Sereno i veïna

Sereno.- les set i serenoooo

Sereno.- les vuit i serenoooo

(es passeja amunt i avall repetint la cantarella)

Sereno.- les vuit i...però que és tot aquest colla de gent? Es pot saber on aneu a aquestes hores? Que no sabeu que hi ha toc de queda per l’epidèmia de grip...i que heu de mantenir la distància? Va, braços en creu i que no us toqueu. I les mascaretes? Tu. Ben posada , que és pel nas, no per la papada. I vostè senyora, ja pot dissimular, ja, que he vist que se l’acabava de posar... Bé, com deia...

Senyora.- Perdoni, perdoni...(es va obrint pas entre la gent) Sereno?

Sereno.- Senyora, una mica de respecte a l’autoritat, Senyor Sereno, per a vostè.

Senyora.- ai, vostè perdoni, bé que no eres tan primmirat l’altre dia quan em demanaves per ballar a l’Artesà.

Sereno.- I potser si m’haguessis dit que si, enlloc de triar al Pepet colomaire, ara et tractaria amb més...bon to.

Senyora.- Això, Joanot, és una abús d’autoritat i un micromasclisme... (parlant amb el públic) calla, que em penso que aquesta paraula encara no l’han inventat...però que consti que ho és.

Sereno.- Carmeta...vull dir, senyora, no ens enfadem que la nit és freda i per aquest camí no arribarem enlloc. I jo tinc a tota aquesta gent que encara no sé ni que volen.

Senyora.- Doncs jo si que ho sé. Em penso que han dit que van al teatre, però com que els artistes no són mai puntuals, que s’esperin una mica que això meu és més urgent.

Sereno.- Ves, urgent, urgent ho és tot. Encara no he fet la ronda per tot el poble i haig de comprovar que tots els llums funcionin bé....i per acabar-ho d’adobar tota aquesta gentada

Senyora.- I mira que n’ets de pesat. Que ja et dic que poden esperar. Que això meu és més urgent.

Sereno.- ja veig que si no et faig cas, m’entretindràs tota la nit i no podré fer la meva feina. (es posa professional seriós) Què li passa senyora? En què la puc ajudar?

Senyora.- Per fi, tu, ara m’escoltes. Doncs mira, que no trobo les claus i ara no puc entrar a casa. El pare a aquesta hora deu estar a l’autonomista amb els amics, que avui tenien reunió de junta, i la mare ja saps que sordeja i per més que m’hi escarrassi no em sentirà. Què em podries obrir la porta? Això també és feina teva, oi?

Sereno.- o o o, obrir-li la porta. Ja ho ha dit vostè això. Què es pensa? Que vaig obrint la porta a qualsevol?. Com sé jo quines intencions té? Potser és una lladre vostè, i jo li faria la feina

Senyora.-Va Joanot, no m’ho facis això. Que ens coneixem de petits, de quan jugàvem junts aquí mateix, al carreró de cal llebre. Si havies estat a casa meva a berenar i la mare et donava pa amb vi i sucre!. 

Sereno.-Ui si ha plogut des de llavors!

Senyora.- Veus com te’n recordes! Et prometo que el proper ball el faré amb tu. Si aquest colomaire només el volia per fer-te posar gelós.

Sereno.- Ho dius ara per què t’interessa, que això no t’ho creus ni tu!. Però no pateixis que jo seguiré demanant-te per ballar. I ara deixem atendre aquesta gent i després anem a obrir la porta de casa teva. (al públic) Així que vostès volen entrar al teatre oi?

Senyora.- Va Joanot, que ja t’he dit on van i ara si que fan tard.

Sereno.- Va, apartin-se i deixi’m lloc per obrir la porta, que aquesta feina és molt delicada. (Treu una argolla plena de claus grans –o alguna cosa semblant. Va provant, però cap li entra) carai tu. Si que és complicat això.

Jove.- (surt de darrere el públic és una persona de sala amb samarreta Artesà) Em permet senyor? (passa la targeta magnètica i obre la porta). Bé, ja ho tenim això.

Sereno.- Només em faltava això. Ja em veig a venir que aquesta gent em prendrà la feina. I vostès, vagin passant.  Va Carmeta, anem a casa teva, t’obro la porta i tu em podries fer pa amb vi i sucre per recordar els vells temps, que m’has fet venir les ganes.