Els records

Els records

Una creació de Teatre Kaddish. Dirigida per Ferran Utzet

A mi també hi ha algú que em mira, tot dient, dorm, no sap res, que dormi?

              Samuel Beckett

Sempre he trobat bonic observar la gent que pensa. També m'agrada escoltar la gent que conversa, i potser per això he acabat fent teatre. O potser és a l'inrevés, i ja no me'n recordo... Sigui com sigui, la gent que pensa em fascina. I lamentablement ja no en veig gaire, perquè cada cop pensem menys en públic.

Els mòvils ho han liquidat. 

I mirar algú que mira un mòvil no té res de bonic. Més aviat al contrari. O sigui que, sense ser un fatalista tecnològic, puc afirmar que alguna cosa hem perdut.

Abans dels telèfons mòvils, per exemple, els trajectes en tren no eren engolits per watsaps ni instagrams, i la gent feia coses. 

Algunes persones -no gaires, tampoc ens enganyem- llegien. Llibres, o més sovint, diaris. Altres miraven per la finestra. Els que no anaven sols potser conversaven. Alguns dormien. 

I el que recordo perfectament -perquè jo els observava- és que molts pensaven. Sí, sí: pensaven. Giraven la mirada cap a dins i viatjaven per misteriosos i inaccessibles camins. Potser planejaven el seu cap de setmana, o al contrari, repassaven algun episodi que els havia inquietat durant el dia. Decidien que volien canviar de vida, què farien per sopar, recordaven un gest d'algú estimat. Darrera aquella expressió concentrada i perduda podia succeir qualsevol cosa. Amable, terrible, trista, meravellosa, inventada, somiada. Es tocaven alguna part del cos amb la mà (la cara, la cama, la panxa), i sense deixar de mirar cap a dins, movien el cap. Amunt, avall, cap al costat. Articulaven una expressió que només tenia sentit per ells. 

Pensaven. Potser, fins i tot, recordaven.

Durant aquests mesos, en aquest indret meravellós que és el teatre Kaddish, ens hem dedicat a jugar a recordar. A recordar records reals, records inventats, records d'altres. A explorar la teatralitat d'aquest acte tan quotidià, tan íntim i  tan públic que és el de recordar. 

No us demanem que us creieu que el que us explicarem és real: potser ho és, potser no. En canvi, el que si que us demanem (ben humilment) és que ens observeu recordant. 

I qui sap: potser això us faci, al vostre torn recordar. 

I llavors, com si fóssiu un personatge de Beckett, us podreu preguntar si algú us està observant mentre recordeu. 

I això, tot sol, ja serà bonic.