Los gestos

Los gestos

Pablo Messiez

Sembla que Topazia ha heretat una sala circular en la qual vol obrir un bar. Bé, en realitat vol tornar a actuar, però és més fàcil portar gent a un bar que a un teatre, la qual cosa té sentit, ja que una canya no defrauda. Així que obrirà el bar i ficarà un escenari dins.

Sembla que Sergio l'ajuda a muntar un homenatge a la cantant italiana Mina. Li dirigeix els gestos. Sembla que és el seu xicot, però no ho tenen clar. Sembla que apareix de sobte un home amb ulls d'un terror antic. Sembla que aquesta arribada genera una certa inquietud en tots.

Sembla també que hi ha un pianista jove. I una ballarina vella. Sembla que venen d'un altre temps i sembla que aquest temps va a salts, parpellejant.

Sembla que alguna cosa passa amb els gestos. Com si també anessin a salts. -Parpellegen? - S'han mogut de lloc, sembla, com en un terratrèmol que fa ara tremolar el sentit. Ja ningú sap si fa el que fa perquè vol o solament repeteix el que algú ja ha fet abans.

Sembla que això de l'abans és relatiu. Que no es pot determinar si el que passa precedeix o si segueix al que segueix. O quines coses es van perdre en un tancar d'ulls.

Sembla que algú ha estat a Roma. I que allí el temps es desplega replegant-se. I que després de Roma, tot és poc.

Sembla que això és tot el que es pot dir, de moment, d'aquesta obra.

Nota de l'autor i director, Pablo Messiez

Cada nova obra és un intent per entendre alguna cosa més sobre l'especificitat del teatre. Provocar una experiència que adquireixi el seu millor sentit allí. I com el teatre és un laboratori de món, cada nova obra és un intent per entendre alguna cosa més sobre la vida. Cada nova obra és un intent impossible. “Anem a no arribar, però anirem”.

Aquest intent va dels gestos. Els que fem, els que ens passen.

El focus en els gestos és també el focus en allò que no es pot escriure. En el que el teatre té d'extra-literari. En el que adquireix sentit en l'encarnació, en la presència. En les coses que fa el cos com a resultat d'un posar-se en relació.

Els procediments que vertebraran la qüestió seran la repetició i el desplaçament. Fer el gest. Tornar al gest. La repetició com a superposició. La repetició com a eina per a accedir a un saber del cos. O, com va escriure Bazin, la repetició com una intensitat, com una eternitat.

Tornar al gest és tornar al lloc. És plegar el temps? El déjà vu com a procediment dramatúrgic. “Els gestos ja són tots repetits / No hi ha res ja d'avui que no sigui un ressò”.

Però també la cerca -el desig- d'un gest incapturable. Nounat. Com va escriure Didi Huberman, un gest que obri una nit. Que desmidi les coses del dia.

Una quietud mòbil, que retingui l'avenir en el present? Una suspensió, com la del cos que busca la paraula que ha oblidat?

Aquest espectacle forma part del festival Dansa Metropolitana que se celebra al març de 2024 a 12 municipis de l'Àrea Metropolitana. Pots consultar tota la programació del festival a: www.dansametropolitana.cat