Repressió franquista

La nit del 24 al 25 de gener de 1939 soldats republicans van dinamitar els ponts del riu per retardar l’avanç de les tropes franquistes i protegir l’evacuació de Barcelona. Malgrat aquest intent desesperat, el 25 de gener al matí les tropes franquistes entraven al Prat pel carrer de la Ribera, actual Dr. Soler i Torrents. Eren soldats de la 105 Divisió del Cos de l’Exèrcit Marroquí de Yagüe, conformat majoritàriament per tropes de regulars africans i legionaris, que en l’ofensiva sobre Catalunya s’havien encarregat d’ocupar el sector costaner. El dia abans, el 24, havien ocupat l’aeròdrom i des de primeres hores del matí del 25 diverses unitats es van preparar al Fondo d’en Peixo per desfilar per la Plaça i els principals carrers del Prat.  

A l’endemà, a la primera reunió de la Comissió Gestora Municipal es va declarar, per unanimitat, entre altres: “1. Hacer patente el sentimiento de su más entusiasta admiración por El Glorioso Ejército Nacional que ha liberado a este pueblo de la tiranía roja, manifestando al mismo tiempo su más firme convicción de que continuando la serie inacabada de victoriosos hechos de armas logrará en muy breve plazo la incorporación de toda Cataluña a la España Una Grande y Libre que se está forjando bajo la dirección del Generalísimo Franco.”

Començava una repressió calculada i institucionalitzada que portaria a centenars de pratencs i pratenques davant dels tribunals militars. La maquinària franquista, des del principi de la guerra, s’havia dotat d’una legislació repressiva destinada, principalment, a consolidar el nou règim feixista i a sotmetre els “culpables”, i no només els castigava a ells, sinó que infonia la por necessària per immobilitzar aquells que podien ser contraris al nou règim i que no s’havien significat fins al moment. Es tractava de tot un aparell repressiu, amb la legislació adient per administrar no només la victòria, sinó, sobretot, la derrota i la humiliació dels vençuts.

La primera llei repressiva de caràcter general aplicada a l’Estat va ser la Llei de responsabilitats polítiques de 1939, la qual s’encarregaria de la depuració d’aquelles persones que, d’una o altra manera, havien col·laborat amb la República.

Tal i com explica el catedràtic d’història Carles Santacana, “la repressió franquista va aplicar una lògica de divisió que no s’entén sense la Guerra Civil i la lògica divisòria entre vencedors i vençuts, i que era alhora, una manera de passar comptes, de revenja, en el què la immensa majoria de la població eren potencials delinqüents. Era la població incorporada a la Nueva España la qui havia de demostrar la seva innocència per a qualsevol cosa, des de sortir d’un camp de presoners fins per salvaguardar el seu lloc de treball o fins i tot aconseguir un val de llet per a les mares que estaven alletant. Perquè una de les característiques fonamentals d’aquesta repressió és que arribava a tot arreu i a totes les activitats socials.”

Per mantenir un sistema repressiu implacable, el règim necessitava de la col·laboració de persones disposades a delatar als seus veïns, en una espiral de por que contagiava tothom. D’aquesta forma la por s’estenia per tots els àmbits de la societat, un dels principals objectius de la repressió.

La dictadura tenia molt present que només podia sobreviure si aplicava un ampli ventall d'estratègies repressives, que havien d'aconseguir una societat temorenca i dòcil. El catàleg repressiu va ser molt ampli: afusellaments, desterraments, presons, camps de treball, depuracions, confiscacions, acomiadaments... i un llarg etcètera, sempre amb el mateix objectiu polític que es va mantenir fins al final de la dictadura.

Fotografies i documents seguint ordre de dalt a baix

Fons AMEP

Autor J. Pons Teixidó. AMEP

Autor J. Pons Teixidó. AMEP

Fons Jordi Rull. AMEP

Memòria de les activitats desenvolupades en relació a la Memòria Històrica (1986-2016)