Festival de poesia: Maria Sevilla, Guillem Gavaldà i Joana Romero

Maria Sevilla Paris (Badalona, 1990)

Creix tan de biaix i perifèrica com pot a Bufalà: ben als afores, ben limítrof. Decreix l’adolescència escoltant grunge, punk, thrash, i descobrint l’escalf coent de la literatura. S’hi engresca. Fa Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Després, comença una tesi doctoral (en curs) sobre La passió segons Renée Vivien, de Maria-Mercè Marçal, i és a partir d’aquí —i de Rodoreda, Blai Bonet, Poeta en Nueva York, Alejandra Pizarnik, els forats de Sade o l’insomni de La matinada clara— que tanta perifèria i tanta desacceleració post-humana li resulta, finalment, discible. L’any 2015 veu la llum el seu primer poemari, Dents de polpa (AdiA Edicions), guardonat amb el XXX Premi Bernat Vidal i Tomàs, i l’any 2017 guanya el Miquel Àngel Riera de Manacor amb el seu segon poemari, Kalàixnikov. La seva poesia ha estat traduïda al castellà i al croat. La seva poesia és dita amb dents i saliva i paladar als recitals en què, regularment, participa per tal de mantenir viu —i a tot volum— el rampell subversiu i radicalment estràbic de la paraula en vers.

Guillem Gavaldà (Cerdanyola del Vallès, 1997)

Brut i embriac és com creix: desmembrant-se de matinada entre la son i la poesia. Així, devora i es deixa péixer per Caravaggio, Gentileschi i  Correggio, menjant-los i atipant-se furtivament. Fa Estudis Clàssics a la Universitat Autònoma de Barcelona. I aleshores afloren Arquíloc, Safo de Lesbos, Aligheri, la Mattina d’Ungaretti, Blai Bonet i la violència de Fred als ulls. Saliva comparant la literatura arcaica amb els textos bíblics, la teologia amb el Pròxim Orient. És l’any 2016 quan neix Fam Bruta (AdiA Edicions – LaBreu Edicions – Cafè Central), el seu primer poemari, guardonat amb el Premi Francesc Garriga, i l’any 2017 és premiat amb el Miquel Bauçà de Felanitx amb la seva segona obra poètica, Brànquies. La seva poesia ha estat traduïda al castellà i al turc. Gavaldà s’escorxa i mostra les visceres sobre el vers, la carn la desperta envestint-se, la paraula la despulla en salvatgia. Fibla a tall de veu participant a diferents recitals per poder ferir i col·lidir, per fer passió i violentar.

Joana Romero (El Prat de Llobregat, 1992)

Vagabundeja entre el teatre i la poesia des que va (des)cobrir-se el cos a la intempèrie, quan l’eixamplada dels malucs era imminent. Davant la condemna, decideix estudiar Interpretació a l’Institut del Teatre i aprèn el llenguatge bastard del sexe pidolant mots a totes les suïcides del segle XX. Pels carrers de l’eclecticisme perifèric, l’impossible li empenta la carn i els ossos. Acaba de fundar el col·lectiu La K-Sola dedicat a les poètiques de l’acció, així com a l’escenificació i la performativitat de la paraula. Escurant-se dents i ungles, esmola versos des del camp de batalla.