En Carlos Cordero té 52 anys i des de fa uns anys ha trobat en el voluntariat una forma de donar als altres tot allò que porta dins seu. Ha participat en projectes molt diversos com són el Projecte Antenes, el voluntariat per la llengua i, també, ha estat voluntari al CRAM.

Tot i així, la seva vocació es centra en ajudar a persones amb discapacitat. Ha participat en les activitats del Club Esportiu Estany de la Magarola, en les classes d’equinoteràpia per a persones amb discapacitat física i mental, i, ara mateix, col·labora amb la residència i centre de dia el Tamariu.

Tasques desenvolupades

Al Club Esporitu de la Magarola, la meva funció es centrava en fer d’acompanyant a nois i noies amb discapacitat a les activitats que duia a terme aquesta entitat. Fèiem sortides a diferents indrets amb l’objectiu de treure als nois i noies de la seva rutina perquè poguessin gaudir d’altres experiències. Per exemple realitzàvem excursions al laberint d’Horta, visites a Port Aventura, a Museus i també anàvem al cinema.

Les classes d’equinoteràpia es feien a unes explanades que hi ha camí de la platja i consistien en passejos i activitats a cavall per a nois i noies amb discapacitat física i mental. Jo ajudava als nanos a pujar al cavall i els acompanyava agafats de la mà mentre donaven voltes al “ruedo” o mentre llençaven pilotes a una cistella des del cavall. Amb aquestes classes es millora la mobilitat dels nois i les noies mentre creen un vincle amb el cavall i la natura.

Actualment, a la residència el Tamariu faig un servei d’acompanyament a activitats a nois i nois, amb la particularitat que tenen un grau més alt de discapacitat. Les activitats són diverses i es tracta de fer passar una bona estona als nanos. A l’estiu anem a la platja,  de tant en tant anem al Cine Capri a veure pel·lícules i també ferm sortides a concerts de música.

Una experiència positiva

Tinc moltes anècdotes perquè en aquests tipus de voluntariat cada dia és un món. Però, sí recordo un cas molt insòlit a les classes d’equinoteràpia d’un noi que anava amb cadira de rodes. Quan tu el veies arribar estava pansit i semblava no tenir forces ni per estar-se assegut a la seva cadira. Però era pujar al cavall i semblava un noi totalment diferent, es posava alçat sobre el cavall amb un somriure d’orella a orella i com per art de màgia les seves extremitats agafaven força. La connexió amb el cavall era tan forta que era molt emocionant.

Recomanaries aquesta experiència?

Jo recomanaria fer voluntariat a totes aquelles persones que estan insatisfetes en el seu dia a dia i que creuen que tenen alguna cosa per donar a les altres persones. El voluntariat és molt bonic perquè reps sensacions i sentiments que no es poden descriure, però per arribar això es necessita una mica de compromís i implicació.

Quins consells donaries a algú que vol començar a realitzar un voluntariat?

Que no esperi res del voluntariat i que el faci perquè realment vol ajudar a les altres persones. Que tingui una actitud positiva i que tracti de fer les coses tan bé com ell o ella sàpiga.

El voluntariat en una paraula

Ser humà

- L’entrevista es va realitzar el dijous 30 de novembre de 2017, al Punt del Voluntariat. -