Engràcia- Nenes, que dormiu? Nenes? Magdalena? Casilda?
Magdalena- Què et passa, pesada, ara que havia agafat el son
Casilda- Serà que no portes segles dormint, Engràcia! Et vindrà d’una nit!
Engràcia- Doncs si que em ve d’una nit. He sentit unes feligreses de la parròquia que deien que per tenir un bon cutis, has de dormir vuit hores cada dia
(Magdalena i Casilda riuen)
Engràcia- Què teniu vosaltres? De què rieu, beneites?
Magdalena- Ves de què hem de riure?
Magdalena i Casilda: De tu, ximpleta!
Casilda- Que més et donarà el cutis, si amb prou feines et queda algun os que encara no se t’hagi desfet?
Magdalena- No veus que ets de les més antigues del cementiri? Que portes més de cinc-cents anys enterrada?
Engràcia- (sorpresa) Voleu dir que ja en fa tant. No me’n se avenir. Si sembla que va ser ahir que aquelles galteres em van portar a la sepultura.
Casilda- Doncs si noia. Ara les galteres es passen amb un tres i no res i tu ets alcementiri per culpa d’elles.
Engràcia.- Va nenes, ara que ja estem despertes, fem alguna cosa juntes, que m’avorreixo
Magdalena- Tu sempre t’avorreixes, què no tens res a fer a la tomba?
Engràcia- Doncs mira, no. Des que van buidar el cementiri, m’he quedat sense la meva colla. Només varem quedar tres arreplegades –nosaltres- i uns ossos solts que no tinc ni idea de qui són.
Casilda- Mira bonica, això d’arreplegada ho diràs per tu. Que jo estaré sola, però tinc moltes coses a fer.
Magdalena- Casilda, ara tampoc et facis la interessant, que més enllà de veure passar la gent, ja em diràs que fem.
Engràcia- I les obres, sempre amb l’ai al cor per si ens troben i ens treuen d’aquí. Què voleu que us digui... Jo ja m’he fet a aquest lloc i per anar a petar a una fossa comuna d’un cementiri on no conec a ningú... Els fantasmes d’allà tots tenen menys de cent anys, que voleu que us digui...són una altra generació...i no m’interessa gens.
Magdalena- Per què no els entens ni saps de què parlen!
(les tres riuen)
Casilda- Calla, calla, les últimes obres sí que em van fer patir. Va venir aquell xicot, que no era paleta i que va començar a foradar i cada cop feia més gran el forat. Jo li cridava: que vols trobar petroli, tu? Va para! Que encara trobaràs el rector Masferrer i aquest té molt mala bava.
Engràcia- I qui dius que era aquell?.
Casilda- Vaig sentir uns que li deien arqueoligista o arqueòleg...o una cosa així. No en tinc ni idea de què volien dir.
Engràcia- Ves que no sigui un insult aquesta paraulota!
Magdalena- I què, no? ni cas? És que no et sentia. Els vius no ens poden veure ni sentir. Us imagineu si ens poguessin veure?.
(les tres riuen)
Engràcia- Oi tant, els espantaríem pels carrers, a les cases, a la platja...seria una “juerga”.
Casilda. Però res tu, aquí condemnades a l’avorriment.
(se sent una veu d’home enfadat de lluny)
Bernat Masferrer- Voleu fer el refotut favor d’anar a dormir vosaltres, ximpletes! Que aquestes no són hores i la gent decent vol dormir!
Magdalena- Ja ho dèiem ja, que despertaríem a mossèn Masferrer
Engràcia- Ai si, nenes. Fem-li cas que ja sabem com les gasta .
Casilda- I les enrabiades li duren una eternitat.
(les tres riuen)
Bernat Masferrer: Què no m’heu sentit?
(Les tres)
Bona nit, noies.