Monmari

Comença que van prenent seient. La parella davant i l’espelma darrere. Mirem de fer la Gilda??????. Posem joves fent de públic?. Ambientació anys 50

Enric.- Seu aquí Mercè, aquest és un bon lloc. No tenim ningú que ens tapi, ni canalla al voltant. Aquí estarem molt bé (gest de donar-li un copet amb el colze i picar-li l’ullet)

Paquita.- (arriba com apartant gent i amb dificultats entre les fileres. Bossa gran, roba voluminosa...es col·loca a la filera de darrera d’ells) Què vols dir que estareu molt bé? Que només veniu a mirar una pel·lícula!.

Mercè.- doncs això mateix, que aquí veurem molt bé la pel·lícula. Mira que n’ets de malfiada cosina, li treus punta a tot. A més, a tu no t’agrada el cine, no sé perquè t’hi has apuntat?

Enric.- Això mateix Paquita. Ja em diràs, amb aquest mal dia que fa i tant tard...per nosaltres no calia...

(la gent comença a fer sorollets per a què callin i els miren malament, shitttt, shitttt).

Mercè.- Au va, deixem de fer espectacle i seiem que la pel·lícula va a començar.

(s’acomoden. La parella davant i la Paquita darrere)

Paquita.- Veieu com ja us deia que anàvem tard? Ja m’he perdut el NODO

Enric.- Però si tot el que expliquen és mentida. Si a Franco li posaven els peixos perquè sembles que els havia pescat ell! propaganda pura del règim!

Mercè.-  Enric calla, no et busquis la ruïna, que no se sap mai qui està escoltant.

Paquita.- Doncs a mi m’agrada molt sobretot quan surt Franco inaugurant pantans.

Enric.- Mira que n’ets de beneita

Mercè.- Prou, calleu d’una vegada els dos i tinguem la festa en pau.

Enric.- la culpa és de la teva cosina que només diu que bestieses i a sobre m’ha fet comprar-li mitja parada del cacauero. A veure si troba xicot i ens deixa en pau d’una vegada.

Paquita.- A veure Enric, que jo no en tinc cap ganes. El cinema m’avorreix i ja me  n’adono  que faig nosa. Però si vinc és per fer-li un favor a la tia, que si tu no tinguessis les mans tan lleugeres i la reputació pels terres, no caldria que ningú us vigilés. Mira que hi ha qui pensa que et comunista i tot.

Mercè.- (conciliadora i dolça). Si ja ho sabem Paquita, que ho fas pel nostre bé. Que nosaltres ens estimem com germanes i que no vols que ningú malparli de mi. Que la gent és molt tafanera i té la llengua molt llarga.

(entre ells per a què no ho escolti la Paquita)

Enric.-Si, a sobre. Tu dóna-li la raó a aquesta espelma.

Mercè.- Ara no em surtis tu amb rebequeries, que només miro d’arreglar les coses.

Paquita:- això mateix, cosineta, que no hi ha res pitjor per a una dona que tenir mala reputació.

Enric.- Però seràs antiga. En lloc de defensar que les dones puguin fer coses pel seu compte, tu parlant de reputació. No et molesta que sempre us calgui l’autorització d’un home per fer qualsevol cosa?.

Paquita.- Aix... ja m’agradaria a mi tenir un home per a què m’autoritzés...

Mercè.- Si tens raó Enric, però no és culpa de la Paquita tot això que dius.

Paquita.- Mira l’Antonieta de cal pinxo rovellat, tant anar al cine i ara ha tingut una criatura setmesina amb quasi quatre quilos de pes. D’això en el meu poble se’n diu fer pasqua abans de rams.

Enric.- Ep, no malparlis de l’Antonieta que el Paco va fer el que calia i bé que s’hi va casar.

Mercè.- Si Enric, però aquí li haig de donar la raó a la Paquita. Que tot el poble n’ha malparlat i ha estat la riota de tothom.

Enric.- sou uns carcamals en aquest poble. Més dones com la Gilda hi hauria d’haver.

Una veu del públic.- voleu callar d’una vegada

Es posen bé els tres. L’Enric i la Mercè molt junt. La Paquita des de darrera els separa.

Enric.- (només per a la Mercè)- Mercè, que tu saps que jo t’estimo molt, però que això no hi ha qui ho aguanti i ara bé la Festa Major. Ja em diràs tu com ens ho farem per anar als balls de l’envelat sense l’espelma.

Mercè (cap a l’Enric).- No ho sé Enric, però la mamà no em deixarà sortir de casa si no ve la Paquita. Tu no tens cap amic que ens la pugui treure de sobre? Si li demana per ballar, no ens podrà vigilar...i encara li trobarem xicot.

Enric (només per a la Mercè).- molt bona aquesta pensada, Mercè. No sé, a veure, és mal moment perquè els de la meva colla, o ronden alguna mossa o estan fent la mili. Potser el Jordi, el que treballa amb mi al banc, és una mica més gran que nosaltres, però la Paquita ho és.

Paquita.- (els torna a separar). El Jordi del banc ni pensaments. Tu l’has vist bé? Tan desesperada em veus? Au va, pensa una mica més. Esforçat, que tu pots i algú millor  trobaràs. Això ja ho sabeu, a l’envelat no en ballareu ni una (els torna a separar).