Le congrés ne marche pas

“La política emancipadora ha de destruir l’aparença d’un ‘ordre natural’ ha de desemmascarar allò que es presenta com a necessari i inevitable com a mera contingència de la mateixa manera que ha de fer semblar assolible allò que abans es considerava impossible.”

Mark Fischer: Capitalist Realism: Is There No Alternative?

La derrota de Napoleó i el fracassat final del període revolucionari serveixen per demostrar que la monarquia absoluta és l’ordre natural de les coses; és l’únic sistema possible. A la tardor de 1814 les quatre grans potències de l’Antic Règim celebren a Viena la primera cimera internacional de la història amb l’objectiu de perpetuar el seu poder i d’assegurar una resposta contundent en cas que el poble torni a revolucionar-se. Mentrestant a milers de quilòmetres d’allà un volcà acaba d’entrar en erupció.

El ministre austríac d’afers exteriors Klemens von Metternich sap que les revolucions s’han d’aturar abans no comencin. Amb aquest objectiu ha convidat els mandataris de Rússia, Anglaterra i Prússia a passar uns dies a Viena. Poc s’imagina que la notícia de la celebració del congrés atraurà la curiositat de tots el governs del món i que el que havia de ser una reunió senzilla es convertirà en una festa multitudinària que s’allargarà més enllà de nou mesos. No és fàcil separar les negociacions territorials dels conflictes amorosos els debats ideològics de les simples lluites d’ego… Costa saber quan estem celebrant i quan estem fent feina. Mentrestant les ampolles de xampany comencen a acabar-se les safates de menjar són cada cop més escasses i el retorn d’un antic enemic ens fa pensar per un moment que potser les coses podrien ser d’una altra manera. El delegat belga Charles-Joseph de Ligne escriu en una carta: “El congrés no avança balla.”