Ramona Via al CAP

RAMONA VIA: Oi que és bonic? El van inaugurar l’any 1998. Quin goig que fa! Si haguéssim tingut una cosa així a la meva època. De fet, fins ben entrat el segle XIX, al Prat no hi havia ni metge, ni farmacèutic... ves com t’havies de curar? I no serà que no fes falta, perquè aquest poble, de sà, no en tenia res. Que si febres, que si còlera, que si paludisme...

Ai, perdoneu que no m'he presentat! Em dic Ramona Via i sóc infermera i llevadora. Amb 14 anys i els estudis d'infermeria començats em van portar a curar soldats que venien ferits del front, perquè estàvem en guerra.

Després tot el que havia après a la teoria i a la pràctica no em serví de res, perquè les noves autoritats no em van reconèixer els estudis fets a la República i vaig haver de tornar a examinar-me. Va ser llavors que vaig decidir estudiar també per ser llevadora.

N'he portat moltes de criatures al món, jo. En el meu temps encara, seguint el costum –provocat per la manca de recursos, que tot s’ha de dir- les dones parien a casa, ajudades per altres dones que tenien experiència.

N’heu sentit a parlar de les bruixes? No us ho creieu. De fantasmes n’hi ha, però les bruixes no existeixen. Us ho dic per experiència... Qui eren doncs les bruixes? Les nostres avantpassades, ni més ni menys. Elles coneixien els secrets de les herbes i sabien curar malalties molt senzilles i comunes i ajudaven les dones a parir. I això els homes no ho podien consentir: que les dones fossin sàvies i que ho demostressin. Per això les perseguien i per espantar totes les altres i destruir-les del tot, les cremaven. Deien que tenien tractes amb el dimoni... si jo us parlés del dimoni... Aquest, tampoc l’he vist mai.

Per sort, aquells temps foscos es van acabar, i després vàrem venir les professionals  de la sanitat: llevadores, infermeres i fins i tot metgesses. No us ho penseu que va ser fàcil. Ens va costar molt que ens deixessin anar a la universitat. Com amb les bruixes, els homes tenien por de que fóssim més llestes que ells. I ara què? Quan esteu malalts, a quants de vosaltres us atenen dones? Ho veieu?

Aix, que ja estic fugint d’estudi! Se’m passa el temps i us vull explicar tantes coses... Em fa tanta il·lusió que sigueu aquí. Era el que més m’agradava: ajudar les dones a portar els fills al món amb les millors condicions possibles.

Jo sempre dormia amb un ull obert, perquè a qualsevol hora del dia o de la nit em podien venir a buscar. Fins i tot, ja més gran, quan anava al Capri, em guardaven una cadira a tocar del passadís i la porta, per si em calia sortir corrents perquè alguna dona s’havia posat de part. Que me n’he perdut de finals de pel·lícula...però el plor d’un nadó sa, és el millor final.

En aquell temps, el fill del Doctor Soler vell, el que té un carrer, atenia embarassades a la seva clínica, però moltes dones encara preferien la intimitat de la casa i em cridaven a mi. Després, amb l’Hospital de Bellvitge, tot va canviar. I jo em vaig jubilar.

Ara que d’avorrir-me res perquè així tenia més temps per escriure, que era la meva altra gran passió. Si em busqueu a....com és diu això que teniu ara?...Sí, home sí, això que t’ho diu tot? Com és diu?...Internet! Allà, m’hi trobareu segur.

Ah! I aquest centre tant maco porta el meu nom...

Disculpeu-me un moment, (s’aparta parant l’orella) Que dius que què?. Ai, ja em perdonareu, una noia que s’ha posat de part, res, que he de marxar.... el deure, ja sabeu! Bé, acabeu de passar bona nit i... Això que us deia... Busqueu-me a internet.... (o va dient mentre marxa)

NOIA DEL POU: Quina dona aquesta, tot un caràcter. Sort que no la tenim aquí, al Prat, que si no ens revolucionaria tot el cementiri. Ah! El que no us ha dit, és que té el títol de filla adoptiva del Prat. I que va publicar a nombroses revistes i diaris i que té dos llibres imprescindibles: Nit de Reis i Com neixen els catalans. Ah, i recordeu la Cooperativa? Ella hi donava classes de català als anys seixanta. Quina dona....