Pau Casals

Pau Casals: Quin públic que tinc avui! Molt maco, molt maco… És clar! Com no ha de tenir públic una peça tan perfecta, tan harmoniosa, tan màgica…? Els angelets et transporten amb la seva delicadesa celestial i les notes s’enfilen fins a l’infinit…

La coneixíeu aquesta peça, oi? Sí? No? Va, no tingueu vergonya, podeu contestar… Quants la coneixeu aquesta peça? En sabeu el seu nom? I… a mi?… Què em coneixeu?

Bé, bé… Sí, Pau, Pau Casals. Soc violoncel·lista! Un dels músics i compositors més importants que ha donat aquesta terra. Això diuen! De fet, he rebut distincions arreu i he tingut l’oportunitat de tocar als auditoris més importants del món. Sí. I fins i tot, vaig rebre l’encàrrec de fer l’himne de l’ ONU al 1971 i em van lliurar una medalla de la pau… (imitant Pau Casals) “La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. Però, deixeu-me dir una cosa: jo…”…bé, deixem-ho, que només vull parlar de la meva música.

Tornem al Cant dels Ocells… hem quedat que la coneixíeu, per tant, l’heu sentit algun cop… Sí, però on l’heu sentit? On?…On? Ja us ho diré jo on l’heu sentit…a un funeral! Segur que tots heu anat a algun enterro, a alguna celebració en record d’algun difunt, a un homenatge pòstum… sempre, sempre, sona el Cant dels Ocells. Sempre, sempre, toquen la meva peça…

Però sabeu què és el Cant dels Ocells? Ho sabeu? Una Nadala! Vet-ho aquí! Sí, sí, una Nadala! Una cançó dedicada a l’infant Jesús el dia que celebrem el seu naixement… Us heu parat a escoltar la lletra? Sí, sí! Té lletra. No poseu cara de sorpresa. Té lletra! I diu coses com ara: “en la nit més joiosa”. Que ve a ser “de més alegria”. Com hem d’estar alegres en un funeral? Encara que enterrem un parent llunyà que ens ha deixat una fortuna inesperada, en un funeral faríem veure que ho lamentem molt i encara ploraríem i tot… No?

I segueix…: Jesús neix, i què fa? “Dar-nos alegria”. Ho veieu? Un altre cop: Alegria, alegria,… Alegria en un funeral? Noooo! Au va…

Estic enfadat, sí! I trist i sol… perquè avui sou molts, però normalment, em floreixo en aquest tros de carrer… i mira que, n’és de desgraciat aquest tros de carrer.

Calia fer-lo tant llarg? Jo, amb el trosset de baix ja feia. Allà, a tocar de la Torre Balcells, amb l’Escola de Música, i el guirigall dels joves aprenents. Ja ho sabem que no toquen bé, “encara”. Temps al temps… La música és difícil i necessita de molta pràctica. I, de fet, no deixes d’estudiar i d’aprendre, mai. Jo, quan vaig morir als 96 anys encara aprenia coses, de tots i també dels joves… de la meva dona, la Marta! Ai, la Marta! 60 anys més jove que jo! Però, no ens desviem… A veure, no ho podíem deixar així? El carrer vull dir. Només el trosset de baix… Em calia aquest tros, amb magatzems, aparcaments…? I calla, que també tinc una placeta, amb un monument i tot… I l’heu vist el monument?… Com voleu que no n’estigui de trist…

“En veure despuntar el major lluminar, en la nit més joiosa
els ocellets cantant a festejar-lo van amb sa veu melidrosa.
Els ocellets cantant a festejar-lo van amb sa veu melidrosa…