Fantasma de la noia ofegada al pou

No estic així de mullada per gust, no, no us penseu. De fet, passar tota l’eternitat mullada és una mala passada. Ja em podia haver mort al llit, ben velleta, envoltada de nets i amb una vida ben plena… Però no, el destí és ben cruel i la mort no s’apiada de ningú; quan arriba la teva hora, ja t’hi pots rebel·lar ja, que tens totes les de perdre…

Aquí, just aquí (assenyala el terra) hi havia el pou. Tots, sobretot les noies i els vailets anàvem a buscar aigua. El pou tenia una galleda de fusta, lligada amb una cadena de ferro, per treure l’aigua. La galleda plena pesava molt i la cadena humida et relliscava de les mans.

Aquell dia feia molta calor. Jo havia estat feinejant tot el matí a la casa i encara em calia més aigua per acabar de remullar l’entrada. Si no ho fèiem, cada vegada que passava algú per davant, aixecava una polseguera que ho embrutava tot.

Estava molt cansada i no podia amb la meva ànima. No sé si vaig relliscar amb el terra enfangat de la vora del pou o si em va rodar el cap, el cas és que vaig caure dins del pou i ningú no em va poder treure…Ja no hi vaig sortir viva.

Ara, el meu esperit ronda per aquí, sense saber ben bé on anar.
(fent gestos exagerats assenyalant amb les dues mans) No hi tinc pou, no hi és la meva casa, no conec ningú… vosaltres sembleu bona gent. Us faria res que us acompanyi? Ben mirat tampoc tinc res important per fer i tinc tota l’eternitat per fer-ho…

La història que ens ha explicat la fantasma es ben real. L’any 1742, al pou del comú, situat al costat de l’hostal, s’hi va ofegar una noia. El consell municipal va decidir, llavors, per evitar més desgràcies tapar el pou amb unes portelles de fusta.