Concert: Pau Vallvé

Amb més de 20 anys damunt els escenaris i després de llargues gires presentant els seus anteriors treballs, Pau Vallvé torna a La Capsa per presentar el seu treball titulat "La vida és ara”. El disc se l'ha auto-editat ell mateix i, com ja és tradició en ell, l'ha composat, tocat, mesclat i produït ell sol al seu estudi.

Aquesta vegada però, ha estat en unes circumstàncies una mica especials. El propi Pau ens explica una mica aquest disc i tot el que hi ha al voltant:

"Pocs dies abans del confinament em vaig separar i vaig anar a viure provisionalment uns dies a l’estudi. L’estat d’alarma em va agafar allà i ja no en vaig poder sortir fins al cap de 75 dies. Després d’una primera setmana de confinament una mica claustrofòbica, poc a poc les coses es van anar posant a lloc i vaig poder començar a ordenar pensaments i sensacions i a poder-m'ho mirar tot una mica des de fora. Aquest nou disc n'és el resultat.

El vaig gravar tot jo sol allà tancat amb els instruments que tenia. I va ser la meva rutina i la meva única ocupació en aquells 75 llargs dies. Contràriament al que podria semblar, de tot allò no n’ha sortit pas un disc ni trist, ni fosc, sinó tot lo contrari. Tres mesos al racó de pensar donen per molt! Estic molt content amb el resultat, inclús m’atreviria a dir que més content que mai!

Per una altra banda, feia temps que em sentia una mica encallat en el meu propi projecte, com si m'hagués auto-encapsulat en un estil molt concret que al final no acabava de representar totes les meves cares i actituds ni totes les músiques de les que bec. Així que, com que tenia temps, a mode d'exercici vaig fer un llistat dels tics i característiques del meu projecte. Llavors vaig decidir que havia d'aconseguir eliminar del nou disc el top 5 de la llista, fos el que fos (i que alhora el disc seguís sonant a mi).

El punt 1 va resultar ser L'ÈPICA (que sempre començava a baix de tot, fluix i acabava a dalt de tot, cridant), el punt 2 EL DRAMA (que tot era sempre molt viscut, molt sentit i plorat des del fang), després EL ROCK (que tot acabava tenint un caire de bateria i guitarres elèctriques). També va sortir LA SOBRE-PRODUCCIÓ (que sempre estava tot ple d'instruments, capes de coses, etc) i finalment L'INDIE (aquest encasellament estilístic en que em sentia, que deixava fora la majoria d'estils que m'agraden i que solc escoltar).

Identificar i eliminar tots aquests tics en el nou disc no només ha sigut un repte i un exercici interessant, sinó que a sobre ha sigut molt divertit i alliberador! Així que sí, aquest és un disc sense èpica (les cançons són més aviat estats o habitacions i no pas grans evolucions anímiques), sense drama (tot està narrat des de la distància de qui ha sortit un moment del riu i se'l pot mirar des de fora), sense banda de rock (no he tocat cap bateria ni hi ha cap distorsió en tot el disc), sense grans capes d'instruments (és el disc més despullat que he fet. Tot fet amb una caixa de ritmes, una guitarra i una veu. I molt puntualment algun baix i algun teclat) i definitivament amb molts més estils i sonoritats que de costum (fins hi tot hi ha una bossanova i un bolero!). Però tot i això, el disc segueix sonant a mi. Diria que és un disc que el que mostra és qui sóc i no pas qui voldria ser.

Més que mai. N'estic molt satisfet i em ve molt de gust que surti i tocar-lo en directe!"

El nou disc de Pau Vallvé és el disc d’algú que ha arribat finalment a ser feliç i de cop se n'adona. D’algú que poc a poc ha aconseguit anar-se desprenent de tots els tics que l’encallaven i finalment pot fer un disc sense cridar, sense drames i cantant-te a l’orella que la vida és ara, que mori l’odi, i que, ens agradi o no, som com troncs baixant pel riu. Que mai més vol estar enfadat i que se n’adona que haver arribat aquí deu voler dir que s’ha fet gran. És com el típic moment de lucidesa cannàbica, però aquest cop la lucidesa ve propiciada per la suma de l'experiència acumulada més un confinament solitari i perllongat just en el moment adequat. Un disc important. Un canvi d'etapa.