El Prat nocturn - El primer any

Durant segles, els escassos pobladors del Delta vivien quasi aïllats. La manca de camins importants i la presència del riu dificultaven les comunicacions. El riu es travessava a gual i, a partir del 1234, segons les darreres investigacions de Jaume Codina, s’estableix una barcassa de pas.

Moltes comunitats neixen a partir d’una cruïlla de camins, a partir de la qual s’articula la vida col·lectiva. Aquest és el cas del Prat. Els modestos camins de trànsit reduït confluïen al voltant de les restes d’un estany, conegut amb el nom d’en Moragues, que servia de repòs per a les persones i els ramats que anaven a buscar la barca. Aquí s’aixecaren les primeres construccions que van anar donant forma a l’actual plaça de la Vila, el nucli original a partir del qual van néixer els carrers principals i tota la xarxa de carrers secundaris que aniran donant forma al primitiu nucli urbà.

Tots ells, camins i carrers, tenen el seu origen en antics braços secs del riu perquè el sòl era més compactat i ferm i feia més fàcil el pas de carruatges i ramats. Amb el temps, en aquests vells camins s’obriren els primers carrers.

El nucli urbà de la població no existí fins el segle XVIII quan s’instal·laren menestrals i artesans. La major part  de la població vivia al camp, en modestes construccions o a les masies que s’anaven aixecant amb pedra portada de les pedreres de Montjuïc.

Durant anys, l’únic sistema per creuar el riu, en el terme del Prat, va ser el de gual, que consisteix a aprofitar les parts en que l’aigua és més baixa i el fons prou ferm com per poder passar-hi caminant. Si no, l’alternativa era anar riu amunt a buscar algun pont, com ara el del Diable de Martorell o el de Sant Boi (acabat el 1303), que no sempre eren transitables perquè van caure diverses vegades.

Aquesta situació es mantindrà fins que entrà en funcionament, des del segle XIII, l’establiment de la barca de passatge. La referència més antiga que se n’ha pogut localitzar és de l’any 1234. La ciutat de Barcelona n’era la propietària i l’arrendava al millor postor. El Prat en va tenir la propietat a partir de l’any 1343.

La barca era emprada per la gent del Delta i pels ramaders que traslladaven els seus animals a Barcelona. Mentre esperaven el torn per pujar-hi, el bestiar podia reposar bevent en les restes de l’anomenat ‘estany d’en Moragues’, en aquell moment ja quasi sec, i que es trobava al peu de l’antic camí ramader anomenat ‘carrera Bovatera’.

El servei de la barca es va mantenir fins ben entrat el segle XIX, però va deixar de ser un sistema pràctic per a una població que anava creixent. Cada cop més, la gent del Prat preferia travessar el riu pels guals naturals, a causa dels increments en les tarifes de pas. També, sovint, quan els arrendaments s’establien per separat, agafaven la barca de Sant Boi si amb això s’estalviaven unes monedes. Tot plegat ocasionà, sobretot al segle XVIII, nombrosos plets promoguts pel concessionari del servei, que es queixava de les pèrdues econòmiques que tenia.

L’actual carrer Major era l’antic camí de la Barca i el pas anava per on ara hi ha el pont de l’autovia de Castelldefels.

El pas de la barca va ser fonamental en la formació del Prat. Eren molts els viatgers, pagesos i ramaders que es traslladaven a Barcelona per negocis i la barca facilitava els desplaçaments. Els camins que hi portaven, acabaven confluint en un punt que coincidia amb l’estany d’en Moragues on els pastors hi feien beure els seus ramats. En aquesta confluència de camins es van anar aixecant les primeres construccions del nucli urbà.

Fins a finals del segle XVII el nucli urbà del Prat encara no existia La vida municipal estava regida per un consell de propietaris, la majoria barcelonins que havien redactat unes ordinacions l’any 1636. Les reunions del Consell es feien a la rectoria o a la casa d’algun dels propietaris més importants.

L’allunyament del centre oficial de poder i la multiplicació dels problemes locals que no eren atesos adequadament, va fer créixer entre la gent del Prat el sentiment de comunitat.

L’any 1689, el rei Carles II va reconèixer la personalitat jurídica plena del Prat, mitjançant un privilegi reial a partir del qual es van redactar unes ordinacions per al govern municipal i es va constituir un consell pratenc amb competències plenes. Aquest consell el formaven un sagramental o batlle, dos jurats i disset caps de família

Cap al 1730, es va aixecar l’edifici del comú que, a més de ser la seu del consell municipal, era residència del secretari, presó i escola.

A començament del segle XX, el vell casalot del comú tenia greus deficiències i les autoritats municipals es van plantejar la construcció d’un edifici nou. L’aprovació del projecte s’acordà en el Ple municipal del 14 d’agost de 1904. La nova casa consistorial, aixecada en el mateix solar que ocupava l’edifici vell, va ser projectada per l’arquitecte municipal Joan Feu i Puig i les obres van ser executades pel mestre d’obres Albert Feu Guilera.

El cost total de les obres va ascendir a 43.000 pessetes i l’Ajuntament s’endeutà durant anys per poder fer front a les despeses. El deute va ser tan important que es van demanar ajuts econòmics als grans propietaris forasters i es van emetre obligacions.

Amb els anys, s’hi van anar fent reformes, algunes de poc volum i altres que afectaren el conjunt de l’edifici. Així, a finals de 1916 s’aprovà la construcció dels sanitaris i el 1933 s’acabà la instal·lació de la calefacció central amb aigua calenta.

El Prat no parava de créixer i les dependències municipals van quedar petites. L’any 1963 es van executar les obres d’ampliació de la Casa de la Vila,per a la construcció de noves oficines, que comportà la modificació de la façana lateral oest i la substitució de l’antiga font del comú. Amb la reforma del 2002, la font es va canviar de costat, a la banda del carrer Major, per tal de conservar aquest element testimonial d’interès històric.

Entre el 1983 i el 1984 es van fer noves reformes interiors de l’edifici, mentre es començaven a buscar nous emplaçaments per a bona part dels serveis municipals: carrer Centre (1985), carrer Major, 24 (1985 i 2004 ), Brigada (1994), Policia Local (1994) i Promoció Econòmica (1996). 

L’any 2002 es va inaugurar la darrera remodelació de la Casa de la Vila.

L’edifici de l’Ajuntament està catalogat com a Arquitectura pública dins del Catàleg de Patrimoni Arquitectònic aprovat l’any 2004.

L’edifici del Teatre Modern va ser construït al 1930 seguint el projecte de l’Arquitecte municipal Emili Gutiérrez Díaz. Aquest edifici d’inspiració neoclàssica, nascut originàriament com a cinema, s’aixeca sobre l’antiga Sala La Moderna, un dels locals d’esbarjo més populars des de començaments d’aquest segle.

El nou Modern, emprat també com a local de varietats, va ser expropiat després de la Guerra Civil i fins a la inauguració de la cripta l’any 1948 s’hi van fer els oficis religiosos. Tornà a funcionar com a cinema fins a l’any 1985, en què tancà definitivament les seves portes. L’any 1991 va ser adquirit per l’Ajuntament que l’ha destinat a teatre.

Nascut originàriament com a cinema, substituïa l’antiga Sala La Moderna (1906), un dels locals d’esbarjo més populars des de començaments del segle XX.

Després de la Guerra Civil, el local fou requisat i convertit en església provisional fins la inauguració de la cripta, el 1948.

Aquell mateix any, 1948, va ser retornat als seus propietaris i recuperà les activitats que, des del seu origen, l’havien caracteritzat. El local reprengué les projeccions cinematogràfiques i tornà a acollir balls i varietats, especialment durant els mesos d’estiu.

A partir de 1960, i fins el 1985, data del seu tancament definitiu, es dedicà exclusivament a les projeccions cinematogràfiques. L’any 1991, el Moderno va ser adquirit per l’Ajuntament del Prat i es destinà a teatre i espai polivalent que acull alguns dels actes més destacats de la ciutat.

L’edifici està catalogat com a Arquitectura pública dins del Catàleg de Patrimoni Arquitectònic aprovat l’any 2004.

El carrer que porta el nom d’Eusebi Soler, des dels inicis, era un carreró de poc trànsit emprat pels usuaris de la Sala la Moderna en els descans de les funcions per sortir a xerrar, fumar i ... alliberar-se. Per això era conegut popularment com a carrer dels Pixats.

En realitat, Eusebi Soler té un paper molt important en la història del Prat en ser el constructor del canal de la dreta del riu Llobregat que va permetre portar aigua a moltes terres i contribuir al canvi de l’agricultura de secà a la de regadiu: la primera font de prosperitat de la història del municipi.

Cap a 1817 s’inicia el projecte de construcció del Canal de la Dreta , impulsat per propietaris del Pla del Llobregat. Malgrat comptar amb importants suports, estatals i locals, així com la demanda d’amplis sectors de la pagesia, el projecte no reeixí.

Arran de l’arribada de nous propietaris a les terres del Delta, en especial al Prat, molts d’ells compradors de terres desamortitzades, el 1849 s’inicià de nou l’obra de construcció d’un canal a la dreta del Llobregat. Aquest projecte compta amb nombrosos problemes tècnics, econòmics, naturals, etc.

Finalment, el 1855, s’atorgà la concessió per a la construcció del canal a Eusebi Soler, enginyer i propietari, fill d’un dels impulsors del projecte inicial.

Encara que també amb problemes, Eusebi Soler aconseguí acabar l’obra.

Entrat el segle XVI, bona part dels pagesos i dels propietaris locals de l’Illa de Banyols i del Prat de Sant Boi van promoure la creació d’una parròquia pròpia. Es queixaven de la llunyania de les parròquies respectives i del perill que suposava creuar els braços de riu per arribar-hi a causa de les freqüents inundacions. Alguns grans propietaris barcelonins, amb interessos en aquest sector del Delta, van impulsar i afavorir el moviment segregacionista.

Tot accedint a aquesta voluntat, l’any 1544 el papa Pau III atorgava una butlla fundacional i el procis s’iniciava malgrat les resistències, en algun punt violentes, de les parròquies a escapçar, Santa Eulàlia de Provençana i Sant Baldiri de Llobregat. Finalment, la butlla es va ratificar l’any 1556 amb un nou pronunciament de Roma a favor dels habitants del Prat. El nou temple, dedicat a Sant Pere i Sant Pau, es va començar a construir prop de la Riera Vella, a la banda de Sant Boi, en dues mujades de terra —una hectàrea, aproximadament— cedides per l’hisendat barceloní Joan Amell, propietari del casal senyorial de Can Peixo Vell.

El conjunt parroquial estava format per l’església, el cementiri, la rectoria i altres annexos. Tenia com a límit est l’antiga Riera Vella, que passava per l’ac­tual Carrer Major, i com a límit sud el camí de la Ribera, l’actual carrer del Dr. Soler i Torrens. Els diferents edificis i espais es van disposar, des de l’inici, al voltant d’una petita plaça, on hi havia una creu, primer de fusta i més tard de pedra. Al segle XVIII la propietat es va envoltar d’un marge o clos de protecció davant les avingudes del riu.

El 18 de juliol de 1936 es produïa l’aixecament militar que va motivar la posterior Guerra Civil. En zona republicana, una de les conseqüències immediates fou l’esclat d’un ampli episodi revolucionari i la formació dels comités de milícies antifeixistes com

a òrgans efectius de govern. Seguint la tradició dels avalots i bullangues del segle XIX i de la recent Setmana Tràgica (1909), en els primers dies posteriors a l’aixecament militar va tenir lloc una important onada d’atacs de signe anticlerical. Al Baix Llobregat, els esdeveniments van ser ràpids i, a finals del mes de juliol, pràcticament totes les esglésies parroquials de la comarca havien estat assaltades i cremades i atacats tota mena d’edificis religiosos o vinculats a congregacions i associacions catòliques. L’Església era vista per un ampli sector de les classes populars com una institució tradicionalment privilegiada i conservadora que en aquell moment donava suport i cobertura ideològica als militars revoltats. Va ser un fenomen violent en el que molts eclesiàstics van perdre la vida i que va afectar greument el patrimoni històric en forma d’edificis, objectes i arxius.

El Doctor Joan Soler i Torrens, s’instal·là al Prat el 1908. Uns anys després obrí un consultori al carrer de la Ribera. Des del 1947, la seva consulta, convertida en clínica, era el lloc escollit per la majoria de dones del Prat per tenir els seus nadons.  La clínica tenia 10 habitacions individuals i les parteres s’hi estaven una mitjana d’una setmana per tal de recuperar-se. Al doctor Soler el va succeir el seu fill, el doctor Joan Soler Feu i s’hi van continuar atenent parts fins el 1975, data en què la clínica va tancar definitivament.

La Ramona Via era llevadora, va néixer el 1922 a Vilafranca del Penedès i amb tres anys, es traslladà al Prat, residència que només abandonà durant la Guerra Civil on s’està al Penedès (les Cabanyes). Amb només 14 anys aprova els estudis d’infermeria que ha de reprendre després de la Guerra, perquè el títol no li serveix i completa els estudis de llevadora. Mentre tant comença a escriure el que serà Nit de Reis.

Hi va haver altres llevadores molt conegudes, com la Maria Farré o la Maria Goñi. En la memòria de molt de nosaltres també ha quedat la imatge de la popular Teresina posant-nos injeccions.

La família Ponsich era la propietària de la finca de can Peixo. Els Ponsich, per via matrimonial i herències es relacionen amb les famílies propietàries més antigues del Prat: Amell, Llobregat, San Joan…

El centre de la finca era la masia de Can Peixo vell, masia basilical construïda al segle XVI. En aquells anys, segurament cap al 1933, la masia va ser comprada per la companyia MZA, precedent de RENFE, per a futurs usos ferroviaris. Aquests usos no es van donar mai i la masia va ser enderrocada el 1957. Els finestrals, després de la intervenció municipal amb Jaume Codina a l’alcaldia, van ser traslladats tres als jardins de Torre Muntadas i un a la zona de jocs infantils del nou parc.

M. Pilar de Ponsich i de Sarriera, la darrera propietària, va vendre a l’ajuntament del Prat la finca de can Peixo, després d’un llarg període de negociacions. L’acord es materialitzà l’any 1931 i s’amplià el 1935. Aquesta part de la finca se sumava a les vendes anteriors que van donar lloc a l’entorn del carrer de Mossèn Cinto Verdaguer. A la finca s’hi va construir un parc, una zona esportiva i s’inicià la construcció d’una escola, que va quedar interrompuda per la Guerra Civil.

Una de les grans preocupacions del Prat, fins a ben entrat el segle XX, va ser el deficient estat sanitari, amb aigües estanyades i zones inundades permanentment que afavorien la propagació de malalties, entre elles el paludisme, contagiat per la picada del mosquit anopheles. Una d’aquestes zones era el Fondo d’en Peixo. L’adquisició per part de l’ajuntament va comportar el sanejament de tota la finca.

L’any 1933, els antics masovers de Can Peixo Vell van construir una altra masia en substitució de l’antiga, que encara es conserva actualment en una cruïlla de carreteres, davant del Mundiauto, aproximadament.

El gener de 1885, Leocadia Rogés i Martell, vídua de Joaquim Casanovas i Rubió, ven una finca que posseïa al terme municipal del Prat. El comprador és Josep Muntadas i Rovira, un dels fills de Josep Antoni Muntadas, fundador de la important indústria cotonera “L’Espanya Industrial”. Una de les clàusules del contracte de venda obligava el nou propietari a edificar en un termini màxim de dos anys.

La família Muntadas volia construir una torre d’estiueig que encarrega al destacat mestre d’obres barceloní Lluís de Miquel i Roca. En desconeixem l’arquitecte del projecte. A finals del mateix any 1885 les obres de construcció s’havien acabat.

L’edifici, d’estil eclèctic, contrastava profundament amb la resta de construccions del poble, molt més modestes, com corresponia a la situació econòmica dels seus habitants. La casa té una part de planta baixa, pis i golfes i una altra part únicament amb planta baixa i terrat amb una superfície total de 260 metres quadrats.

L’ any següent, el 1886, Josep Muntadas i Rovira ven la torre al seu germà Maties, que va ser director de l’ Espanya Industrial del 1882 al 1924. També va ser tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona amb Rius i Taulet i Alfons XIII el va nomenar compte de Sants.

El 1894 Maties Muntadas va tornar a vendre la Torre del Prat al seu germà Josep que en serà el propietari fins l’any de la seva mort (1925) . L’any següent, el 1926, la seva vídua, Bienvenida Pinzà, l’única hereva ja que va morir sense fills, ven la propietat a Fe Morodo Díaz.

En començar la Guerra Civil la torre va ser ocupada pel PSUC, partit fundat el 23 de juliol del 1936, que hi instal·là la seva seu. Després de la Guerra va ser ocupada per la “Falange Española y de las JONS” que en els primers moments de la repressió franquista, hi portava els detinguts per interrogar-los.

L’any 1947 l’Ajuntament del Prat comprà a la seva propietària, Fe Morodo, la Torre Muntadas per dedicar-la a activitats culturals, segons consta a l’acord de la Comisión Gestora Municipal del 15 de setembre del mateix any.

L’edifici ha tingut una activitat variada, tot aprofitant la rellevància de la construcció. Després de la compra per part de l’Ajuntament es convertí en seu del Consejo Local del Movimiento i de l’organització sindical del règim, la CNS (Central Nacional Sindicalista). També hi tenia la seva redacció el setmanari “Prat”, que es publicà entre els anys 1950 i 1972. A les golfes de l’edifici, a finals dels anys 50 i primers dels 60, s’organitzaven, amb el nom de La masia, tertúlies i vetllades literàries i, anys més tard, s’hi instal·là el Casal de la Joventut.

Des del curs 1958-1959 allotjà la primera escola bressol municipal de manera provisional fins a la inauguració de l’escola Sol Solet, al Fondo d’en Peixo, l’any 1962. L’any 1969 acollí la primera biblioteca municipal, després traslladada a la Torre Balcells.

L’any 1977 s’ inaugurà a la planta baixa una Sala d’Art amb el nom de l’artista Josep Bages, pratenc d’adopció. Les golfes de l’edifici són la seu del grup de teatre Kaddish, que ha dut a terme una important activitat cultural a la població des de la seva fundació el 1975.

Als jardins de la Torre Muntadas, hi podem trobar tres finestres d’estil gòtic procedents de l’antiga masia, ja desapareguda, Can Peixo Vell.

L’edifici està catalogat com a Arquitectura pública dins del Catàleg de Patrimoni Arquitectònic aprovat l’any 2004.

En desconeixem els orígens d’aquest interessant edifici que, originalment, era una torre aïllada de planta baixa, dues plantes i golfes, amb coberta a dos vessants i torratxa – miranda a la part superior.

El nom més antic que es coneix de la finca de la que formaria part la torre, és el de Mas Cortit, finca que passà a mans de Joan Vallbona Marí, natural de la Conca de Barberà, que hauria de ser el promotor d’ aquest edifici. Vallbona llegà la propietat, l’any 1864, a la seva filla, Dolors Vallbona. A la mort de Dolors Vallbona, l’any 1906, la finca va ser heretada pel seus fills: Josep, Francesc, Enric i Ventura Balcells i Vallbona. La Torre era el centre de l’explotació agrícola i ramadera dirigida pels masovers i les parts nobles de l’edifici hostatjaven els propietaris quan visitaven la finca, en especial a l’estiu.

Els propietaris aixecaren edificacions de caràcter rural annexes a la Torre com ara, coberts, estables i tanques. Poc després d’heretar, els germans Balcells i Vallbona van començar a demanar permisos per aixecar cases als límits de la seva propietat, el predi Balcells, que anaven, de nord a sud, de l’actual carrer Gavà al de Narcís Monturiol i, d’est a oest, dels carrers de Frederic Soler a Jaume Casanovas.

Amb l’arribada de la Guerra Civil les propietats dels Balcells són col·lectivitzades. L’històric edifici passà a ser controlat per la CNT i una part es destina a colònia d’estiu per a nens refugiats i, a partir del 1938, a seu de les forces de vigilància locals.

Acabada la Guerra, els Balcells van recuperar les seves propietats i van continuar la urbanització del predi, una zona que esdevindria el principal eix de creixement de la ciutat, amb l’avinguda Verge de Montserrat com a artèria principal.

La Torre Balcells ha tingut altres denominacions populars com ara Torre Casugas, pel nom dels masovers de la finca.

L’any 1969, els germans Francesc i Enric Balcells van vendre la Torre a l’Ajuntament. Després de les obres de reforma i ampliació, s’inaugurà oficialment com a Casal Municipal de Cultura el gener de 1974.

L’any 2005, les reformes a l’edifici li retornen bona part de la seva aparença exterior original, especialment a la façana posterior. L’edifici recupera també el seu nom tradicional i passa a denominar-se Centre Cultural Torre Balcells. L’any 2014 s’obre l’edifici com a seu de l’Escola Municipal de Música.

L’edifici està catalogat com a Arquitectura pública dins del Catàleg de Patrimoni Arquitectònic aprovat l’any 2004.