals estaven molt a prop els uns dels altres, en el nucli urbà i en carrers importants: plaça de la Constitució / Prat de la Riba / Mossèn Cinto Verdaguer / Pi Margall / Martí i Julià / Jaume Casanovas…

De tots els locals que van existir al Prat, el més popular i el que va durar més anys va ser cal Saboya. Era una masia situada a tocar del riu, al final dels carrers d’Anselm Clavé i d’Ignasi Iglésias; per tant, no tan exposat a les mirades com els altres locals. El permís d’obertura –com a bar- correspon a finals del 1926. Al Noticiari pratenc, en els anys de la República, s’hi anunciava, sense vergonya. El local es tornà a regularitzar, obertament com a prostíbul, el gener de 1931.

Durant la Guerra Civil, els anarquistes que formaven part del Consell municipal van forçar el tancament de tots els prostíbuls per dignificar la condició de les dones.

Després de la Guerra, cal Saboya va tornar a obrir les portes i a la mort del propietari el negoci el continuà la seva parella. De fet, no era estrany trobar bordells regentats per dones. Segons un document municipal, cal Saboya tancà el 1949, però és possible que continués funcionant uns anys més.

 

Amb la imposició del règim franquista, la prostitució fou tolerada i no es va declarar il·legal fins a l’any 1956.

Una de les prostitutes més conegudes era la Valenciana.