Parella de 1919 que va a l'Artesà

Joan.- Va Rosa, que arribem tard, i amb l’obra començada no ens deixaran entrar.

Rosa.- Com no ens han de deixar entrar, si tu sol has pagat mig teatre

Joan.- No dona, jo només he pagat una part i he deixat els carros i els jornalers per portar els materials...però sí, una mica de respecte, ja em mereixo, per tot això. Rosa, t’has posat totes les joies, com et vaig dir?

Rosa.- que si Joan, que si. Que aquesta és la tercera vegada que m’ho preguntes. Que ja sé que voleu enlluernar els vostres antics amics que s’han quedat al local de la Plaça.

Joan.- Aquells ni en broma els anomenis amics, que només busquen el nostre mal, primer ens van fer fora de l’ajuntament i com que no en van tenir prou, ens foten fora del local i munten aquesta pantomima de Centre Autonomista. Ara que, el nom ens l’hem quedat nosaltres, l’Artesà, més gran que mai!. I els diners, que aquests són ben nostres i això si que els hi fa mal. Brillo, brillo, com el de totes les joies que portes.

Rosa.- I ara que ho dius Joan, me les he posat totes, totes...però tampoc són tantes, vaja que molt fer el fatxenda contra els de la plaça, però amb mi no ets gaire generós. Que la darrera joia que em vas comprar va ser pel naixement de la nena i la setmana passada es va prometre amb l’hereu de cal Minguet vell!.

Joan.- No pot ser, tant fa?

Rosa.- Que si Joan, que només penses en impressionar al poble i a mi que em bombin. Bé en això i en els vehicles, no sé que us agafa  als homes amb la velocitat, que anem a tartana nova per any. Vols dir que ens calen tantes? Si totes són ben iguals.

Joan.- Però que dius Rosa!, com es nota que això de la conducció no és cosa de dones. Cap de les meves tartanes és igual i aquesta última és la millor. Té uns acabats únics, de luxe...he pensat que li puc deixar al nostre futur gendre per què porti la nena a passejar... i tu amb ells, clar, per vigilar... i ja m’ho diràs quan vagis tota ben asseguda si és nota la diferència. La qualitat es paga Rosa i ni una mala rodera notaràs... cosa dels acabats.

Rosa.- mentre et doni per les tartanes, rai... sembla que entre els rics de Sarrià s’ha posat de moda comprar aquestes màquines infernals que van amb motor i no necessiten cavalls. M’han dit que els Bertrand de la Ricarda en tenen més d’un. Val més que segueixis amb les tartanes...i amb les joies.

Joan.- Si els Bertrand que són amics d’aquest botiflers de l’Autonomista tenen cotxes, nosaltres, els de l’Artesà no podem ser menys. Oi que ho entens, Rosa?. Són coses de la rivalitat.

Rosa.- Deixa’t de rivalitats i entrem, que ni amb tota la teva fortuna i per més vocal de l’Artesà que siguis ens deixaran entrar passar al palco a misses dites.

Joan.- Rosa, que et sembla si demà anéssim a fer una volta per Barcelona a mirar això dels cotxes?

Rosa.- Au va, passa cap a dins... ja en parlarem d’això del cotxe... homes...