El Prat nocturn - L'any de la pols

El nucli urbà del Prat va néixer en una cruïlla de camins locals, dels quals destacava el que portava al pas de la Barca. La Barca, que permetia passar el Llobregat, era de peatge i funcionava regularment des del 1327, però els darrers estudis del Dr. Jaume Codina la fan més antiga, del 1234.

El riu va dividir el territori en dues parts que es van mantenir durant segles, malgrat que la llera ja havia canviat i que l’antic braç s’havia assecat: eren l’Illa de Banyols i el Prat de Sant Boi. D’aquesta antiga llera, en restà un estany, l’estany d’en Moragues, estudiat per Jaume Codina, i al seu voltant se situen les primeres edificacions del futur nucli urbà: la carnisseria de Bernat Gual (1418), l’església (1556) i l’hostal (1587), que serà també taverna i fleca.

L’aigua per al consum humà sempre havia estat un problema per als pobladors del Prat. L’any 1476 l’estany d’en Moragues va començar a assecar-se en un procés lent i irreversible. Cap a l’any 1730 es va construir l’antiga casa del comú (al mateix lloc on hi ha l’Ajuntament actualment) i el 1740 s’hi va incorporar un pou, del qual s’abastia la població. El 1895 es construeix la primera font pública (més o menys on avui hi ha l’escultura Nen amb sargantana, de l’escultor Francisco López). Aquesta font, l’any 1920, es traslladà a la cantonada esquerra de l’Ajuntament (a la banda de l’església). No va ser fins a l’any 1959 que s’inaugurà la xarxa pública d’aigua potable, que permetia disposar d’aigua a tots els habitatges.

L’any 1963, amb l’ampliació de l’Ajuntament, es destrueix l’antiga font i se’n construeix una de nova que incorpora unes ceràmiques que representen l’antiga Plaça. Actualment, aquestes ceràmiques es conserven a la part dreta de la casa consistorial (al costat del carrer Major) arran de l’ampliació de l’edifici de l’any 2002.

A la plaça de la Vila encara es poden visitar alguns edificis històrics com la casa consistorial (1905), el mercat municipal (1921), i el teatre Modern (1930).

Vegeu informació sobre l’atac a Mossèn Jossep Farrés.

L’antic Prat no tenia vida legal pròpia i, pel que fa a la religió, la població depenia de les parròquies de Provençana, l’Illa de Banyols, i de Sant Boi, el Prat de Sant Boi o el Prat dellà l’aigua. Això volia dir que els oficis religiosos i els sagraments s’havien d’administrar en aquestes parròquies. L’ermita de Sant Pau del Prat -de la qual tenim poca informació però en sabem que existia des del segle XI, si no abans- permetia la celebració de misses de manera regular, que eren oficiades pels mossèns de Sant Boi.

Aquesta dependència parroquial feia, entre d’altres coses, que la gent del Prat, quan moria, no podia ser enterrada aquí. Els enterraments s’havien de fer en una església reconeguda i consagrada, i el Prat no en tenia. Per això els cadàvers s’havien de traslladar a Sant Boi o a l’Hospitalet, segons a quina parròquia pertanyia el difunt.

Els pratencs, a mesura que s’anaven organitzant com a comunitat, es queixaven d’aquesta dependència que, a més dels aspectes religiosos, comportava pagar delmes i primícies a les parròquies de què depenien. Tot això va culminar, després d’anys de plets, en el fet que el papa Pau III atorgués una butlla, l’any 1544, que donava al Prat el dret de tenir parròquia pròpia. Sant Boi, però, s’hi resistí. Hi havia molt d’interès en joc. Seguiren diversos plets que obligaren a una ratificació de la butlla el 1546. Abans, però, les disputes havien acabat amb l’enderrocament d’una primitiva església que el Prat havia començat a construir. El rector, Pere Pellicer, en nom dels veïns del Prat va promoure un plet que s’estengué entre 1549 i 1550 i que va ser definitiu. Així s’inicià la construcció d’una església dedicada a Sant Pere i Sant Pau.

La construcció del temple va durar anys i s’hi podia trobar una barreja d’elements gòtics tardans, renaixentistes i barrocs. Del conjunt, en destacava l’altar major, d’estil barroc, obra de l’artista Francesc Santacruz, que es va desmuntar l’any 1929 a causa del seu mal estat. Santacruz és autor, també, de la portalada de l’església de Betlem de Barcelona.

D’ençà de la construcció del temple parroquial, els enterraments es feien al cementiri, situat al costat del temple. El cementiri ocupava una part de l’actual aparcament i del seu accés. La població del Prat anava creixent i, al final, el cementiri esdevingué petit. La greu epidèmia de còlera que patí la població el 1854, desbordà la capacitat del recinte. L’any 1850, l’Ajuntament aprovà la construcció d’un de nou que, seguint criteris sanitaris, se situà lluny de la zona urbana, al final de tot de l’actual carrer de Lo Gaiter del Llobregat.

El 20 de juliol de 1936 el conjunt parroquial del Prat va ser cremat i, posteriorment, enderrocat.

Després de la Guerra Civil es va crear una junta per a la reconstrucció del temple que volia tirar endavant un ambiciós projecte arquitectònic. Per finançar-lo s’organitzaren tota mena de col·lectes, però no van ser suficients. Per això, la Junta acordà començar les obres, que resultaren lentes i feixugues, per la cripta. Finalment, va ser inaugurada i beneïda el 18 d’abril de 1948. La resta del projecte no es va fer mai. El campanar es va inaugurar el 1960.

L’any 1971, després de diferents intents fracassats, s’acabà la construcció del nou temple parroquial de Sant Pere i Sant Pau, seguint el projecte arquitectònic de Robert Terradas Via.

Pintures i vitralls

Les pintures murals que decoren la cripta són obra de l’artista pratenc Josep Bages. La vida i obra d’aquest artista ha estat molt vinculada al municipi del Prat i algunes de les seves obres formen part del fons d’art municipal. L’any 1977, el Ple de l’Ajuntament va acordar batejar amb el seu nom la Sala d’Art de Torre Muntadas. Cal destacar també el disseny d’unes vidrieres de la Casa de la Vila i la galeria de retrats de l’escala principal.

Com a curiositat, cal destacar que sobre l’altar hi ha dibuixats tres temples: el que es construí els segles XVI-XVII, el projecte de temple neoromànic de la postguerra, que no s’executà, i l’església actual.

Els vitralls, que representen diversos sants, i les làmpades són motllos de la casa Corberó. Els bancs són un disseny de l’arquitecte municipal d’aquella època, Josep Moragas.

També trobareu informació sobre la Tomba de Bernat Masferrer.

Aquesta plaça, feta sobre terrenys que havien estat de la família Flaquer (predi Flaquer), s’urbanitzà arran del pla de reforma i eixample de 1916. Va canviar de nom diverses vegades: Mancomunitat, Durruti i Espanya, però es coneixia popularment com a plaça dels autobusos, perquè era on tenien parada els autobusos que anaven cap a Barcelona. El 1922 l’Ajuntament estableix una línia regular d’autobusos a Barcelona i l’inici i el final del servei eren en aquesta plaça.

La plaça d’Espanya, el carrer Flaquer i l’av. de Josep Anselm Clavé havien de ser el nou accés principal al Prat en substitució del carrer del Pont (actual Nicolàs M. Urgoiti) que portava al pont de Ferran Puig.

Aquesta avinguda conduïa al nou pont iniciat el 1910 i acabat l’any 1930. Aquest pont va ser dinamitat el 25 de gener de 1939 per soldats republicans en un intent desesperat de retardar l’ocupació de Barcelona al final de la Guerra Civil. Vint anys per una realitat i nou d’ús.

En aquesta plaça hi van viure, i encara hi viuen, alguns familiars de pratencs que van morir als camps de concentració nazis.

Més informació a el pont de les voltes.

Més informació a veïnes a la plaça d’Espanya.

Més informació a Pratencs als camps nazis.

L’any 1916 el consistori presidit per Josep Monés i Jané, del Partit Nou, va aprovar un pla general d’ordenació dels vials existents i de planificació de nous. El pla abastava la totalitat del poble, entre el carrer del Pont (actual Nicolás María Urgoiti) el canal de la Dreta al seu pas pel Fondo d’en Peixo, la ronda del Sud (actual carrer de Lleida) i la ronda de l’Est (actual av. del Pare Andreu de Palma). El projecte, inspirat modestament en l’Eixample barceloní de Cerdà, no es va dur a terme del tot, però les línies directrius se seguiren en el creixement urbanístic fins a finals dels anys cinquanta del segle XX. Com a record de les seves intencions inicials, el carrer de Mossèn Cinto Verdaguer era conegut com l’Eixample o Ensantxe, perquè havia de ser un gran centre de serveis de la població, i l’avinguda de Josep Anselm Clavé, com la Rambla.

La Rambla era un dels llocs habituals per on trencava el riu. La gent de les cases estava acostumada a construir una defensa amb totxos o, els més previsors, tenien al costat de la porta un bagant preparat amb les guies fetes al marc de la paret.

El riu, sempre present, seguia fent estralls i la població, de manera col·lectiva, va aixecar un marge de defensa (1606) per protegir terres i persones de les crescudes. El marge es va haver de refer en nombroses ocasions i calia fer-hi un manteniment constant, que també s’assumia de manera col·lectiva.

El segle XIX encara dóna tràgiques mostres de la fúria del riu. El segle acabà amb la riuada del 17 de gener de 1898, coneguda com la de Sant Antoni, que provocà grans pèrdues en els camps, matà nombrosos animals, féu destrosses en els camins i en la via fèrria i ocasionà una víctima mortal. Moltes cases van patir desperfectes i el vell casalot de l’Ajuntament va estar a punt d’anar a terra.

El segle XX començà de la mateixa manera que havia acabat l’anterior, amb una important riuada el 22 de setembre del 1900 que, a més de grans pèrdues materials, també provocà una víctima mortal. Encara hi hagué una riuada el 21 de desembre de 1902, menys agressiva, i l’any 1907 quedà en el record col·lectiu com l’any de les cinc riuades.

A l’inici de la Rambla hi ha la casa coneguda com cal Torrero, aquesta família tenia uns terrenys que utilitzaven com a camp de futbol.

Un altre local molt conegut i per on passarem és la Fonda La Rambla, un restaurant que es va obrir als anys 30 i que encara funciona.

Al final de la Rambla, entre l’avinguda Josep Anselm Clavé i el carrer Ignasi Iglésias, es va obrir a finals dels anys 20 un dels prostíbuls més populars de la ciutat, cal Saboia.

Més informació a La prostitució i Cal Saboia.

Més informació a Josep Monés.

El 4 de febrer de 1944, un avió de la companyia Iberia, de la línia Madrid-Barcelona, que portava correu i passatgers, es va estavellar contra unes cases del carrer del Prat, a l’alçada del número 7. La causa de l’accident va ser una parada dels motors de l’avió que, com a conseqüència de l’impacte, s’incendià. El foc es va estendre a les cases i en l’extinció de les flames, hi van intervenir els bombers de La Seda i La Papelera, abans de l’arribada d’efectius de Barcelona. L’accident va provocar sis morts i cinc ferits, un dels quals va morir a l’hospital. Totes les víctimes, que van quedar carbonitzades, eren del passatge.

No era el primer accident. Els pioners de l’aviació acostumaven a patir cops i trompades amb les seves avionetes. Però també n’hi hagué de més greus: el santanderí Salvador Hedilla, que va ser director de l’Escola d’Aviació entre el 1916 i l’octubre de 1917, va morir, juntament amb el periodista Josep M. Armangué, el 3 d’octubre de 1917 quan el seu avió s’estavellà prop de l’estany de la Ricarda.

Més informació a l’accident d’avió al carrer Prat.

Jaume Codina, en els seus escrits, descriu la situació de violència que es vivia al Prat als seus inicis. “Aquí, segles abans, la gent anava al treball, a les festes, a casaments, a la taverna, amb l’arma a la mà. Les armes, inseparables dels homes en tot moment. Els bàndols, i també els bandolers, proliferaven. La història del nostre poble ha fet escriure muntanyes de plets i judicis que començaven de tipus administratiu i acabaven de tipus criminal. La violència hi era a flor de pell, gairebé diríem connatural. Qüestions de límits, enveges, discussions… La major part de les baralles, cert, tenen per protagonistes joves forasters, sovint passavolants. Però l’element indígena no li va a la saga. Amb una població masculina més nombrosa que la femenina, la caça de la dona arribava a extrems com el de violacions enmig del camí o assalts amb violència a embarassades tancades a casa”.

Durant el segle XIX s’implantà de manera progressiva el servei militar obligatori, amb períodes en què el servei tenia una durada de sis, set i, fins i tot, vuit anys, amb la possibilitat de destinació a qualsevol part de l’Estat, incloses les possessions d’ultramar (Cuba, Puerto Rico, Filipines). Els joves el defugien de totes les maneres possibles, inclosa l’emigració a Amèrica. Les famílies benestants es podien permetre el luxe de pagar un substitut perquè fes el servei en lloc dels fills, mentre que les famílies modestes ho tenien molt més difícil. Al Prat, durant un temps, la comunitat assumí col·lectivament els pagaments de substituts, recaptant diners en rifes, balls i altres activitats. Però, amb els anys, van haver de ser els afectats els que assumissin les despeses. Per això es crearen societats per a la redempció del servei militar (regulades pel Reial decret de 17 d’octubre de 1863) a les quals s’apuntaven les famílies amb nois i anaven pagant quotes fins a arribar a l’any de la lleva. Si el fill era escollit en el sorteig, la societat garantia el pagament del substitut; si no, es perdia la inversió feta durant anys.

Bona part del segle XIX va estar sacsejat per conflictes i enfrontaments polítics i militars. Tot això, en el marc d’un estat endarrerit econòmicament i en què les oligarquies terratinents tenien un gran pes. La burgesia creixent, que tenia el poder econòmic real, no tenia accés als organismes de poder polítics i, al llarg del segle, van intentar assolir aquest poder. La inestabilitat política es va manifestar en canvis dinàstics, revolucions i guerres.

Les guerres més conegudes són:

• la Guerra del Francès, arran de l’ocupació napoleònica
• les guerres carlines, contra la successió dinàstica borbònica d’Isabel II
• la Revolució de 1868

Al llarg de tots aquests anys, van sorgir grups o partides guerrilleres que van fer de la violència un mitjà de viure. Més enllà d’individus moguts per ideals polítics, alguns guerrillers, en especial els que actuaven en poblacions petites, van fer del saqueig i l’extorsió la seva activitat professional tot adaptant les seves partides a la ideologia que calia representar en cada moment. Així, no és estrany trobar carlins antiisabelins que després reapareixen com a republicans.

El Prat, aïllat i sense defensa, va patir nombrosos atacs al llarg del segle. El poble, format per un nucli urbà petit i nombroses masies disperses pel territori, estava obert a qualsevol atac. Des de 1837 hi ha intents de fortificació, i només s’aconseguí fortificar el conjunt parroquial, amb l’església, la rectoria i el campanar.

Només com a exemple, entre el setembre de 1848 i el gener de 1849 va patir 11 ràtzies. Les partides atacaven les masies i s’emportaven aliments i animals i, en ocasions, segrestaven gent del poble a canvi de rescats. Però quan marxaven els guerrillers, la cosa no millorava. L’exèrcit regular obligava la població a proveir els soldats d’aliments, menjar per als cavalls i també a proporcionar-los allotjament. També hi havien de contribuir amb unes prestacions de serveis, anomenades bagatges, que sovint consistien en transports.

És famosa la revolta contra les quintes que es produí el juliol de 1845. Molts joves de la població, gairebé 90, animats i encapçalats pel secretari municipal, es refugiaren a la muntanya com a protesta pel sorteig de la lleva. Només van tornar quan van tenir garanties que no hi hauria represàlies. Això sí, les autoritats van confiscar totes les armes de la població, incloses les armes blanques.

Vegeu informació sobre guerres i guerrillers.

Durant centenars d’anys, el Prat va ser conegut amb el nom del poble de les febres, nom genèric que feia referència a les múltiples malalties que afectaven la població, entre elles el paludisme, però també la disenteria, el tifus, l’hepatitis vírica, etc. La mortalitat era tan elevada, en especial la infantil, que sense l’arribada d’immigració la població hauria retrocedit. En èpoques d’epidèmia, tal com va estudiar el Dr. Jaume Codina, moltes masies quedaven deshabitades. L’assistència sanitària no va arribar fins al segle XVIII quan es van establir al Prat el metge, l’apotecari i el barber-cirurgià. El paludisme es va mantenir fins ben entrat el segle XX, a causa, en bona part, dels conreus d’arròs.

El còlera era freqüent al Delta. L’epidèmia del 1854 és la primera àmpliament documentada a l’Arxiu municipal del Prat, fet que ens permet conèixer en detall l’evolució de la malaltia. El dia 1 d’agost es produí la primera víctima mortal i la darrera el 30 de setembre: dos mesos de durada d’una epidèmia devastadora. La població del Prat era de poc més de 1.600 persones. Pels informes del personal sanitari que atengué els malalts, en especial el metge Felip Hita, sabem que el total de població afectada va ser de 416 persones. D’aquestes persones infectades, 147 van morir, xifra que representa el 35,33% dels afectats, una proporció molt alta: 89 dones i 58 homes. La malaltia afectava persones de totes les franges d’edat, perquè el contagi es transmetia a la unitat familiar, però el nombre de morts augmentà significativament entre la canalla de 0-5 anys i la gent gran. La major mortalitat entre les dones s’explica per la seva major exposició al contagi en tenir cura dels malalts de la llar. El deficient estat higiènic dels habitatges facilitava la propagació.

Un dels temes conflictius del segle XIX va ser la construcció d’un nou cementiri.

Més informació a La noia del pou al cementiri.

Més informació al cementiri vell.

Es pot acabar l’itinerari amb una visita al cementiri on podrem contemplar làpides de diferents estils, així com visitar les tombes d’alguns pratencs il·lustres. En podem destacar les de Jaume Casanovas, Josep Monés i Amat, Rosa Alvàrez, Josep Colominas Vergés, l’alcalde Antoni Martín Sánchez, etc.