El Prat nocturn - L'any de les ombres

La plaça està dedicada al farmacèutic Ramon Roigé i Badia. Tarragoní, nascut a Cabacés l’any 1856 i mort al Prat el 1932. La seva farmàcia estava situada al carrer d’Ignasi Iglésias.

Ramon Roigé i Badia cursà la carrera de Farmàcia a la Universitat de Barcelona i s’establí al Prat a l’adquirir la farmàcia, propietat de Ramon Arandas, que estava situada a la plaça de la Vila. Pocs anys després l’acabà traslladant definitivament a l’antic carrer de Tos (actual carrer d’Ignasi Iglesias).

Col·laborà amb revistes científiques i va ser autor, entre d’altres, d’un estudi sobre la flora pratense, La Flora del Prat de Llobregat, premiat pel Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, i d’un altre treball sobre l’eclipsi de sol del 1905, pel que també va rebre un premi de l’Acadèmia de Ciències. Participà a diversos certàmens i Jocs Florals arreu de Catalunya, on va obtenir diversos premis relacionats amb els seus treballs dins el camp folklòric, històric i literari.

Va ser secretari del jutjat i posteriorment jutge municipal, aquest últim càrrec el va exercir des de 1912 fins a 1925. Morí l’any 1932.

El 1969, el Ple municipal acordà atorgar a una plaça el nom de Plaça Roigé i Badia, en reconeixement a la seva labor professional i per la seva estreta vinculació amb la ciutat.

Pau Casals va néixer al Vendrell l’any 1876 i va morir a San Juan, Puerto Rico, l’any 1973. Fou un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació d’El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins del modernisme català. Promogué fundacions per a l’impuls i la divulgació de la música.

Pau Casals ha estat un dels violoncel·listes amb més talent del segle XX. Reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d’orquestra del seu temps, continua avui dia sent una icona musical de referència.

Com a violoncel·lista va aportar canvis innovadors en l’execució del violoncel, que va convertir en un gran instrument solista. Com a director i mestre, buscava igualment la profunditat expressiva, l’essència musical que ell aconseguia amb el violoncel. Fritz Kreisler el va definir com «el rei de l’arquet» i Eugene Ormandy va dir de Pau Casals: «No és solament el més gran violoncel·lista, sinó possiblement el músic viu més extraordinari del món»

Les primeres grans fàbriques del Prat van ser La Papelera Española i La Seda de Barcelona. Totes dues tenien una gran necessitat de mà d’obra, que creixia en paral·lel a les ampliacions de les fàbriques. L’arribada de la indústria va permetre la incorporació femenina al treball industrial, malgrat que això no suposà cap canvi en el rol tradicional; tret de comptades ocasions, no va permetre un grau d’independència econòmica i social de les treballadores.

Les noies entraven a les fàbriques molt joves, moltes amb 14 o 16 anys. En molts casos, no els feien contractes fins a arribar a l’edat laboral legal.

El fet que les noies fossin tan joves feia que, moltes vegades, el tracte fos molt paternalista. Les noies passaven de l’escola, amb una formació bàsica, a la fàbrica.

La majoria de les joves que treballaven vivien amb els pares. Moltes noies començaven a treballar impulsades per la necessitat econòmica de la seva família. Donaven tot el sou a la família. Elles se’n quedaven una petita part que servia per a les seves despeses personals i que, tot i ser minsa, els donava una certa sensació d’independència. La part que es quedaven, en la majoria dels casos, era la de les hores extres treballades, una assignació decidida pels pares, etc.

Les noies acostumaven a deixar la fàbrica quan es casaven. Durant anys, era una obligació contractual i s’incorporava com a clàusula obligatòria. El pes del costum social era molt fort i, quan van deixar de ser obligatori, moltes noies continuaven deixant la feina per matrimoni o, en ocasions, retardaven el comiat laboral fins al primer embaràs. A partir dels anys setanta es va començar a trencar amb aquest costum, fet que va ser més habitual amb el pas dels anys.

A final dels anys seixanta s’aprova el pla parcial de cal Saio, que implicava l’aparició d’un polígon industrial en una zona d’expansió urbana del municipi.

La urbanització de l’entorn de la Carretera de la Marina es va dur a terme, bàsicament, al llarg dels anys setanta, un moment de fort creixement demogràfic de la ciutat, tant per l’arribada de famílies que s’instal·laven al Prat com pels naixements de fills i filles dels immigrants dels anys seixanta. Per això, una de les característiques urbanístiques de la zona va ser la construcció d’escoles per cobrir les mancances en places escolars, tot i que, durant uns anys, es van haver d’habilitar aules prefabricades.

El creixement continua els anys vuitanta, amb la urbanització de l’avinguda del Pare Andreu de Palma. A l’espai delimitat per aquesta avinguda i el carrer de les Moreres s’ubiquen, amb el temps, diferents serveis i centres municipals, com el Centre de Promoció Econòmica, La Capsa, el Centre Esportiu Estruch i el CAP Ramona Via, inaugurat l’any 1998.

Andreu de Palma (Manuel de Lete Triay) va ser un frare caputxí nascut a Palma, Mallorca, ciutat de la que adoptà el seu nom religiós, el 1889 i morí el 1963.

Afeccionat a la història, el 1936 va visitar la parròquia del Prat per dirigir unes pregàries. Es va interessar per l’arxiu parroquial i d’acord amb una entitat de l’època, va decidir dur a terme un estudi històric del Prat.

Poc després començà la Guerra Civil, i retornà a Mallorca. Portava una maleta amb uns documents de l’arxiu parroquial del Prat, els únics que es van salvar de la destrucció del temple i la rectoria i també de l’ incendi del convent dels caputxins a Sarrià, on hi vivia.

El llibre, finalment, es publicà l’any 1958 i va ser el primer llibre editat sobre la història del Prat.

Durant la Festa Major de l’any 1945, el dia 28 de setembre, s’estrenà la sardana La Festa Major del Prat, musicada pel mestre Jaume Ventura i Tort i amb lletra del pratenc Ferran Casanovas Civit.

La sardana La Festa Major del Prat va ser estrenada per la cobla La Principal del Llobregat i s’enregistrà per primer cop la nit del 10 de febrer de 1949, durant un festival organitzat per la Cervantes a l’Artesà. L’any 1973 s’edità en disc, juntament amb cinc sardanes del mestre Ventura i Tort dedicades al Prat, amb el títol Sardanes al Prat, amb la participació de la Cobla Barcelona i l’Orfeó Atlàntida.

L’any 2009 la sardana La Festa Major del Prat es rejovení gràcies a una iniciativa de La Capsa. Tres joves músics de la ciutat en feren les seves pròpies versions i la iniciativa s’ha anat repetint. Ara, aquesta sardana continua reinventant-se cada any, sense perdre els seus trets característics, i sona a ritme de pop, folk, mestissatge, funky, hip-hop… per arribar a un públic jove més ampli.