El Prat nocturn - L'any de L'Artesà

Els personatges són Pere Casanovas Moliné, conegut com a Peret de l’Esbirro, nebot de Jaume Casanovas, que va ser durant dècades un dels personatges més influents del Prat. Ell era l’administrador de les propietats del seu oncle i també de les d’en Ferran Puig. Això volia dir que tot el que passava als camps pratencs ho controlava ella i que moltes de les famílies del Prat en depenien econòmicament. La seva influència econòmica també la va traslladar a la política i era l’home que manava a l’anomenat “partit vell” que durant anys controlava el poder municipal.

El Centre Artesà era una de les entitats més antigues del Prat, fundada el 1883, es dedicava a promoure la cultura, la lectura, el teatre i el debat. Si bé va funcionar uns anys sense massa dificultats, les diferències socials i econòmiques entre els seus components van acabar generant tensions internes. Però el detonant va ser les disputes polítiques entre els socis. L’entitat es dividí en dos grups: uns partidaris, el partit vell, i l’altre partidari, del partit nou. La ruptura es materialitzà el 1919 i es crearen dos entitats. Una es va mantenir al local que ja tenien a la Plaça i ens constituí com a Centre Autonomista. L’altra es queda el nom, Centre Artesà, i construí un nou local, espectacular en el Prat de l’època, com a mostra del seu poder.

Àngel Guimerà és un dels grans poetes i dramaturgs de la literatura catalana. En el seu temps tenia un gran reconeixement popular i era un dels autors preferits del públic pratenc. Les seves obres es van representar al primer Artesà (una d’elles per Margarida Xirgu) i van continuar a l’Autonomista i a l’Artesà.

L’homenatge que ens explica Guimerà va passar el 1920, un el de l’Artesà, i l’altre el de l’ajuntament amb la posada del seu nom a l’actual carrer del Centre, canviat pel franquisme perquè Guimerà era massa catalanista per al règim.

El sereno era un vigilant municipal nocturn que vetllava pel descans del veïnat. A les poblacions més grans n’hi havia més d’un que treballen per zones o barris.

Habitualment era personal en plantilla i cobrava un sou, però acostumava a tenir uns ingressos extres per les propines dels serveis. Els més grans recordareu les postaletes que repartien, porta a porta, per les festes de Nadal tot demanant “aguinaldo”, estrenes en català correcte.

Entre les feines més habituals era posar pau a les baralles nocturnes, acompanyar a algú “perjudicat” per l’alcohol a casa seva, avisar el metge o la llevadora, obrir portals.

Anaven uniformats i equipats amb un bon manat de claus. Van arribar fins als anys setanta del XX.

L'hostal sorgí, inicialment, de la necessitat d'hostatjar i alimentar els paletes que treballaven en la construcció del temple. Al peu del camí ral, tenia com a clients els viatgers i ramaders de pas cap a Barcelona que feien servir la barca.

L'hostal començà a funcionar cap al 1580 i va estar en actiu durant quasi tres segles. En el seu origen era un edifici modest, fet d'obra, que al segle XVII és descrit com una barraca. Cap al 1725, el consell municipal aconsegueix un terreny per edificar-hi un nou hostal, que també va funcionar com a taverna, botiga i fleca. S’hi venia pa, vi, aiguardent, oli, pesca salada, sucre, especies, arròs, fideus, la dieta habitual de l’època i neu, que en realitat era gel que servia per a conservar els aliments.

Aquest nou hostal tenia planta baixa i pis. Als baixos hi havia una sala amb un taulell i algunes taules, la cuina i l'estable. Al pis de dalt, es trobaven els llits per als viatgers o visitants.

Què hem de dir de la noia del pou que no conegueu? Avui l’hem pogut veure en un dia normal, fent el que acostumava a fer. Hem imaginat com seria el darrer dia de vida.

Al costat de l’hostal s’hi va construir un pou per abastar d’aigua la població. Era públic i una de les funcions de l’hostaler era tenir-hi cura. En el 1742, la nostra noia del pou hi va caure i es va ofegar. No va tornar a passar perquè es cobrí amb una portella de fusta.

Un dels temes conflictius del segle XIX va ser la construcció d'un nou cementiri. L'antic cementiri, al costat del temple parroquial,  havia quedat petit i la població anava creixent i les lleis sanitàries de l’època obligaven al seu trasllat fora dels nuclis de poblacions.

L'any 1850 l’Ajuntament aprovà la construcció d'un de nou cementiri que s'havia de situar lluny de la zona urbana. Els primers conflictes van sorgir amb el propietari dels terrenys escollits, Jaume Tos, que no estava d'acord amb el preu pactat. Però els enfrontaments més greus van ser amb el rector de la parròquia, van retardar les obres.

Finalment el seny s'imposà després de les oportunes ordres de les superioritats civils i religioses) i el nou cementiri entrà oficialment en funcionament l'any 1858, tot i que encara van continuar els plets amb Tos.

Els episodis que han sortit en aquesta escena van succeir realment i les baralles van arribar a tal extrem que hi van haver d’intervenir el bisbe i el governador.

En aquesta escena ens hem pres una petita llicència, perquè la Gilda no es va projectar a l’Artesà sinó al Monmari i tal i com explica en el llibre de memòries que va escriure en Fermí Marimón “Quan vam fer la Gilda”. A l’Artesà, massa conservadors, no es van atrevir a projectar-la, mentre que el Monmari, que estava començant, necessitava un ganxo de taquilla. Perquè, tot i els talls de censura, la pel·lícula va anar acompanyada d’una fama de provocadora i des dels púlpits, molts capellans inclòs el del Prat, prohibien que els fidels l’anessin a veure.

A l’Artesà es va fer cinema, com a principal activitat, des de final de la guerra fins el 1983.

A la postguerra el cinema era molt popular per què, a un preu relativament assequible, permetia una bona estona d’esbarjo de les misèries quotidianes.

Conscient d’això, el franquisme va establir una fèrria censura que abastava tots els àmbits, des de la moral a la política.

Les pel·lícules, en aquells anys eren de cel·luloide i es tallaven i s’empalmaven sense massa problema. Les primeres còpies s’estrenaven a les sales importants de les grans ciutats i desprès anaven voltant pels pobles en funció de la seva capacitat. Quan arribaven a llocs com el Prat, per la censura i l’ús,  les còpies s’havien trencat i empalmat tantes vegades que estaven plenes de rallades i saltaven les seqüències quan es projectaven, davant de les queixes airades dels espectadors.

Ara el món digital és una autèntica revolució en l’exhibició, però les sales aguanten com poden l’embat de les plataformes de streaming. Al Prat, de 4 cinemes es manté heroicament el cinema Capri.

Els balls eren una peça fonamental a la Festa Major. En una època de repressió i restriccions, era un dels pocs espais on els joves podien socialitzar, sempre sota la mirada vigilant de les famílies.

L’Artesà feia els balls més luxosos, inclòs el de gala, però totes les entitats competien per estar-hi a l’alçada. El més popular era el de l’envelat que es muntava en una estructura mòbil de lloguer i que facilitava un espai cobert que protegia de les inclemències del temps, i tenia una gran capacitat per acollir assistents.

La tradició de l'envelat va arribar fins als anys setanta del segle XX.

Els darrers anys els llogava l'Ajuntament i acollien orquestres i cantants de moda.

Anem a contemplar, una mica d’amagat, un d’aquests balls.