Pilar Ponsich i un pagès

Pagès.- Vol dir donya Pilar que és bona idea que ens posem a llaurar aquestes terres?. Miri que aquí s’hi fan millor les anguiles que les espigues.

Pilar.- Mira que n’ets d’exagerat Miquel, només perquè hi hagi una mica d’aigua no vol dir que no puguem sembrar.

Pagès.- no si sembrar ja podríem, arròs sobretot... ara, el que es diu llaurar, ja em direu com puc convèncer el ruc perquè es fiqui de quatre potes a l’aigua i a sobre que estiri de l’arada.

Pilar.- Bé que portem anys, que dic anys, segles, els Ponsich treballant aquestes terres i traient-ne beneficis.

Pagès.- Siguem honestos donya Pilar, treballar, treballar els Ponsich no gaire. Ara, també li diré que beneficis, n’han tret un munt d’aquestes terres...(una mica a part, cap al públic) explotant els pagesos.

Pilar.- què has dit Miquel?, mira que fa temps que sordejo una mica i si no aixeques la veu...

Pagès.- (sense aixecar la veu i cap al públic), encara sort que és sorda... que amb aquesta no si pot fer broma, ni dir veritats. Res senyora, m’exclamava que aquí mitja família pateix de les febres, contagiades pels mosquits que viuen en aquestes aigües putrefactes i estancades.

Pilar.- Ja serà menys Miquel, que el paludisme està eradicat des què al Prat no s’hi fa aquest arròs que tan reclames.

Pagès.- no senyora, jo d’arròs no en vull, però és l’única planta que viuria aquí. I si tan eradicat està, ja m’explicarà perquè de tant en tant ens tornen les febres i no podem deixar la quinina, que ben cara que ens surt.

Pilar.-  Em sap greu això de la salut, això passa per viure en aquest poble de mala mort. A Sarrià no en tenim de paludisme. I, a veure si ho entens Miquel, a mi m’és ben bé igual si tu conrees naps o cols, bròquils o melons. Jo el que vull és vendre tota aquesta part de finca a l’Ajuntament i si puc justificar que és una terra rica i fèrtil, en puc demanar més.

Pagès.- Així, si ho entenc bé, el que voleu és entabanar l’Ajuntament. Que no en teniu prou amb els calerons que vareu fer de la venda de tota l’altra part de la finca, aquesta d’aquí que té carrers i cases? Una bona picossada que us van donar.

Pilar.- Ai Miquel, els pobres mai sortireu de pobres. D’això se’n diu llei de mercat, sí home, oferta i demanda. Jo tinc una cosa i tu la vols, doncs si la vols, paga.

Pagès.- No senyora, jo de negocis no en sé. Amb prou feines tinc pessetes per menjar, pagar les medicines i donar-li a vos l’arrendament de la terra.

Pilar.- T’ho explico millor. Jo soc qui té una cosa, en aquest cas, una finca, i n’hi ha un que la vol, l’ajuntament. Doncs si la vol que la pagui i el més car possible.

Pagès.- però he sentit dir que l’ajuntament hi vol fer coses molt bones: sanejar la finca, i fer-hi una escola i un parc i...

Pilar.- I Jo quin benefici en trec de tot això? Demanda, Miquel, demanda, això és el que cal. I com més em faci de pregar i més interès tingui l’ajuntament, molt millor.

Pagès.- donya Pilar, que portem més de deu anys amb aquesta història, voleu dir que no tocaria tancar els tractes? Que el meu cos ja no està per gaires festes i treballar aquesta terra demana molt d’esforç.

Pilar.- De festes cap ni una, va, a treballar, que ha de semblar una gran finca, millor que la que tenia Don Fernando Puig, que en glòria sigui.

Pagès.- i quan vengui, als masovers i jornalers, ens tocarà alguna indemnització?.

Pilar.- ja, ja, ja, quin sentit de l’humor que tens, Miquel, ja, ja, au va, treballa, ja, ja, ja...